Enric I. Canela

A l’abril vaig escriure Minerval no és un placebo arran de la detenció dos catedràtics de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i tres dels seus col·laboradors acusats d’estafa per vendre com a remei contra el càncer un producte denominat Minerval, l’àcid 2-hidroxioleic.

A mi tot això em va sorprendre una mica. L’àcid 2-hidroxioleic no és tòxic i es pot ingerir en un medi gras, com l’oli, sense problemes. El problema sembla que va estar en si s’havia estafat a la gent venent-li un medicament contra el càncer o no. Aquest producte comercial es pot comprar en diferents llocs a un preu d’uns 80.000 dòlars el kg.

Aquest producte està patentat pels investigadors de la UIB, de fet més d’una patent per a aquest i altres derivats d’àcids grassos. Això no vol dir que tingui autorització per ser venut com a medicament o com a nutricèutic.

Entenent que el producte no és tòxic i que té un preu de 80.000 dòlars/kg, la consideració és si la persona que el demana paga sabent el que s’emporta, no un medicament, i si el pagament és un preu just o si la donació està degudament informada.

Naturalment com a medicament no es podia vendre perquè requereix un seguit de protocols i l’autorització final inexistent. Com “alguna cosa que et podria anar bé” no ho sé, els termes legals i el que els “donants” el producte deien tampoc ho sé. En els experiments que he vist, amb ratolins indiquen dosis de 600 mg/kg/12 h. Una persona de 70 kg hauria de prendre 84 g al dia i les proves de 7 dies. Serien 0,588 kg. Uns 47.000 dòlars. A preu de cost i sense donació ja veiem que costa la broma. Si a sobre ha de durar molts dies…

No pretenc jutjar ni ser part del que desconec, però m’agradaria destacar que s’estan venent molts productes “que poden anar bé”, jo crec que en molts casos sí, sense cap autorització especial. A EUA encara més. El que puc dir, però, és que no fan mal.

En tot cas sembla que el jutge no veu engany en el subministrament del producte i podria haver una infracció de la Llei de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris. El tema es dirimirà en l’espai relliscós dels productes que no són fàrmacs legals però que no cusen cap dany. Les farmàcies i parafarmàcies en van plenes.

Enric I. Canela

Ahir diumenge L’Econòmic, amb el parèntesi de l’agost, va tornar a publicar el meu article d’opinió: El rànquing de Xangai.

Destaca la revista: Interessa saber si, d’acord amb aquest rànquing, la universitat catalana ha millorat o ha empitjorat. Respecte al 2016, el sistema ha perdut una de les seves universitats del conjunt de les 500 que el rànquing ARWU considera millors, la Universitat Rovira i Virgili (URV). Les que enguany hi apareixen són: la Universitat de Barcelona (UB) amb 17,78 punts, la Universitat Pompeu Fabra (UPF) amb 15,53 punts i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb 14,06 punts.

Personalment destaco: La meva valoració és que ens mantenim estables, però que si no hi ha una correcció ràpida les condicions indiquen que empitjorarem.

El misteriós gluten


Enric I. Canela

Existeix un certa confusió sobre el gluten i sobre si s’han de prendre aliments amb gluten o no, i si els cereals són bons o no.

Quan es fa referència al gluten hem de pensar en proteïna de reserva en la llavor d’alguns cereals: blat, ordi i sègol. Algunes referències diuen que també a la civada, però la principal proteïna de reserva de la civada són les globulines. Amb certesa, no tenen gluten el blat de moro i l’arròs.

El gluten no és una proteïna homogènia. El gluten és una substància proteica complexa que es forma per la combinació de dues classes de proteïnes, totes elles prolamines. El nom deriva del seu elevat contingut en els aminoàcids prolina i glutamina.

Les proteïnes que formen el gluten del blat són les gliadines i les glutenines. Les que formen el gluten de l’ordi són hordeïnes. Les que formen el gluten del sègol són les secalines. Les que componen el pseudogluten de la civada són les avenines. Les corresponents al blat de moro i a l’arròs són la zeïna i la orzenina.

Aquestes proteïnes no són homogènies i n’hi ha de més grans, solubles en etanol, i de més petites, solubles en solució salina. Així tenim les gliadines del blat solubles en etanol i les glutenines del blat solubles en solució salina. En el cas de les hordeïnes, secalines, etc. són cadascuna d’elles, diferents proteïnes més grans i més petites. Així, tenim secalines solubles en etanol, grans, i secalines solubles en solució salina, petites.

En amassar la farina per fermentar-la oi fer pa, les molècules grans i les petites es combinen donant uns agregats específics de cada cereal (i variant de cadascun d’ells) en que unes molècules embolcallen les altres. L’estructura és molt diferent segons el cereal amb el que hem fet la farina. L’estructura de goma de la molla del pa de blat no s’obté amb altres cereals.

L’al·lèrgia al gluten més característica, la celiaquia, sembla que es deu a pèptids que resulten de la digestió del gluten a l’estómac i al duodè, molt rics en prolina, és coneix bé la seqüència. Com que totes les proteïnes citades són diferents tenim diferents efectes. El blat és molt ric en aquestes proteïnes i, alhora, aquestes proteïnes molt riques en prolina i glutamina. Tenen un gran efecte sobre els celíacs.

La civada té molt poca prolamina (un 10% comparat amb més del 50% del blat) i, a més, les avenines tenen poca prolina. Les prolamines de la civada no provoquen cap efecte sobre la majoria dels celíacs. A vegades es diu que té un gluten poc immunogènic i a vegades que la civada no té gluten. En realitat estem dient el mateix. Es forma una estructura com la del gluten, poca, però amb avenines que no són gaire reactives. Només cal comparar el pa de blat amb el pa de civada.

Sembla, però, que un 1% dels afectats si respon positivament a la ingesta de civada. Probablement es tracta d’una malaltia diferent.

Per què a vegades és demana civada lliure de gluten si la civada no conté gluten reactiu? La raó és senzilla d’enunciar i l’efecte no tan fàcil d’evitar. Segons els conreus i mètodes d’elaboració dels derivats de la civada, hi ha contaminació per blat i sègol. Evitar la contaminació requereix una cura especial. La forma de detectar-ho és senzilla en un laboratori químic.

Es bo prendre cereals amb gluten per part dels no celíacs o els que no tenen alguna de les altres respostes clàssiques a cereals o gluten?

Es conegut que alguns dels pèptids de la digestió del gluten poden propiciar la separació de les unions entre els enteròcits i així facilitar l’entrada a l’organisme d’endotoxines, la qual cosa provocaria algunes malalties cròniques.

Teories moltes, però jo no he llegit cap estudi concloent al respecte.

Posats a especular. Si teniu artritis reumatoide o similar i proveu una temporada de prendre d’entre els cereals, només arròs integral. No us matarà i és un gran aliment, segur que si no es cura la malaltia defecareu magníficament.

Enric I. Canela

Llegia un article del diari El País amb un títol tan enganyós com ¿Por qué la crema de cacao noruega ya no contiene aceite de palma?

Comença dient que “Nugatti, l’unta pa fet de llet, cacau, avellanes i sucre en versió noruega, ha substituït l’oli de palma de la seva recepta pel de gira-sol. I aquesta marca no ha estat l’única que ha pres aquesta decisió en els últims anys al país escandinau”. Això va passar crec que fa quatre anys.

La novetat és que el parlament noruec va prohibir al juny importar biodièsel fet amb oli de palma. El que va fer és incorporar la Proposal for updated sustainability criteria for biofuels, bioliquids and biomass fuels de la Unió Europea, cosa que Espanya no ha fet. Com que a Espanya governa el Partit Popular és poc probable que el tema es tracti en un futur proper

Una de les coses que pretén la Unió Europea és preservar els boscos. Dubto molt que la política de biocombistibles afavoreixi gaire coses més que algunes butxaques.

El País té declarada la guerra a l’oli de palma. No sabem si creuen que prendre’n afavoreix l’independentisme català.

Consells sobre olis


Enric I. Canela

Els consells dietètics són sovint les coses més absurdes i enganyoses, normalment fets parant l’orella i repetint allò que han dit altres. Malauradament la gent escolta i fa cas.

Posaré un exemple amb un tema que m’agrada. Haureu sentit moltes coses sobre olis i greixos, els bons i els dolents, les malediccions i els mals que us cauran a sobre si els preneu. No feu massa cas. Us donaré unes pautes fàcils sobre olis i greixos.

L’oli o alguns greixos s’utilitzen per fregir i amanir o condimentar. Dit d’altra forma, es poden ingerir després d’haver passat per un procés d’esclafament o prendre’s freds.

Els olis estan formats per glicerol esterificat amb àcids grassos i aquests àcids grassos poden ser saturats, monoinsaturats o poliinsaturats.

Els àcids grassos saturats no s’oxiden amb facilitats, els monoinsaturats són més susceptibles o enrancir-se, és a dir a oxidar-se, i els poliinsaturats s’oxiden amb facilitat.

Quan s’escalfen s’oxiden i formen principalment peròxids i aldehids que són bastant nocius si s’ingereixen. Són causants de malalties inflamatòries cròniques com ara l’aterosclerosi. També els aldehids són cancerígens.

Alguns olis no han patit transformacions químiques o bé haver-se manipulat al laboratori.

Els olis poden haver-se extret en fred o haver-se fet servir temperatures elevades i dissolvents.

En principi els olis i greixos que s’han obtingut sense elevar la temperatura i sense dissolvents són millors.

La conclusió és relativament fàcil d’enunciar. Els olis bons per consumir sense escalfar són els que s’han extret premsats en fred. A les nostres contrades el d’oliva extraverge de primera premsa. Els de nous i altres fruit secs o sèsam també, però no són freqüents a casa nostra.

Per fregir i escalfar a temperatures elevades convé fer els olis o els greixos saturats com ara el de coco, palma, pinyol de palma o llard. A baixa temperatura el d’oliva o la manega poden fer-se servir un cop sense risc.

No s’hauria de prendre en cap cas els olis processat com els de pinyolada, de soia, de blat de moro o gira-sol.

Cal evitar tots els refinats..

Un avís: els olis monoinsaturats o poliinsaturats caduquen. En un any millor canviar-los. També millor tenir-los a les fosques, frescos i en ampolles de color topazi. Evitem l’oxidació que causen la temperatura i la llum.

El cafè allarga la vida


Enric I. Canela

El cafè m’agrada i el tema m’apassiona. En aquest bloc he escrit uns quants petits articles en els que parlo del cafè, sempre bé (Preneu cafè i xocolata, però no us passeu!, La cafeïna i la malaltia d’Alzheimer, El cafè i el suc de taronja ens van bé per pensar millor, Cafès i coles, massa desconeixement i falsa informació, Si prens cafè tens menys risc de suïcidar-te, Qui ho havia de dir! El cafè contra el càncer, Podem prendre cafè amb plaer i sense por, Les begudes energètiques són molt diverses i El cafè enemic de la demència).

Algú podria dir que el plaer que em proporciona una tassa de cafè ben carregat m’ennuvola la ment i em comporto de manera subjectiva. Els metges han tingut sempre la mania de dir que el cafè és dolent que apuja la tensió, etc. Per si de cas sempre: no prenguis cafè. Jo sempre que no i segueixo amb els meus cafès.

Avui han saltat a tot el món molts titulars que vénen a dir que prendre entre 3 i 5 tasses de cafè al dia o uns 400 mg de cafeïna al dia no estan associats a efectes desfavorables sobre la salut i poden ser incorporats a la dieta saludable. Més encara, diuen que poden tenir efectes beneficiosos per a la salut ja que s’associen amb un menor risc de mort.

Tot bé d’uns treballs publicats a la revista Annals of Internal Medicine de l’11 de juliol de 2017. L’editorial de la revista (Moderate Coffee Intake Can Be Part of a Healthy Diet ), dos articles reservats per subscriptors (Association of Coffee Consumption With Total and Cause-Specific Mortality Among Nonwhite Populations i Coffee Drinking and Mortality in 10 European Countries: A Multinational Cohort Study) i un en obert dedicat als pacients que pot llegir tothom (Is Coffee Consumption Associated With Lower Risk for Death?) tracten el tema.

Els investigadors principals del treball Coffee Drinking and Mortality in 10 European Countries: A Multinational Cohort Study, i portaveus, Marc J. Gunter i Neil Murphy, són de la International Agency for Research on Cancer (IARC), de l’Organització Mundial de la Salut, a França. Amb tot, els estudis es van realitzar amb investigadors de diferents països i es van analitzar dades de 521.330 persones de més de 35 anys, de deu països europeus, procedents de l’Estudi prospectiu europeu sobre dieta, càncer i salut (EPIC).

L’altre treball, Association of Coffee Consumption With Total and Cause-Specific Mortality Among Nonwhite Populations, dirigit per investigadors de la University of Hawai’i, el National Cancer Institute i la University of Southern California, va estudiar un grups 185 855 persones d’entre 45 i 75 de diferents ètnies (afroamericans, llatins, hawaians nadius, americans d’origen japonès i blancs). Els resultats van ser similars, un consum de cafè més alt de cafè nes va associar amb un menor risc per totes les causes (malalties del cor, càncer, malalties respiratòries, ictus, diabetis i malalties renals).

Sembla, però, que a qui fuma, el cafè l’incita a fumar una cigarreta o un cigar. Això ja no és bo. Molts estudis no havien separat els efectes d’ambdós “vicis”. Si se separen es veu que el cafè no només no es dolent sinó que és bo.

És interesant notar que la menor mortalitat dels que prenen cafè és independent de si el cafè és normal o descafeïnat. O sigui que l’efecte de la cafeïna quedaria descartat. L’editorial de la revista diu que els polifenols i altres compostos bioactius al cafè tenen propietats antioxidants i la ingesta de cafè s’associa amb una reducció de la resistència a la insulina, la inflamació i els biomarcadors de la funció hepàtica. Segurament serà així. M’ha agradat llegir que aquest consum està associat a un menor risc de mort per qualsevol causa, especialment per malalties circulatòries i del tracte digestiu. Mirar que els que deien que cafè i hipertensió…

No crec que tinguem prou informació per saber els efectes aïllats dels diferents components, però podem prendre cafè amb tranquil·litat. Normalment quan escric d’aquestes coses faig força bibliografia, em podeu creure bastant. Del tot no, no estic habilitat per l’Estat per receptar.

Vaig a fer-me un en la meva vella cafetera exprés Minimoka (ja no es fabriquen, la van vendre a una altra marca i no val res).

Enric I. Canela

Puntualment L’Econòmic, 2n diumenge, ha sortit i amb la meva habitual col·laboració. Es tracta de l’article: L’empresa i la universitat.

Una reflexió sobre la manca de col·laboració Universitat – Empresa, com es diu habitualment, o un escassa capacitat del país de fer servir la tasca de recerca i innovació que es fa a les universitats i traslladar-la al sector productiu.

La tendència és carregar contra les universitat: Error. També queixar-nos de la manca de capacitat de l’empresa de no saber utilitzar el coneixement o de no estar preparada: Error. No és això. Segur que les universitats no en sabem prou i hi ha una part de culpa, segur que les empreses són petites i no “compren” coneixement ni contracten doctors. Tanmateix el problema de fons, la causa primordial, és per què som així.

El problema és cultural, com ho és l’horari de les televisions. Algú amb dos dits de front pot pensar que és bo programar un partit de futbol d’interès (no m’interessa gaire el futbol) a les deu de la nit? Doncs es fa i a l’endemà a la feina.

La religió i la cultura, ben lligades, amb permís del clima tenen molt a veure. Busqueu trets comuns entre Alemanya, Israel i Suïssa.

La revolució del coneixement requereix saber on estan les nostres mancances. No se soluciona només posant més diners en crear espais de transferència o amb campanyes sobre l’economia del coneixement. Calen canvis socials profunds. Ser un país líder o ser un país de serveis. Decidim!

Enric I. Canela

Avui he votat al concurs Animal | Planta 2018. La nostra Unitat de Cultura Científica (UCC+i) ha proposat que votem Nacra i l’Esperó de Bolòs. Com diu la nostra cap de la UCC+i, l Marga Becerra, l’objectiu és aprofitar aquesta “nominació” perquè la societat conegui a la Nacra i l’Esperó de Bolòs, els “nostres” candidats, els de la UCC+i de la Universitat de Barcelona, els meus també.

La nacra, la Pinna nobilis, és un mol·lusc bivalve amb forma triangular com si fos un ventall plegat. Un costat és molt punxegut i l’altre presenta una forma ben arrodonida. La superfície té moltes escames que són més abundants en organismes joves. La closca és d’un color entre marró i taronja (les escames són més clares). La seva mida pot arribar fins al metre de longitud.

L’Esperó de Bolòs, la Delphinium bolosii, és una espècie de la família de les Ranunculàcies, que va ser descrita l’any 1983 per dos membres de l’equip BioC, Cèsar Blanché i Julià Molero. Pertany a un grup d’espècies i subspècies d’origen oriental -la sèrie Fissa del subgènere Oligophyllon– que s’estén per tota la regió Mediterrània i que troben en la Península Ibèrica un extrem de la seva àrea de distribució).

Es tracta que tothom prengui consciència dels perills que afecten a aquestes i moltes espècies i que valorin la recerca i la feina de conservació que es fa sobre la biodiversitat del nostre planeta.

Ajudeu-nos en la difusió. Compartiu amb els vostres coneguts, amics i companys el concurs, animeu-los a participar! I voteu!

Enric I. Canela

L’altre dia llegia ¿Es malo el aceite de palma de las cremas? Mucho se ha hablado de sus efectos en la alimentación. Llega el turno de la cosmètica. Directament, sense anar-me per les branques, aquest article és tendenciós i no s’atén a la veritat.

Poden passar dues coses. La més pietosa, encara que costa, és que qui ho ha escrit no hagi llegit bé les fonts i hagi equivocat completament el missatge a donar. La segona és que l’article estigui seguint alguna línia marcada per desprestigiar un producte, amb falsedats, i afavorir d’altres.

Comença: “L’alarma va saltar quan un estudi realitzat per científics del govern d’EUA va suggerir que el palmitat de retinol (compost químic format a partir de la reacció entre retinol i àcid palmític) pot accelerar el desenvolupament de tumors a la pell i lesions quan s’aplica a presència de la llum solar.” La part bona és que donen l’accés a l’informe de The Environmental Working Group (EWG): The Problem With Vitamin A. Crida l’atenció que aquest títol faci referència a la vitamina A i no al monstre al que persegueix la premsa espanyola, gairebé tant com als independentistes catalans, l’oli de palma.

L’article del comitè d’EUA ens diu que els retinoides, la vitamina A ho és, poden tornar-se “tòxics” per acció de la llum ultraviolada, el sol. Diu l’article que “Els nord-americans tenen alts nivells de vitamina A preformada a les seves dietes, provinent de fetge, olis de peix, i l’enfortiment intencionat de cereals i llet. Els ingredients afegits als aliments enriquits són àmpliament utilitzats en cosmètics. El palmitat de retinil s’afegeix a almenys 120 protectors solars, a gairebé 70 filtres solars i 8 productes per als llavis. L’acetat de retinil i el linoleat de retinil estan en més de 380 productes per a la cura personal de la base de dades d’EUA, incloent-hi locions i productes per als llavis.” Atenció: fa referència diferents esters que tenen retinol, no importa l’àcid esterificat.

Conclou: “EWG recomana que els consumidors evitin filtres solars i altres productes per a la pell i els llavis que continguin vitamina A, palmitat de retinil, retinol, acetat de retinil, linoleat de retinil i àcid retinoic.” El risc està en la vitamina A i res de l’oli de palma.

De fet l’oleat de retinil, basat en l’oleic, ha de ser igualment evitat.

L’article del diari El País també diu: “Els científics han descobert que aquesta vitamina també pot estimular l’excés de creixement de la pell (hiperplàsia), i que sota la llum solar, el palmitat pot formar petites molècules anomenades radicals lliures que danyen l’ADN. L’evidència d’aquests efectes, encara que no és definitiva, és preocupant. La indústria de la protecció solar afegeix vitamina A en forma de retinyl palmitate o palmitat de retinol al voltant del 16% dels protectors solars, el 14% de les cremes hidratants de protecció solar i el 10% dels productes protectors per als llavis”. O sigui a menys de la quarta part. Això és una traducció de l’informe americà. Poso una frase en negreta i subratllat. L’original en anglès diu: retinyl palmitate can form small molecules called free radicals that damage DNA. Notareu que l’original diu palmitat de retinil i l’espanyol palmitat. Gravíssim, el que forma radical és el retinol i no el palmitat. Treure la paraula retinil pot ser una errada però distorsiona absolutament. El palmític a la pell no li fa absolutament res negatiu, més aviat si li farà bé.

L’article és tan tendenciós. Menteix per omissió, una forma de mentir, dir una cosa a mitges, que m’ensenyaven en aquelles classes de religió que rebia de nen. L’article del diari tradueix només la primera part de l’informe d’EUA però no l’anàlisi i conclusions.

Em pregunto: El País fa aquests articles gratis o tenen alguna subvenció per fer-los malament. Fastigós.

La universitat real


Enric I. Canela

Avui, com cada segon dissabte de més, L’Econòmic publica un article que vaig escriure a final de mes. Sempre és uns 10 o 12 dies antic. És La realitat de la universitat que no ha canviat i per tant l’article no ha perdut vigència.

Em destaquen: Valorat el desequilibri i conscients de la necessitat, el 10 d’octubre del 2006 la Generalitat (consellers del Pozo i Castells) va pactar amb els rectors un pla de finançament de les universitats públiques. Amb unes aportacions a les universitats en el període 2007-2010 de 3.260,20 milions d’euros de pressupost ordinari i 294,50 milions d’euros de millora del pressupost addicional condicionada a objectius.

Esperem que d’aquí un any això sigui història.

« Prev - Next »