El professorat associat


Enric I. Canela

Diumenge L’Econòmic va publicar un article meu titulat Professorat en la misèria.

L’objectiu de l’article és denunciar una situació que vaig veure créixer durant anys i que ara s’ha fet insostenible. El del professorat associat. És una figura que no hauria d’estar coberta per persones sense altra ocupació que la universitària. Esta pensada per a què professionals externs aportin la seva experiència a la universitat.

La causa de la situació dramàtica és la manca de recursos i la permissivitat legal. La responsabilitat és del conjunt de la universitat per no haver-se negat a donar classes sense professorat contractat en forma i haver permès els contractes escombraries.

Jo, quan era director de departament i em vaig trobar amb el cas, hi havia vacant d’associat al departament, vaig negar-me a acceptar com a candidats persones que no tinguessin un contracte fora de la universitat. Alguns em van mirar rar per complir la llei.

Enric I. Canela

Ara fa un mes vaig escriure Màsters impropis. Es tracta d’un article on faig una reflexió sobre el model de màsters que haurien d’oferir-se.

Un dels grans problemes del mercat de treball / educatiu és la sobrequalificació amb titulacions que no tenen excessiu sentit per al mercat. Els graduats, convençuts, es veuen forçats a estudiar l’oferta que tenen.

Els màsters haurien de ser completament diferents i combinar-se amb graus diferents. Comentava el tema dels graus el mes d’abril a El futur és dels graus universitaris lliures.

La reflexió sobre el sistema de titulacions universitàries hauria de revisar-se en el seu conjunt i fer modificar la formació d’entrada. La clau de la porta la té la universitat i posant les condicions d’entrada, l’educació secundària s’adaptaria a la formació propedèutica necessària.

La reforma és urgent.

Enric I. Canela

Avui dues universitats catalanes s’han fet un acta de dignitat en posicionar-se contra la repressió i la degradació dels drets civils (1 i 2).

El claustre de la Universitat Pompeu Fabra ha aprovat una moció per anomenar «plaça Primer d’octubre del 2017» l’espai central de l’edifici Jaume I.

Per la seva banda, el claustre de la Universitat Politècnica de Catalunya ha aprovat un manifest en defensa dels drets civils a Catalunya i a Espanya

Gràcies per lluitar en defensa del bé comú.

Enric I. Canela

Escriu la CUPUMA (Coordinadora Universitats Públiques de Madrid)

Hem assistit a un dels més lamentable -però alhora extraordinàriament aclaridor – episodis del desvergonyiment que s’ha apoderat de l’exercici de la política espanyola, i molt especialment d’algunes comunitats autònomes, -València, Catalunya, Andalusia i en el cas que ens ocupa, la de la capital del nostre país.

El primer que crida l’atenció, és constatar que, tot i que els robatoris organitzats porten nombroses dècades perpetrant, i executant-se, només hem pogut assabentar-nos del que ha passat, amb vint anys de retard, i pel fet que l’avarícia d’algunes de les bandes rivals, organitzades per robar i delinquir, ha propiciat i permès el descobriment de les malifetes dels seus rivals, i de retruc, de les pròpies.

Quan el pas del temps comença a aclarir mínimament el que ha passat amb el famós màsters de Cifuentes, -amb el fet decisiu de l’obligada imputació de la expresidenta -, queda de manifest, una vegada més, que els diferents comunicats i arguments de CUPUMA, s’acosten molt més al que realment ha passat, que les informacions oficials i oficioses, que gairebé sempre són una patètica acumulació de falsedats contradictòries que semblen emanades de les estranys deliris de mentiders patològics.

Pensem que, en el moment actual, resulta molt més interessant -i significatiu – que tractar d’insistir en l’obvi comportament prepotent, dictatorial i egocèntric de Cifuentes i els seus subordinats, posar l’accent en la importància del cas Cifuentes entès com a símptoma i per tant insistir en les condicions mínimes que havien de confluir perquè el que ha passat pogués tenir la menor possibilitat de produir-se.

  1. Una comunitat, la CAM, que governa el PP, sense la menor transparència, i que, amb el suport de Ciutadans, dedica subvencions injustificades – i injustificables- a xiringuitos privats, exigint com a contrapartida les adequades prebendes per a aquells que els financen .
  2. Una universitat pública que crea instituts opacs amb fins substancialment mercantilistes i clientelars i reparteix diners entre els professors i gestors dels màsters, sempre que -al marge de la seva ideologia o la seva pertinença a partits o / i sindicats- estiguin d’acord en obeir, cobrar i callar, institucionalitzant el conegut com a model Bankia – Caja Madrid, instaurat amb notable èxit econòmic pel Partit Popular.
  3. Una sèrie de Rectors afins al PP que toleren, encoratgen, afavoreixen, i s’aprofiten d’aquest tipus de plantejaments.
  4. Que la presidenta de la Comunitat, com a màxima responsable de la concessió de les subvencions, decideixi que, si molts dels seus companys de partit ja s’han vist beneficiats pels títols generosament expedits pels xiringuitos subvencionats pel PP, ella no pot ser menys, i té més dret que ningú a aconseguir el seu màster, sense necessitat d’assistir a classe -és un màster presencial – ni d’examinar-se, ni de fer els indispensables treballs exigits.
  5. Que “aquesta persona de la qual estem parlant”, utilitzi a una professora de la URJC -en excedència, – pel seu càrrec d’assessora del conseller d’Educació, al seu torn vice-rector de la URJC en el moment dels fets – per parlar immediatament amb el rector i reclamar que es posin tots els mitjans necessaris per desmentir contundentment la informació publicada pel diario.es.
  6. Que el rector Ramos segueixi al peu de la lletra les “instruccions” -delegades – de la presidenta i reclami al director de l’Institut-xiringuito, una immediata solució al problema.
  7. Que, seguint adequadament la jerarquia militar, el director del xiringuito citi els “deixebles” al despatx d’un advocat per convèncer-los que és imperatiu resoldre el tema, de forma immediata i al preu que sigui, si no volen veure en perill les seves carreres docents.
  8. Que el rector, en roda de premsa, avali la versió de Cifuentes, assegurant que només hi ha un error en la transcripció de les notes, sabent perfectament que això és absolutament fals.
  9. Que una vegada que el rector va enviar la falsificació de l’acta del treball de fi de màsters, la presidenta desafiï a tothom i asseguri que no està disposada a dimitir “perquè no hi ha cap motiu”, i que “pensa quedar-se” i denunciar als periodistes que van publicar la informació.
  10. Que la resta de les autoritats de la URJC doni suport sense fissures la postura del rector i Cifuentes, amb ple coneixement del que ha passat.
  11. Que, a excepció d’algunes associacions d’estudiants, pràcticament ningú de la URJC hagi estat capaç d’expressar la seva opinió, si aquesta era contrària a la defensada oficialment.

Les successives notícies van descobrint la falsedat de moltes versions, i a partir d’aquest moment tots comprenen que es tracta d’un “campi qui pugui”, i els implicats intenten conservar el seu cap, encara que sigui a costa de posar en risc – o ofrenar en safata de plata – les dels altres.

Després de ser remès l’expedient al jutjat, i ateses les possibles condemnes en joc, hi ha la possibilitat que per primera vegada s’investigui seriosament l’enorme entramat clientelar creat per la CAM, amb la imprescindible col·laboració d’algunes universitats públiques, dependents econòmicament d’ella , i aprofitant un cop més el model de Bankia – Caja Madrid, instaurat pel Partit Popular, que li va permetre comptar amb la col·laboració de membres del PSOE, IU, UGT, CCOO, etc. etc., i que va concloure amb els resultats per tots coneguts, incloses les condemnes als usuaris fraudulents de les targetes blacks.

En aquestes condicions, que la CAM insisteixi en la necessitat que s’aprovi la LEMES, la llei d’Universitats de la comunitat de Madrid, que pretén consagrar per llei l’intervencionisme i el control de les universitats, sembla, no ja un disbarat, sinó un monstruós sarcasme.

Es pretén convertir en llei els procediments desplegats per Cifuentes durant el mes llarg que es va encarregar de posar en pràctica la seva veritable manera d’entendre el govern d’una comunitat, deixant al descobert la seva íntima convicció que governar és resistir a qualsevol preu, encara que suposi negar l’evidència, falsificar documents públics, mentir permanentment, tractar de fer callar a la premsa amb falsedats i amenaces, comprar i extorquir professors, títols, màsters, etc., etc., per tal d’imposar la seva voluntat, assegurant la consecució dels objectius proposats, sense que el preu, o els mitjans a utilitzar, puguin presentar o suposar cap mena de problema.

Després de l’experiència de la LOMCE, podem consentir que s’aprovi la LEMES i serveixi de punta de llança per a un canvi de model de la Universitat Pública, amb control absolut per part de les comunitats autonòmiques, progressiva privatització, control del professorat per part de la CAM, amb l’objectiu d’implantar definitivament la Universitat com un negoci llaminer, per sobre – i en detriment-del servei públic?

Podem permetre o si més no tolerar que es legalitzi la corrupció després que Cifuentes ens donés un curset accelerat del seu concepte del que ha de ser l’Espai Superior d’Educació de Madrid, i amb quins criteris s’ha de regir?

Pot algú, amb seny, pensar que el mateix govern que va encapçalar Cifuentes, en l’actualitat presidit per la seva mà dreta, té la força moral suficient per forçar l’aprovació de la seva LEMES?

Aquells que van defensar, una i altra vegada fins al final, tan demencial comportament, i van expressar públicament la seva lleialtat infrangible a Cifuentes, per sobre de tota lògica, ¿posseeixen la mínima credibilitat exigible perquè puguin convèncer els madrilenys que l’objectiu de la seva Lemes és regenerar i combatre la corrupció a la Universitat, i no per utilitzar-la al seu capritx sense que els caigui la cara de vergonya?

O, més aviat el sentit comú, portarà a la immensa majoria a pensar que estem davant d’un nou episodi que perllonga i consolida el vergonyós espectacle ofert, en què Cifuentes ha deixat meridianament explícit que considera que la universitat ha d’estar al seu servei, subordinada als seus interessos, tant els personals, com les derivades de la seva condició de dirigent i responsable del PP.

14 maig 2018

CUPUMA (Coordinadora Universitats Públiques de Madrid)

www.cupuma.org
https://twitter.com/cupumad

Enric I. Canela

Pel seu interès vull reproduir el comunicat de la Secció Sindical CSI F UB. Tractant-se d’un secció sindical de funcionaris, fa, comés lògic, èmfasi en ells, però és completament generalitzable, a tot el PDI.

Benvolguts tots

El “cas màster” ha obert la veda contra les universitats i el seu personal. El seu professorat està sent víctima de falses i malintencionades acusacions com són entre d’altres la desincentivació de les tasques acadèmiques, la disminució de la productivitat dels laboratoris, no innovar o ser un escull a la internalització.

El que molts no saben és que la plantilla de professor funcionari de les universitats està sent minvada, desincentivada i que cada dia s’enfronta a traves burocràtiques i a una falta de finançament per a la seva recerca.

El que si saben encara que de vegades obliden, és que aquest professorat forma magnífics professionals, que són garantia de la llibertat de càtedra i que realitzen prop del 80% de la recerca espanyola, imprescindible per a la societat i l’economia del coneixement.

D’on pensen treure el finançament aquests capitosts que creen figures docents universitàries inestables i temporals i que busquen excuses en els rànquings i en la impossibilitat de contractar científics excepcionals si en moltes universitats no tenen ni per Capítol 1? Saben que seguim reduint any darrera any el finançament públic en educació? Incidiran en un sistema universitari car i desigual, o bé busquen el desenvolupament de les universitats privades en detriment de les públiques?

Per altra banda els que de manera ofensiva critiquen la necessària estabilitat del professorat funcionari i que propugnen models com el català, obliden dir que aquest ha incrementat la precarietat laboral de manera exponencial, omplint les Facultats i Escoles amb els anomenats “falsos associats” que tenen unes minses condicions laborals i retributives.

Per això des del CSI·F creiem que la Universitat, els seus docents i investigadors, i concretament els professors universitaris funcionaris són un actiu per a la millora de les condicions socials i econòmiques de la societat ja que són els porten a terme la tasca primordial de l’Educació Superior, la recerca i la transferència.

En definitiva, davant l’arbitrarietat, la precarietat i l’abús en les relacions laborals, des del CSI·F seguirem apostant per l’estabilitat i els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat.

Salutacions cordials

Secció Sindical CSI·F UB

Olis i greixos (II)


Enric I. Canela

El dia 7 de maig vaig publicar a MÉSECONOMIA un article que vam titular Els àcids grassos saturats innocents. És la segona part d’un text de divulgació d’un tema que, com deia fa uns dies a Olis i greixos (I), crec que està mal gestionat pels conjunt del sistema mundial de salut. El primer article va ser Olis i greixos en la nostra alimentació.

En aquest article faig un repàs de la ingesta dels greixos, comento la paradoxa de l’àcid palmític i la llet materna i de com, la majoria inconscientment, ens estan posant en risc amb modificacions dels aliments per eliminar alguna cosa tan natural com l’àcid palmític o amb consells equivocats sobre les bondats dels àcids grassos omega-6

Insisteixo en què el propòsit d’aquests articles no és altre que intentar apropar alguns conceptes al públic en general. No són texts científics per científics. Intenten ser rigorosos i són una mirada crítica des del “límit”.

També posar de manifest que algunes de les pràctiques nutricionals que s’aconsellen poden arribar a ser nocives.

Un cometari que faig dins del text: “De fet ja s’han publicat molts estudis demostrant que són l’augment de la ingesta d’àcids grassos omega-6 associada a un excés d’hidrats de carboni els culpables de la majoria de problemes cardiovasculars. Els àcids grassos saturats i el colesterol estan pràcticament declarats innocents pels científics, però la classe mèdica es resisteix a canviar els protocols apresos”.

Què en penseu?

Enric I. Canela

Un cert esperit calvinista em fa creure que el treball reivindica l’ésser humà i que és la nostra obligació fer coses que tinguin un impacte positiu per als ciutadans. Quan faig feina em pregunto al moment o poc després la utilitat del que he fet. Sovint, amb una certa amargor, he hagut de respondre que poca. Quan la resposta és negativa em faig una altra pregunta: a més de fer feina inútil, és perjudicial? No és fàcil respondre la pregunta perquè, objectivament, quan els que cobrem dels impostos dels ciutadans no fem una feina útil per a la societat sempre la perjudiquem perquè els diners podrien estar millor emprats.

Jo crec que la gran majoria de les persones si ens trobem en algun moment fent una feina inútil no és perquè ho vulguem. La mala organització, l’encàrrec que ens han fet, la incapacitat del sistema per separar el petit nombre d’individus moralment nocius, un fals sentit d’igualtat i altres coses alienes a un individu en particular fan que aquella persona que voldria ser útil es frustri o s’acomodi. El sistema envia el talent a l’abocador.

Una altra cosa que acostuma a ser altament nociva és aquell esperit de reforma, a vegades positiu i altres negatiu i interessat, que habitualment impregna als que entren, després d’unes eleccions o canvi polític, al govern d’una institució. Sovint tot el que hi havia, bo o dolent, passa als arxius, les coses ben fetes passen a ser un record o, en el millor dels casos, apareix una genial creativitat que esgarra alguna cosa que funcionava. Molts diners invertits en hores de feina, pagades per tota la societat, van a l’abocador per la il·luminació periòdica de dirigents mediocres o egòlatres. No és tan complicat acceptar que l’antecessor en el lloc pot haver fet coses ben fetes.

Segurament, en una nova etapa, en succeir algú, cal preguntar-se pel que funciona i, tret de situacions extremes, fer modificacions petites que permetin la millora o el canvi de sentit polític d’allò que modifiquem sense que hi hagi grans sotracs. Els controls sobre la realitat són sempre necessaris. Han d’haver de dues classes: els indicadors objectius i la percepció dels afectats. La sabia combinació ajudarà a encertar. Freqüentment no es trien bé els indicadors i no s’analitza la percepció de l’afectat.

Llegia ja fa molt, devia ser l’any 1995 o 1996, interessat per la gestió, un capítol sobre l’impacte electoral de les actuacions municipals i atenció a les demandes ciutadanes (Servir al ciudadano : gestión de la calidad en la administración pública (1995) López Camps, Jordi i Gadea Carrera, Albert. Gestión 2000. ISBN: 84-8088-079-1).

Hi apareix una taula que explica l’efecte d’una actuació determinada

Actuació municipal

Problema com a demanda

Problema percebut però no demandat

Problema no percebut

Fer-ho bé

=

↑/risc

No fer-ne res

=

=

Fer-ho malament

La conclusió és que fer alguna cosa malament sempre genera insatisfacció. Si no es fa res no es pot aspirar a més que a la indiferència. La satisfacció només es genera quan es resol correctament un problema que els ciutadans han detectat que és problema, però que no hi ha una demanda explícita de solució. Quan s’intenta solucionar un problema que la gent encara no té clar que sigui un problema, o la solució és brillant i es comunica bé o hi ha risc de sortir escaldat. El sistema és sempre conservador. Ho són fins i tot aquells que s’omplen la boca de progressisme.

No faré ara cap anàlisi sobre gestió pública, poc en sé, però tot això m’ha vingut al cap arran de la indignació de molts investigadors de la universitat i que també ha estat explicitat pels diferents rectorats. M’estic referint la recent publicació de la concessió dels ajuts per donar suport a les activitats dels grups de recerca, els SGR.

Aquesta introducció no està dirigida contra els actuals gestors que s’han trobat en una situació que no la desitjo a ningú. El respecte que em mereixen l’equip de la SUR m’obliga a assenyalar que prou fan resistint sense govern, en un desgavell polític, incapacitats per moure el pressupost i amb recursos escassos, amb fet el que han pogut i el millor que han cregut. Alguna cosa es podia haver fet d’un altra forma i no m’ha agradat, però la responsabilitat d’aquest fangar és el resultat d’una gestió de l’aigua de fa bastants anys. Sense beneir actuacions anteriors, poso el punt d’inflexió al 2005 i la manca d’atenció a la recerca universitària feta els tres anys de relativa bonança pressupostària.

Convé recordar la finalitat amb la que amb molt pocs recursos, molts menys dels que es rebien de l’Estat, es va fer la primera convocatòria formal l’any 1996 per l’aleshores comissionat per a Universitats i Recerca, Joan Albaigés, i com ha anat evolucionat al llarg dels anys. Aquella convocatòria del 1996, dins del II Pla de Recerca de Catalunya, era continuïtat d’ajuts que s’havien donat durant els anys 1993-1996, dins del I Pla de Recerca de Catalunya.

És significatiu llegir que en les cinc convocatòries anteriors, es van reconèixer 427 grups (SGR 1996-2000), 478 (SGR 2001-2002), 932 (SGR 2005), 1.298 (SGR 2009) i 1.652 (SGR 2014). Pel que fa al finançament, en van obtenir 427 grups (SGR 1996-2000, 14,5 M€), 478 (SGR 2001-2002, 15,4 M€), 587 (SGR 2005, 23,5 M€), 820 (SGR 2009, 37,6 M€) i 641 (SGR 2014, 21,2 M€).

La resolució provisional de la convocatòria 2017-2019 reconeix 1.744 grups, dels quals 1.410 són consolidats (80,9 %), 192 preconsolidats (11 %) i 142 emergents (8,1 %). D’altra banda, 645 són grups reconeguts i finançats (22,84 M€ en total) i 1.099 són grups reconeguts.

La comparació entre l’any 1996 i el 2017 implica una lleugera millora quant a recursos per grup i any.

Una diferència que s’ha de fer notar és que la recerca a Catalunya ha crescut exponencialment entre l’any 1996 i 2017 i el nombre d’investigadors és molt superior. A més, l’any 1996 no existia la xarxa de centres CERCA que va ser creada per la Generalitat al 2005.

Aquests petits ajuts tenien com a objectiu cobrir despeses que no són elegibles segons les normes d’altres projectes. De fet recordo haver demanat a l’aleshores comissionat per a Universitats i Recerca, Josep Laporte, allà l’any 1993 o 1994 la necessitat d’ajudar als grups de recerca amb algun tipus de suport per poder atendre les necessitats menors. Fins i tot vaig proposar-li que, atès els pocs recursos que podien destinar, no fessin cap avaluació específica i fessin servir algun polinomi basat en finançament competitiu obtingut en convocatòries estatals i, poques, internacionals. No tenia cap sentit fer una despesa en avaluacions per repartir tan pocs recursos.

Crec que va ser un error, com ho continua sent, actuar en una convocatòria menor com si es tractés d’una gran convocatòria. Valia més actuar com es fa amb els trams de recerca, els sexennis, qui ha estat avaluat ja no cal que torni a ser avaluat.

Ara la recerca catalana és més potent i els recursos que disposa la convocatòria de Suport al Grups de Recerca és completament insuficient per atendre els grups de recerca d’un cert nivell de qualitat de Catalunya amb els recursos per a grups “competents” de fa uns anys. Com que els grups bons han crescut molt més que els recursos, literalment: el suport que fa l’Administració de Catalunya als seus grups de recerca ha disminuït substancialment.

A més, com ja s’ha fet notar, una cosa que ha encès els ànims dels investigadors és que s’ha constatat que a Catalunya hi ha dues classes d’investigadors, els que a la universitat fem formació i recerca, i els que només fan recerca. Naturalment els segons gaudeixen d’una situació privilegiada alhora de competir.

Aquests investigadors que només investiguen competeixen per beques i per aquest petits ajuts amb els investigadors de les universitats. En el repartiment dels ajuts de Formació d’Investigadors de la Direcció General de Recerca, les beques, ja es va patir fa uns anys, i continua, l’efecte de l’entrada dels centres de recerca a competir amb les universitats sense nous recursos. La UB va ser la principal perjudicada per allò de: “la més gran”. Sense cap augment significatiu de pressupost es vesteix un sant per desvestir un altre.

Les universitats més grans s’han vist més perjudicades. Per primer cop les universitats no hem aconseguit en l’última convocatòria ni el 50% de les ajudes ofertes quan aportem el 70% de les publicacions. Els diners destinats als seus grups s’han reduït en l’última convocatòria el 19% a la UPC, el 24% a la UAB i el 26% a la UB, a la qual cosa se sumen els descensos acumulats en les promocions anteriors (2009 i 2014). La UPF ha gaudit d’una situació privilegiada ja que fins el 2015 es va veure beneficiada en la concessió d’investigadors ICREA (La UPF líder en investigadors ICREA) en comparació amb el d’altres universitats i això té impacte. Aquests desviació ja va ser denunciada, però el rector que aquells anys, com a vocal, formava part del Patronat ICREA tot i reconèixer el greuge fora callava a les sessions del Patronat, tothom ho sabia però no es feia res per solucionar-ho.

La distribució comparativa de recursos segons un informe del diari El Periòdico és:

Organisme Peticions totals Peticions finançades Percentatge d’èxit
Centres Cerca 445 245 55,06%
CSIC 80 41 51,25%
Universitats 1.095 328 29,95%
Privades 102 21 20,59%
Públiques 993 307 30,92%
UB 286 83 29,02%
UPC 169 46 27,22%
UAB 206 63 30,58%
UPF 75 50 66,67%

 

Si tenim en compte el que la mateixa font diu, “El pes de les tres grans universitats per nombre d’alumnes queda patent en la Web of Science. La UB va ser responsable de 14.000 papers; la UAB de més de 8.000, i la UPC d’unes 3.000. Els centres Cerca, la xarxa de 40 instituts d’excel·lència creada per la Generalitat, en van produir uns 12.000, i la resta d’institucions, 17.000. Si la xifra total d’articles supera els 50.000, i no els esperables 35.000, és perquè una mateixa publicació pot tenir diversos autors i un autor pot tenir diverses filiacions” es veu el greuge que fan notar les universitats.

El gravíssim problema que pot destruir el sistema català és que s’està creant un sistema de tres velocitats. Els grups de primera línia, que crec que han de seguir gaudint d’un tracte preferent mentre s’ho guanyin. Defenso la meritocràcia. Els grups amb bons resultats que aconsegueixen més recursos perquè estan en situació de privilegi i han estat durant anys afavorits pel sistema català. La resta de grups amb bons resultats però que es veuen perjudicats per situacions de contorn i entorn. Potser, contundentment, cal preguntar si el camí emprés és el de deixar que les universitats siguin entitats de formació i que facin recerca residual. Els indicadors fora de context no indiquen res. Comparar universitat i centres de recerca per segons quins indicadors és erroni. És com comparar la gent que pren llimonada i fuma amb la que no fa ni una cosa ni l’altra i treure la conclusió que la llimonada mata.

A tot això hem de sumar un informe d’avaluació dels grups de recerca que és impresentable (al menys els que conec). S’ha tramés tard i a més està configurat amb un talla i enganxa de dos avaluadors sense cap mena de puntuació ordenada. Amb aquest informe d’avaluació és impracticable fer un recurs ben fet. Quedi clar que parlo de la construcció dels informes i no del contingut. Els avaluadors, fins on conec, ho han fet bé.

No entraré a valorar gaire aspectes més dels resultats i l’avaluació, altres ho han fet i jo comparteixo el que diuen.

Pel fa al nostre grup de recerca, afectat, només diré que els nostres resultats són iguals o millors que al 2014. Com altres companys, alguns millor que nosaltres, no hem rebut finançament. No diré que els comentaris fets pels avaluadors siguin incorrectes, més aviat elogiosos, només que no hem gaudit de les condicions d’altres que vull suposar que ho han fet millor. Si diré que nosaltres, com altres grups estem ofesos, no perquè els grups “agraciats” no es mereixin l’ajut concedit sinó pel sentit menysteniment. No discutiré que tinguin millors indicadors. No és aquest el problema. El clima de manca de reposició de personal, d’esgotament, d’envelliment, etc. que viu el professorat universitari ha rebut un cop de gràcia.

Retorno a les reflexions inicials. Fa bastants anys es va cometre l’error de voler fer una gran política amb recursos que farien riure a països de menys nivell científic que nosaltres. No es va corregir. Ara es volen repartir els pocs recursos entre molta més gent i això només pot portar a la crítica.

Crec que les decisions que s’han pres han tingut la millor de les intencions, però això és política científica. L’errada actual neix de la pregunta: Hi ha hagut una gran demanda per modificar el sistema? Quan això no hi és val més no fer gaire canvis. No hagués estat molt més fàcil i barat avaluar els resultats dels grups ja consolidats i prorrogar concessions? Hores de preparació de sol·licituds, hores d’avaluadors, reunions, recursos… Quan costa respecte als diners repartits.

És normal que grups que tenien aquest ajut SGR i han millorat resultats ara el perdin amb la justificació que han aparegut de nous? Seria bo intentar refer la situació. Ben bé no sé on són els recursos, però el dany fet demana reparació.

Fa anys vaig estudiar l’efecte fotoelèctric. Com sabeu, per a què la llum incident alliberi electrons del metall ha de tenir una energia mínima, una freqüència llindar, si és més baixa no produeix senyal. M’agrada sempre aplicar-ho a la gestió: quan s’està per sota d’un determinat nivell d’inversió no és genera benefici, només hi ha despesa.

Olis i greixos (I)


Enric I. Canela

El dia 16 d’abril vaig publicar a MÉSECONOMIA un article que vam titular Olis i greixos en la nostra alimentació. És la primera part d’un text de divulgació d’un tema que, al meu parer, està molt mal gestionat pels conjunt del sistema mundial de salut.

El propòsit d’aquests articles és el d’intentar apropar alguns conceptes al públic en general. També posar de manifest que algunes de les pràctiques nutricionals que s’aconsellen poden arribar a ser nocives.

Acabo amb el comentari: Podria ser que l’oli de llavor de soia, dels més rics en omega-6 i dels més consumits, fos dels pitjors per al nostre organisme, contradient així moltes campanyes orquestrades per alguns països “creadors d’opinió” com Estats Units?

Enric I. Canela

La setmana passada L’Econòmic em va publicar l’article “El futur és dels graus universitaris lliures“.

En aquest article plantejava la necessitat de graus oberts. Entenc que haurien de ser graus amb una sòlida formació a primer curs i, també, en el curs preuniversitari. Aquesta formació propedèutica hauria de referir-se al nucli principal dels estudis. Diferent, invers, del que hi ha ara a la Universitat Pompeu Fabra, on es fa un primer curs obert i despès és més rígid. Amb tot la meva felicitació per haver trencat motlles. Premi a la innovació en un món conservador.

A partir d’aquí la màxima llibertat amb requisits estrictes per les diferents assignatures. Per aprendre a multiplicar és aconsellable saber sumar.

La meva visió és que és imprescindible ajudar a què els graduats siguin adaptables a una societat molt canviant.

Parlem de combinacions diverses i socialment desitjades. Humanitats digitals és un exemple, però ni de lluny l’únic. Currículums rics amb lògica, més filosofia. Saber pensar i mutar. Els estudiants han de ser lliures per poder determinar currículums però apareix la necessitat d’una nova figura, existent però insuficient, el tutor. Si s’arriba a un escenari com aquest, caldrà disposar de tutors ben formats amb capacitat d’aconsellar bé i tenir l’empatia necessària per detectar les habilitats de l’estudiant. Tutors a la secundària i a la universitat.

Trigarà més o menys, però el model que demano s’imposarà. La primera gran dificultat és la norma espanyola, la segona crec que és el corporativisme universitari.

Cal lluitar per ser els primers i arrossegar la resta.

Enric I. Canela

El meu escrit, el mateix que altres membres de les universitats als seus rectors, en demanda d’un pronunciament públic en favor de la llibertat i la democràcia.

Benvolgut Rector,

Us adreço aquest escrit com a membre de la Universitat de Barcelona, per demanar-vos que feu sentir la veu de la nostra institució en la defensa de la llibertat i la democràcia.

La UB ha de ser fidel al seu lema LIBERTAS PERFUNDET OMNIA LUCE, i posar la defensa de la llibertat al mateix nivell que la defensa del coneixement, perquè una i altra van de la mà. En l’actual situació d’atac a la sobirania del poble expressada a les urnes, amb una il·legítima ingerència externa sobre la funció del Parlament de Catalunya mitjançant l’empresonament i l’exili, la UB ha de prendre posició en defensa de la legítima representació de la voluntat popular. Amb més raó si considerem que alguns d’aquests representants són membres de la nostra Universitat.

L’Espai Democràcia i Convivència, integrat per un centenar d’entitats i sindicats, convoca una gran manifestació a Barcelona el 15 d’abril en defensa de la llibertat, els drets civils i les institucions democràtiques.

Crec fermament que la UB s’ha de posicionar públicament en favor de la manifestació i els seus objectius. Confio que no sigui la meva veu l’única, entre PDI, PAS i alumnat, que us fa arribar aquest prec.

Salutacions cordials

« Prev - Next »