M’han donat cortisona!


Enric I. Canela

Moltes persones, en molts casos diverses vegades a la vida, són tractades amb corticoides. Sovint sents que algú diu: “m’han donat cortisona”. Hauran pres per via oral, tòpica, injectada o per inhalació hidrocortisona o algun altre corticoide sintètic. Parlant amb propietat hauríem de dir d’algun glucocorticoide, que podria ser natural o sintètic. L’administració d’aquestes substàncies buscarà bé potenciar, probablement de forma intensa, un procés natural del nostre organisme, o bé pal·liar llur dèficit.

El funcionament organitzat i coordinat de l’organisme és la conseqüència d’una sèrie de senyals que viatgen a més o menys distància per transmetre instruccions als diferents òrgans. Alguns d’aquests senyals són molècules que es desplacen per la sang a llarga distància, és la comunicació endocrina deguda a les hormones. Els corticoides natural són hormones.

El cortisol és el principal glucocorticoide de l’organisme. En farmacologia se l’acostuma a denominar hidrocortisona. Quan algú pren hidrocortisona el que està prenent és cortisol, una substància que ja fabrica l’organisme. Els glucocorticoides són les hormones esteroides produïdes per la zona fascicular de les glàndules adrenals o suprarenals, situades sobre els ronyons. El nom glucocorticoide indica que són corticoides que mobilitzen glucosa.

Les hormones esteroides són diverses i totes deriven del colesterol. La majoria les produeixen les glàndules suprarenals, en regions diferents, la placenta, l’úter i les gònades, tot i que també la pell i el sistema nerviós central en produeixen. En tenim cinc classes: glucocorticoides, mineralcorticoides, andrògens, estrògens, i progestàgens, a les que hem d’afegir la vitamina D3, que també és una hormona. A més, del colesterol també deriven els àcids biliars.

La secreció de glucocorticoides està finament regulada. El cervell, en una regió que es denomina hipotàlem, secreta una petita proteïna que es coneix com a hormona alliberadora de corticotropina (CRH). Aquesta hormona estimula, a poca distància, una altra zona del cervell, la glàndula pituïtària o hipòfisi. Aquest estímul fa que s’alliberi una altra petita proteïna que es coneix com a corticotropina o hormona adrenocorticòtropa (ACTH). Aquesta hormona, ja a molta distància, estimula les glàndules suprarenals.

Aquest estímul origina la secreció dels glucocorticoides. En són tres: el cortisol, la corticosterona i l’11-desoxicortisol. L’únic que està en concentració significativa és el cortisol. Avui hi ha molts glucocorticoides sintètics fabricats per la indústria farmacèutica. La cortisona és un producte de la degradació del cortisol a l’organisme, que el fetge torna a transformar en cortisol. Si prenguéssim cortisona el fetge la transformaria lentament en cortisol.

També tenim unes hormones que són mineralcorticoides. Aquest nom té a veure amb què controlen la concentració de l’ió sodi i potassi a la sang i amb ell la tensió arterial. El que fan és evitar que el ronyó elimini aigua i sodi i afavorir l’eliminació de potassi. El més important és l’aldosterona. Convé saber que els glucocorticoides tenen una certa activitat mineralcorticoides i viceversa.

Moltes hormones no circulen durant tot el dia a concentració constant. Normalment les hormones han d’enviar senyals en determinats moments i situacions. En general haurem de considerar un ritme oscil·latori natural, els ritmes circadiaris. Els nivells sèrics de glucocorticoides presenten oscil·lacions diürnes, amb un pic a primera hora del matí i un nadir a la nit en animals diürns com els humans, però el contrari en animals nocturns com els rosegadors. A més, s’alliberen en determinats moments en què per qualsevol circumstància el bon funcionament de l’organisme ho demana.

Els glucocorticoides, com moltes altres hormones, tenen la propietat de la retroinhibició, és a dir, inhibeixen llur pròpia producció. Significa que el producte circulant, el cortisol, actua sobre el cervell i fa que es deixi d’estimular la seva producció. Això s’ha de tenir molt present quan es prenen com a medicament. En aquest cas, normalment la substància està circulant durant tot el dia a concentració elevada, a diferència de quan ho fa de manera natural, que té pic i vall. Això fa que es vagi reprimint la capacitat del cervell d’estimular la producció dels glucocorticoides. Si els deixem de prendre de cop, ens podem trobar amb que el cos ja no els produeix, s’ha “desacostumat” i tindrem un problema greu ocasionat pel dèficit. Normalment s’haurien de deixar de prendre lentament per tal que l’organisme recuperi les seves funcions. Normalment s’acostuma a considerar que després de tres setmanes de prendre’n el cos ja nio en produeix.

En el cas del cortisol la causa de l’alliberament fora del cicle horari és l’estrès. De fet se’l coneix com a hormona de l’estrès. L’estrès és pot considerar com l’estat de desequilibri fisiològic derivat de la percepció d’amenaces externes o internes, reals o imaginàries, que l’organisme intenta compensar per mantenir l’equilibri fisiològic òptim. En el sistema de l’estrès, a més del cortisol, estan implicades l’hormona alliberadora de corticotropina (CRH), l’hormona antidiürètica o vasopressina (ADH), l’adrenalina i la noradrenalina.

Diàriament, davant de la previsió de la feina que ens vindrà després d’aixecar-nos o de l’estrès, el cos es prepara per afrontar aquesta “lluita” diària o sobrevinguda. En el cas del dia a dia, quan ens aixequem, el sistema estrès no respon de forma tan intensa com en el cas d’emergència.

La funció de l’hormona és fer que augmenti la disponibilitat de glucosa al cervell. Per fer-ho, el cortisol actua sobre el fetge, el múscul, el teixit adipós i el pàncrees. El nivell elevats de cortisol augmenta la gluconeogènesi i disminueixa la síntesi de glucogen alhora que inhibeix la producció d’insulina i estreny les artèries, la qual cosa obliga la sang a bombejar més fort per ajudar a la nostra resposta a l’estrès.

Els glucocorticoides no tenen una resposta ràpida. Quan l’hormona arriba a la cèl·lula diana, entra al nucli i allà el que fa és activar o reprimir la síntesi de proteïnes. En el cas ja citat d’augmentar la glucosa disponible, farà que es formin més enzims necessaris per a la gluconeogènesi. Tot aquest procés, des que arriba el senyal fins que es produeix un augment de la síntesi de nova glucosa passa un cert temps.

El cortisol actua per suprimir funcions no essencials en cas d’emergència, com la resposta immune i la digestió. Es tracta de concentrar tots els recursos en solucionar l’emergència. Podem imaginar que l’organisme posa tots els seus recursos a combatre l’emergència, a fer que es disposi de més energia dedicada a aquesta funció i atura tot el que no contribueixi a aconseguir-ho.

Mentre actuen els glucocorticoides, el cos està més exposat a la infecció. Els glucocorticoides tenen una sèrie d’accions en el sistema immunitari. Suprimeixen l’expressió de citocines inflamatòries i la immunitat mitjançada per cèl·lules, entre les que es troba el suïcidi (apoptosi) de les cèl·lules T proinflamatòries, suprimeixen la producció d’anticossos de cèl·lules B i redueixen la migració de neutròfils durant la inflamació donant lloc a un augment del risc d’algunes infeccions. En conjunt, els glucocorticoides tenen efectes tant d’immunodepressió com immunosupressors. Quan es prenen glucocorticoides tenim més risc d’agafar alguna malaltia.

Al mateix temps, dins d’aquest procés d’estalvi, tenen un efecte antiinflamatori mitjançant la inhibició de la síntesi de mediadors de la inflamació com de la repressió de la transcripció de proteïnes necessàries en el procés inflamatori. Per això els glucocorticoides es recepten molt sovint per combatre la inflamació.

Com a conclusió, hem de saber que els glucocorticoides són uns medicaments fantàstics. Ens poden treure de molts problemes greus, però hem de saber que tenen ubiqüisme, els trobarem arreu i per tant tenen gran quantitat d’efectes secundaris. Fins l’1% del nostre genoma pot ser modulat pel cortisol. Només cal dir que cal manegar-los amb molta cura. Potser metges i pacients en fan un abús.

Els ritmes de la glucosa


Enric I. Canela

La glucosa és el principal nutrient de les nostres cèl·lules i l’organisme treballa per tal que mai no en manqui. En situació fisiològica, hi ha un subtil equilibri que manté la seva concentració en sang sempre dins d’uns límits (entre 74 i 106 mg/dl en dejú). Si n’hi ha massa, la retira a l’interior de les cèl·lules on s’acumularà en forma de glucogen o es convertirà en greix, si en manca transformarà el glucogen en glucosa i en fabricarà de nova a partir d’altres substàncies de l’organisme. Alhora també obté part de l’energia que necessita dels greixos i les proteïnes. Massa poca glucosa, hipoglucèmia, mata; un excés de glucosa, hiperglucèmia, mata lentament. Ens cal, doncs, mantenir la seva concentració controlada.

Totes aquestes operacions bioquímiques les regulen sensors, neurotransmissors i hormones. Els sensors detecten la concentració de glucosa circulant i, segons el cas, les hormones i neurotransmissors donen les instruccions necessàries per incrementar o disminuir la concentració de glucosa.

Com és obvi, després dels àpats circula més glucosa per la sang. La glucosa entra al fetge que la transforma en glucogen i l’emmagatzema com a reserva. Emmagatzemem un màxim de 100 g de glucogen. Aquesta quantitat varia en funció del pes del fetge. Per la seva banda, la insulina, una hormona que secreta el pàncrees, fa que entri al múscul i allà també es converteix en glucogen, un màxim d’uns 400 g, també depenent de la massa muscular total. La insulina també fa que la glucosa entri al teixit adipós on es transformarà en àcid palmític i tot seguit en greix. Després, durant el dia, la glucosa es va consumint i quan baixa la concentració per sota d’un determinat nivell tenim gana i mengem.

Durant la nit es va consumint la glucosa que s’allibera del glucogen hepàtic de reserva i nova glucosa que el fetge forma a partir d’altres substàncies de l’organisme. A la matinada s’acaba el glucogen i s’està en una situació de lleugera hipoglucèmia. Abans de despertar-nos, una hormona que es diu cortisol secretat per les càpsules suprarenals, el principal glucocorticoide, prepara el cos per a la feina diària. El cortisol fa que es formin més eines bioquímiques per formar nova glucosa a partir d’altres substàncies de l’organisme. Tenim una hormona principal, també pancreàtica, que és la que dona les instruccions per a què aquestes eines sintetitzin las glucosa. El cortisol i l’adrenalina l’activen, és el glucagó, amb funció en part oposada a la de la insulina. Si se’n forma massa, la insulina actua per eliminar la glucosa excedent.

Simplificant molt, quan sobra glucosa al torrent sanguini entra al fetge i, a més, la insulina la fa entrar al múscul i al teixit adipós. On s’acumula en forma de glucogen i greix. Si al fetge ja tenim tot el glucogen que podem acumular, és formen greixos de reserva. Quan manca glucosa circulant, per a què els teixits no passin “gana”, el glucagó “ordena” al fetge que tregui el glucogen i formi glucosa i que en fabriqui de nova.

Quan estem en una situació d’estrès necessitem energia. Un ensurt, situació de lluita, etc. L’organisme respon, i l’adrenalina i la noradrenalina es mobilitzen per tal que, entre altres coses, mobilitzem glucosa. La noradrenalina també fa que s’alliberi cortisol i el cortisol activa també la producció de glucosa.

A les persones diabètiques els passa que, per algun defecte, la insulina no transmet bé els senyals i els teixits no la capten bé i s’acumula en la sang; és la hiperglucèmia. La hiperglucèmia és molt perillosa. Les persones diabètiques sovint no poden contrarestar l’efecte matinal del cortisol amb insulina i tenen una hiperglucèmia, és el “fenomen de l’alba”. Es considera que hi ha diabetis quan la concentració de glucosa en dejú és superior a 125 mg/dl. Tanmateix, hi ha una situació en la que la glucosa està per sobre del límit superior de la concentració de normalitat, 106 mg/dl, sense arribar a la situació de diabetis. És considera que hi ha prediabetis. És una circumstància no patològica, però que requereix atenció.

La diabetis ocasiona danys a l’organisme per la capacitat de la glucosa (o altres sucres com la fructosa, la galactosa o la mannosa) d’unir-se per reaccions espontànies a les proteïnes. Forma els productes finals de glicació (els AGE). La reacció per la que té lloc aquesta unió es coneix com a reacció de Maillard, és la glicació de les proteïnes, és a dir la unió d’un sucre reductor a una proteïna. Una reacció ben coneguda a la cuina. La reacció de Maillard té lloc quan sucres i proteïnes reaccionen duran el cuinat i es formen unes substàncies denominades melanoïdines que confereixen atractives propietats organolèptiques als aliments.

A l’organisme l’excés glucosa en contacte amb les proteïnes també ho provoca. Deteriora la funcionalitat de les proteïnes afectades, les fa defectuoses o inútils. Això dona lloc a complicacions en la diabetis, com són els processos inflamatoris, neurodegeneració, insuficiència renal, danys vasculars, dany a la retina, problemes del sistema immunitari, i resistència a la insulina, cosa que agreuja la diabetis. La retinopatia diabètica, produïda per la unió de les proteïnes dels vasos sanguinis de la retina amb els sucres, és causa de ceguesa o greus alteracions de la visió en el diabètics, és una de les patologies més evidents de la diabetis.

Alguna d’aquestes coses també els passen en menor grau a les persones d’edat avançada, encara que no hi hagi un excés de sucre. Les proteïnes que tenen una vida molt llarga es van combinant amb els sucres al llarg dels anys i es deterioren irreversiblement.

Una forma de controlar si hi ha glicació de les proteïnes o no és determinar la concentració d’hemoglobina glicada. Els glòbuls vermells tenen una vida d’uns 3 mesos. Es controla periòdicament. Sempre té lloc aquesta reacció espontània i una petita quantitat d’hemoglobina es deteriora per la unió dels sucres. Com que l’hemoglobina es recicla trimestralment, els valors de normalitat haurien d’estar entre el 4 % i el 6 % i no augmentar. Quan aquest valor s’incrementa, ens haurem d’amoïnar i mirar de posar-hi remei. Un valor entre el 6 % i el 6,4 % ens indicaria prediabetis.

És destacable que el cortisol, que ens prepara al matí la maquinària per produir glucosa i poder fer la feina diària, segueix un ritme circadiari. La concentració és mínima durant la nit i assoleix un màxim a les nou del matí, per tornat a decaure lentament. Segueix un patró invers al de la melatonina. Sembla que la serotonina seria un desencadenant de la formació de cortisol.

A més, les cèl·lules productores d’insulina, glucagó i somatostatina, les cèl·lules β-, α- i δ, respectivament, dels illots de Langerhans, agrupacions cel·lulars del pàncrees, tenen receptor de melatonina. És a dir, la melatonina estaria implicada en la producció d’aquestes hormones. Diversos estudis indiquen que un augment dels nivells de melatonina circulant condueix a una regulació a la baixa de la secreció d’insulina i viceversa. O sigui que quan cau el sol tindrem una menor producció d’insulina i la ingesta de glucosa provoca una augment de concentració en sang superior a la que provocaria la mateixa ingesta al matí i que es trigui més a assolir les condicions de normalitat. Un mateix aliment implicaria una càrrega glucèmica més gran al vespre que al matí.

Això ens diu que en la secreció d’insulina o glucagó, impulsats per les condicions de dejuni d’alimentació i reflectits per canvis ràpids en els nivells de glucosa en sang, hi ha un mecanisme addicional regit pels ritmes circadiaris. La secreció d’insulina i glucagó tenen un ritme horari que es superposa al que causen els àpats i el dejuni. Aquests ritmes garanteixen l’adaptació òptima de les dues hormones en anticipar, mentre descansem, el que es requerirà posteriorment.

Una conclusió que hauríem de treure és que els àpats igual que el descans nocturn s’han d’adaptar als ritmes naturals. Menjar massa i anar al llit massa seguit és dolent. I millor si allunyem els hidrats de carboni de les darreres hores del dia.

Enric I. Canela

La melatonina sempre m’ha intrigat, potser perquè quan vaig saber d’ella apareixia citada com una substància de poders taumatúrgics. No fa gaire vaig escriure La melatonina, llàgrimes d’Horus. Ja hi havia escrit altres coses abans: Síndrome de fatiga crònica i fibromiàlgia, El zinc, discret defensor de la nostra salut, Semàfor vermell a la llum blava, COVID-19 a les fosques, Jo trio l’hora solar, i La melatonina i l’obesitat. En alguns d’aquests articles faig simples mencions i en altres més hi ha aprofundiment. Sota aquest títol bíblic escriure algunes coses més.

És prou conegut el paper endocrí, d’hormona, de la melatonina que, segregada per la glàndula pineal, viatja per la sang i regula un conjunt de funcions de l’organisme, fent que hi hagi cicles amb màxims i mínims durant les 24 hores del dia. La melatonina actua per tot l’organisme a través de receptors específics, el que li permet sincronitzar els ritmes fisiològics diaris amb les condicions ambientals.

Per citar algun exemple, l’evidència experimental acumulada fins ara indica que la melatonina té un paper clau en la regulació de la glucosa i el metabolisme glucídic. També la regulació de la síntesi d’adrenalina en les càpsules suprarenals. La llista seria llarga i no exhaustiva i potser amb errors perquè encara ens manca molta recerca per tenir el panorama cert i complet.

Això no obstant, fa uns dies vaig llegir algunes coses sobre la melatonina que em van fer rumiar. Alguna part és completament certa, l’altra podria no ser-ho. No en sabem prou encara per dir-ho.

La idea és senzilla d’enunciar. Haureu sentit parlar de la cromoteràpia. No és altra cosa que un mètode de guarir o alleujar algunes afeccions a través de la il·luminació amb un feix de llum de freqüència determinada. Les freqüències més emprades són les de la llum vermella i les de la radiació infraroja. Una font inesgotable productora d’aquestes radiacions és la llum solar.

Una característica d’aquestes radiacions és que són de baixa freqüència (ona relativament llarga) i, per tant, poc energètiques i fàcilment absorbibles pels teixits superficials. La pell no té cap filtre per a la llum visible o la infraroja. Si que el té per a la llum ultraviolada, és la melanina. La radiació infraroja penetra a través dels teixits, però només un 1% d’aquesta radiació arriba a 1 cm de profunditat, és a dir a la zona subcutània. L’energia que porten aquestes ones electromagnètiques és baixa i només escalfen els teixits. Evidentment, si la intensitat és gran poden cremar.

Una hipòtesi és que la radiació solar infraroja viatjaria a través dels teixits i arribaria als mitocondris. Allà s’activaria la síntesi de melatonina. El que ens diu la biofísica és que només als mitocondris dels teixits superficials.

El que si sabem és que la melatonina existeix en dos pools en els vertebrats. Un és a la sang. El nivell de melatonina en sang es manté per la produïda i alliberada per la glàndula pineal. És el que coneixem millor com a regulador de ritmes diaris. La melatonina sintetitzada a la glàndula pineal és aparentment <5% de la melatonina total produïda.

El pool mitocondrial no s’aboca a la circulació sinó que és utilitzat per les cèl·lules que el produeixen o per cèl·lules adjacents. El paper de la melatonina en els mitocondris seria fonamental per a la seva pervivència.

El mitocondri és el lloc on té lloc l’oxidació de l’oxigen i la producció d’ATP, la unitat energètica de l’organisme. És allà on cada dia consumim de l’ordre de 250 g d’oxigen, quantitat que pot ser similar a la que diàriament consumim d’hidrats de carboni. Les reaccions que tenen lloc al mitocondri per oxidar l’oxigen generen un producte secundari principal, l’anió radical superòxid, que és una espècia d’oxigen reactiu. Aproximadament un 1% de l’oxigen es converteix en anió superòxid. Es tracta d’un producte que no és gaire perillós, però que si no s’elimina dona lloc a un altre molt agressiu, el radical hidroxil. No entraré en descripcions químiques, només la conclusió. Aquestes substàncies són les que ens fan envellir i ens maten. És l’estrès oxidatiu.

L’organisme té diversos mecanismes per frenar, parcialment, aquestes reaccions. Quan més efectius siguin, menys risc per a la salut. Una part fonamental de la medicina antiedat té com a objectiu evitar el dany que ens causen aquestes espècies químiques.

A les membranes mitocondrials tenim una substància natural que a vegades es ven com a suplement i que, recordo, es veu perjudicada la seva síntesi si ingerim estatines. Es tracta del coenzim Q10, químicament ubiquinona o ubiquinol (segons si està oxidat o no). També actua la vitamina E (els tocoferols i tocotrienols).

Les espècies reactives que no són eliminades a la mateixa membrana on s’han generat, passen al medi intramitocondrial, aquós, i allà el glutatió i la melatonina actuen com a reductors (antioxidants) i eliminen bona part. La quantitat eliminada dependrà, òbviament, de la concentració dels antioxidants.

Alguns investigadors indiquen que el paper de la melatonina seria fonamental i que les cèl·lules riques en melatonina serien cèl·lules més “sanes”.

Probablement la melatonina que puguem prendre amb suplements no vagi al mitocondris on més es necessiten per sufocar el dany de l’estrès oxidatiu produït a la cadena de transport d’electrons i es limiti a la circulació sanguínia.

Alguns investigadors defensen que la llum solar vermella i infraroja activaria la producció. Bo recordar que la radiació infraroja travessa la roba, mentre que la ultraviolada no. Hem de dir, però, que la melatonina ja se sintetitza al mitocondri i que, si la hipòtesi fos certa, aquesta radiació incrementaria la quantitat en el medi.

Moltes de les coses que he escrit estan ben demostrades, aquest darrera no. De totes formes si està demostrat que la llum solar modifica, positivament, l’humor i altres paràmetres del nostre cervell. Per exemple, la manca de llum solar afavoreix la síndrome metabòlica. Recentment s’ha demostrat que la llum blava activa fotoreceptors situats al teixit adipós subcutani.

Preneu el sol. Si esteu despullats, la llum ultraviolada us activarà la síntesi de vitamina D. No abuseu que la llum ultraviolada és perillosa. Si esteu vestits, la llum infraroja activarà altres reaccions i, podria ser, que una fos la síntesi de melatonina cel·lular.

Encara ens queda molt per descobrir de la fascinant relació entre la llum solar i el metabolisme.

Enric I. Canela

La melatonina sempre m’ha intrigat, potser perquè quan vaig saber d’ella apareixia citada com una substància de poders taumatúrgics. No fa gaire vaig escriure La melatonina, llàgrimes d’Horus. Ja hi havia escrit altres coses abans: Síndrome de fatiga crònica i fibromiàlgia, El zinc, discret defensor de la nostra salut, Semàfor vermell a la llum blava, COVID-19 a les fosques, Jo trio l’hora solar, i La melatonina i l’obesitat. En alguns d’aquests articles faig simples mencions i en altres més hi ha aprofundiment. Sota aquest títol bíblic escriure algunes coses més.

És prou conegut el paper endocrí, d’hormona, de la melatonina que, segregada per la glàndula pineal, viatja per la sang i regula un conjunt de funcions de l’organisme, fent que hi hagi cicles amb màxims i mínims durant les 24 hores del dia. La melatonina actua per tot l’organisme a través de receptors específics, el que li permet sincronitzar els ritmes fisiològics diaris amb les condicions ambientals.

Per citar algun exemple, l’evidència experimental acumulada fins ara indica que la melatonina té un paper clau en la regulació de la glucosa i el metabolisme glucídic. També la regulació de la síntesi d’adrenalina en les càpsules suprarenals. La llista seria llarga i no exhaustiva i potser amb errors perquè encara ens manca molta recerca per tenir el panorama cert i complet.

Això no obstant, fa uns dies vaig llegir algunes coses sobre la melatonina que em van fer rumiar. Alguna part és completament certa, l’altra podria no ser-ho. No en sabem prou encara per dir-ho.

La idea és senzilla d’enunciar. Haureu sentit parlar de la cromoteràpia. No és altra cosa que un mètode de guarir o alleujar algunes afeccions a través de la il·luminació amb un feix de llum de freqüència determinada. Les freqüències més emprades són les de la llum vermella i les de la radiació infraroja. Una font inesgotable productora d’aquestes radiacions és la llum solar.

Una característica d’aquestes radiacions és que són de baixa freqüència (ona relativament llarga) i, per tant, poc energètiques i fàcilment absorbibles pels teixits superficials. La pell no té cap filtre per a la llum visible o la infraroja. Si que el té per a la llum ultraviolada, és la melanina. La radiació infraroja penetra a través dels teixits, però només un 1% d’aquesta radiació arriba a 1 cm de profunditat, és a dir a la zona subcutània. L’energia que porten aquestes ones electromagnètiques és baixa i només escalfen els teixits. Evidentment, si la intensitat és gran poden cremar.

Una hipòtesi és que la radiació solar infraroja viatjaria a través dels teixits i arribaria als mitocondris. Allà s’activaria la síntesi de melatonina. El que ens diu la biofísica és que només als mitocondris dels teixits superficials.

El que si sabem és que la melatonina existeix en dos pools en els vertebrats. Un és a la sang. El nivell de melatonina en sang es manté per la produïda i alliberada per la glàndula pineal. És el que coneixem millor com a regulador de ritmes diaris. La melatonina sintetitzada a la glàndula pineal és aparentment <5% de la melatonina total produïda.

El pool mitocondrial no s’aboca a la circulació sinó que és utilitzat per les cèl·lules que el produeixen o per cèl·lules adjacents. El paper de la melatonina en els mitocondris seria fonamental per a la seva pervivència.

El mitocondri és el lloc on té lloc l’oxidació de l’oxigen i la producció d’ATP, la unitat energètica de l’organisme. És allà on cada dia consumim de l’ordre de 250 g d’oxigen, quantitat que pot ser similar a la que diàriament consumim d’hidrats de carboni. Les reaccions que tenen lloc al mitocondri per oxidar l’oxigen generen un producte secundari principal, l’anió radical superòxid, que és una espècia d’oxigen reactiu. Aproximadament un 1% de l’oxigen es converteix en anió superòxid. Es tracta d’un producte que no és gaire perillós, però que si no s’elimina dona lloc a un altre molt agressiu, el radical hidroxil. No entraré en descripcions químiques, només la conclusió. Aquestes substàncies són les que ens fan envellir i ens maten. És l’estrès oxidatiu.

L’organisme té diversos mecanismes per frenar, parcialment, aquestes reaccions. Quan més efectius siguin, menys risc per a la salut. Una part fonamental de la medicina antiedat té com a objectiu evitar el dany que ens causen aquestes espècies químiques.

A les membranes mitocondrials tenim una substància natural que a vegades es ven com a suplement i que, recordo, es veu perjudicada la seva síntesi si ingerim estatines. Es tracta del coenzim Q10, químicament ubiquinona o ubiquinol (segons si està oxidat o no). També actua la vitamina E (els tocoferols i tocotrienols).

Les espècies reactives que no són eliminades a la mateixa membrana on s’han generat, passen al medi intramitocondrial, aquós, i allà el glutatió i la melatonina actuen com a reductors (antioxidants) i eliminen bona part. La quantitat eliminada dependrà, òbviament, de la concentració dels antioxidants.

Alguns investigadors indiquen que el paper de la melatonina seria fonamental i que les cèl·lules riques en melatonina serien cèl·lules més “sanes”.

Probablement la melatonina que puguem prendre amb suplements no vagi al mitocondris on més es necessiten per sufocar el dany de l’estrès oxidatiu produït a la cadena de transport d’electrons i es limiti a la circulació sanguínia.

Alguns investigadors defensen que la llum solar vermella i infraroja activaria la producció. Bo recordar que la radiació infraroja travessa la roba, mentre que la ultraviolada no. Hem de dir, però, que la melatonina ja se sintetitza al mitocondri i que, si la hipòtesi fos certa, aquesta radiació incrementaria la quantitat en el medi.

Moltes de les coses que he escrit estan ben demostrades, aquest darrera no. De totes formes si està demostrat que la llum solar modifica, positivament, l’humor i altres paràmetres del nostre cervell. Per exemple, la manca de llum solar afavoreix la síndrome metabòlica. Recentment s’ha demostrat que la llum blava activa fotoreceptors situats al teixit adipós subcutani.

Preneu el sol. Si esteu despullats, la llum ultraviolada us activarà la síntesi de vitamina D. No abuseu que la llum ultraviolada és perillosa. Si esteu vestits, la llum infraroja activarà altres reaccions i, podria ser, que una fos la síntesi de melatonina cel·lular.

Encara ens queda molt per descobrir de la fascinant relació entre la llum solar i el metabolisme.

Enric I. Canela

Fa pocs dies vaig llegir l’article d’uns investigadors de Noruega (Fadnes LT, Økland J-M, Haaland ØA, Johansson KA (2022) Estimating impact of food choices on life expectancy: A modeling study. PLoS Med 19(2): e1003889. https://doi.org/10.1371/journal.pmed.1003889) que mosta com canviar d’una dieta occidental típica a una que inclogui més llegums, cereals integrals i fruits secs, i menys carn vermella i processada, podria allargar substancialment l’esperança de vida.

Els investigadors indiquen que aquest guany estaria relacionat amb l’edat. Així, si el canvi es fa als 20 anys, l’augment d’esperança de vida seria molt més elevat que si es fa als 60 anys. També mostren que aquest increment seria més gran en homes que en dones. Les dones tenen, de mitjana, una esperança de vida més alta. En ambdós sexes el canvi de dieta la incrementaria, reduint les diferències. Tot i així, l’esperança de vida de les dones seguiria sent superior.

Per exemple, els autors del treball estimen que eliminar la carn vermella de la dieta d’una persona de 20 anys produiria un guany de 1,6 anys a una dona i 1,9 a un home. Menjar 200 g de llegums 2,2 i 2,5 anys respectivament. Si fossin 100 g, 1,1 i 1,2 anys. En el cas de les nous, 25 g augmentarien 1,7 i 2 anys, respectivament. Un canvi complet de dieta faria que una dona europea de 20 anys tingués una esperança de vida de 93,3 anys i en el cas d’un home de 89,9 anys. Les dones haurien guanyat 10,4 anys i els homes 13,7.

Per a la dieta òptima es van utilitzar les següents ingestes: 225 g cereals integrals (pes cuinat, uns 75 g abans de bullir), 400 g de verdures, 400 g de fruita, 25 g de fruits secs, 200 g de llegums, 200 g de peix, 25 g d’ous, 200 g de llet/lactis, 50 g de grans refinats, 0 g de carn vermella, 0 g de carn processada, 50 g de carn blanca, 0 g de begudes ensucrades i 25 g d’olis vegetals afegits.

En aquest enllaç us podreu entretenir, si us ve de gust, calculant els efectes del canvis de dieta en l’esperança de la vostra vida. Podreu veure l’efecte relatiu, segons aquests investigadors, de cada aliment en la vostra esperança de vida.

Evidentment, jo no sé el grau d’encert d’aquestes prediccions, que, a més, estaran fortament afectades per l’estat de salut de cadascú de nosaltres, però les conclusions generals són molt vàlides i els consells que se’n deduirien, també.

Enric I. Canela

Cada dia que passa sabem una mica més de com funciona el nostre cos i les millor formes d’ajudar a mantenir-lo sa.

Fa pocs dies vaig publicar un text sobre la vitamina K (La polifacètica vitamina K). Al començament de la pandèmia ja havia publicat un altre: Dèficit de vitamina K en els casos més severs de COVID-19. Prèviament, havia fet alguna referència més a aquesta vitamina, però abans no l’havia dedicat cap article específic.

M’interessa parlar d’aquestes substàncies, perquè tot i tenir una gran importància preventiva de la malaltia i també terapèutica, no es fa prou recerca ni es difonen prou les seves funcions i propietats i són gairebé ignorades pel sistema mèdic. La raó és òbvia: no són patentables. Per les grans administracions finançadores no són atractives. Sortosament, parafarmàcies i nutricionistes han ajudat a recuperar aquests micronutrients essencials.

Avui afegiré alguna cosa més sobre aquests micronutrients, concretament comentaré la interrelació entre les dues formes bàsiques de vitamina K, la K1 i la K2, que la trobem en diverses molècules, bàsicament MK-4 i MK-7 (segons la llargada de la cua), i la seva relació amb les estatines.

Comentava l’altre dia que la K1 és troba en els vegetals, mentre que la K2 és bàsicament animal. En els teixits animals està en poca quantitat, i la principal font són els formatges, els aliments fermentats com les soies fermentades i, curiosament, les angules. Les carns en tenen molt poca. Només el fetge aportaria una quantitat suficient. El fetge d’oca, que en general no es menja massa, és l’única carn autènticament rica.

En general s’accepta que K1 i K2 tenen funcions diferents, la K1 està principalment al fetge i intervé activant els factors de coagulació, però no la coagulació in situ. Per la seva banda, la K2, molt més activa, intervé en la coagulació, l’activació de l’osteocalcina, de la MGP (proteïna gla de la matriu) i d’algunes altres poques proteïnes menys conegudes.

Probablement, no tenim dèficit de K1, però en molts casos sí de K2 i això podria contribuir a diverses malalties, entre les que estan les que impliquen calcificació vascular. També s’associa a l’osteoporosi i contribueix a la diabetis tipus 2.

Per altra banda, sabem que la vitamina K1 es transforma en K2 a través d’un procés ineficient, però que ajuda a pal·liar el dèficit de vitamina K2 de la dieta, quan la dieta és pobre en K2 i no es pren cap complement alimentós que contingui aquesta vitamina. Diverses investigacions indiquen que aquesta via no aporta suficient vitàmer K2.

El procés de transformació és:

on K3 és una forma de vitamina K intermèdia, relativament tòxica per al fetge i els eritròcits.

Què tenen a veure les estatines amb tot això? Intentaré comentar-lo de forma molt simplificada. Les estatines el que fan és inhibir un enzim que està en la via de síntesi de colesterol. Aleshores frenen la seva formació. El que passa és que aquesta mateixa via serveix per a altres coses i en inhibir-la, a més de reduir la síntesi de colesterol, interferim en altres processos.

Un d’ells és la transformació del teixit adipós blanc en teixit marró, l’embruniment. La inhibició del procés porta a una reducció de la despesa energètica i una intolerància a la glucosa. Un altre és la reducció de la síntesi de coenzim Q10, la ubiquinona, imprescindible en el metabolisme energètic i en l’eliminació d’espècies d’oxigen reactiu (ROS). També interfereixen en la síntesi d’una substància que es diu dolicol. El dèficit de dolicol afecta a l’estructura de les membranes cel·lulars. Un dels seus efectes més coneguts és l’alteració d’alguns sistemes de senyalització cel·lular.

La reacció que transforma la vitamina K3 en K2 requereix una substància que es genera en via de síntesi del colesterol i que les estatines inhibeixen. Si manca aquest producte no es genera vitamina K2. Això fa que la necessitat d’una aportació externa de vitamina K2 s’incrementi.

Sense discutir aquí els efectes secundaris de les estatines, ben coneguts i ignorats, i si hi ha o no excés de medicació de la població amb aquestes substàncies, sí que recomano a aquells que en preguin, que tinguin en compte la necessitat de prendre prou vitamina K2, i, sobretot, que recordin que la K1 no suplirà la mancança.

Enric I. Canela

La vitamina K és poc coneguda, no surt a les anàlisi clíniques habituals, ni tampoc s’acostuma a recomanar gaire la seva suplementació. Segurament una de les principals raons és que el seu dèficit, tret que no sigui molt greu, passa desapercebut malgrat estar relacionat amb molts desordres fisiològics. De vegades, en fer un diagnòstic, no és té en compte que la seva mancança pot haver contribuït a la malaltia. A les anàlisis clíniques hi ha un paràmetre denominat “temps de protrombina” que si surt alterat podria ser per una concentració baixa de vitamina K.

La vitamina K s’associa amb la coagulació. El seu nom deriva de la paraula Koagulation, coagulació en alemany. Fins no fa gaire es pensava que tenia només una funció, intervenir en la coagulació de la sang. Avui sabem que té moltes altres.

Això no obstant, podrien resumir el paper funcional de la vitamina K en un de sol, comú o resum de tots ells. Algunes proteïnes del nostre organisme no poden funcionar si no s’activen. Entre elles hi ha algunes que per activar-se requereixen unir un ió calci (Ca2+) a llur molècula. Per poder-ho fer primer han de modificar llur estructura. Aquestes proteïnes tenen un aminoàcid en la seva seqüència destinat a atrapar el Ca2+, un glutamat. El glutamat té una branca formada per un grup carboxil que té afinitat per unir l’ió Ca2+, però per poder-lo atrapar requereix que el dotem d’una altra branca, un altre carboxil. Les dues branques faran de “pinces” que lligaran el Ca2+. Per afegir aquesta branca l’enzim que ho fa, la γ-glutamilcarboxilasa, necessita vitamina K. Un cop dotada d’aquestes “pinces” gràcies a la vitamina K, podrà unir el Ca2+ i aleshores la proteïna s’haurà tornat activa.

Podem concloure que totes les funcions de la vitamina K consisteixen en fer que alguna proteïna que requereix calci, l’uneixi i s’activi. Un exemple, segurament el més conegut, és el de la trombina. La trombina és forma a partir de la protrombina. La transformació de protrombina en trombina la fa un enzim que requereix calci. Aquest enzim quan té el Ca2+ unit talla un tros de la protrombina. Aleshores tenim la trombina que és activa i pot convertir el fibrinogen en fibrina, essencial per formar els coàguls de sang. Moles anàlisis de sang ens mostren aquests paràmetres.

Parlar de vitamina K és, en certa manera, una simplificació. A la natura trobem diverses formes de vitamina K, vitàmers, una que es troba als vegetals és la K1 o fil·loquinona, les altres les K2 o menaquinones, ja que hi ha diverses menaquinones (MK-4, MK-5, MK-6, MK-7, MK-8, MK-9, i MK-10, on el nombre indica la llargada de la molècula). Les menaquinones són bacterianes i animals. El nostre organisme a partir de la fil·loquinona o de les menaquinones MK-5, MK-6, MK-7, MK-8, MK-9, i MK-10 forma MK-4.

Avui sabem que la vitamina K1 actua al fetge, mentre que la vitamina K2 ho fa a la resta de l’organisme. Encara que no hi ha dades concloents, probablement la majoria de la gent té suficient vitàmer K1, però té dèficit o està al límit del vitàmer K2.

Al fetge, el vitàmer K1 permet que els factors de coagulació, una sèrie de proteïnes implicades en la cascada de coagulació, siguin actius, mentre que el vitàmer K2 serà necessari per activar la protrombina allà on sigui necessària la coagulació. La trombina (activa) augmentarà i provocarà la formació de fibrina i del trombe, el coàgul, però quan la trombina augmenta, es posa en funcionament un sistema per evitar que la coagulació progressi més enllà del que cal i provoqui bloquejos i trombes perillosos, és la fibrinòlisi. La trombina afavoreix l’activació d’una proteïna, la proteïna C (i la proteïna S). Aquestes proteïnes també depenen de la vitamina K, que serà la K2. Evidentment la manca de vitamina K2 tindrà efectes negatius en la formació i eliminació dels coàguls.

El vitàmer K2 també està relacionat amb el metabolisme ossi. L’osteocalcina és una proteïna amb funcions hormonals alliberada per l’os en formació. L’osteocalcina també s’activa per unir Ca2+ i aquesta activació depèn de K2. Diferents estudis indiquen que la combinació de vitamina K2 i Ca2+ augmenten la densitat òssia i són prevenció i tractament de l’osteoporosi.

Una altra proteïna que requereix vitamina K2 per activar-se és la proteïna Gla de la matriu (MGP). Si no hi ha suficient MGP activa hi haurà calcificació vascular i formació d’ateromes. És interessant fer notar que la formació d’MGP l’estimula el colecalciferol, la vitamina D3 activa. Conseqüentment la manca de vitamina D3 farà que hi hagi poca MGP i la manca de K2 que la MGP no s’activi.

Tot això també té a veure amb la malaltia crònica de ronyó. La calcificació per manca de vitamina K2, per manca de vitamina D3 o per la dues afavorirà la calcificació dels vasos sanguinis el ronyó i la insuficiència renal, és a dir la seriosa dificultat del ronyó per filtrar la sang.

El dèficit de la vitamina K, essencialment del vitàmer K2, s’ha associat a problemes hepàtics, a la diabetis, a l’obesitat, a les malalties neurològiques, a la immunomodulació i al càncer. En alguns casos hi més dades que en altres, però sempre el problema estarà relacionat amb el paper hormonal de l’osteocalcina o de calcificació per part de MGP.

Evidentment no ho sabem tot, ens queda camí per córrer, però si sabem que si el nostre organisme no disposa de prou vitamina K, normalment pot mancar K2, tindrem un gran risc de reduir la nostra esperança de vida.

Enric I. Canela

La melatonina és una substància ben interessant. Fa anys, però tampoc tants, se li havien atribuït propietats miraculoses. La podem trobar com a complement alimentós, en dosis baixes, i en farmàcies. Hi ha moments en els que ha estat de moda i després ha quedat mig oblidada per tornar a aparèixer en algun titular al cap d’un cert temps.

Tanmateix, la melatonina no és una substància estranya a nosaltres, la melatonina és una hormona i, com totes les hormones, la sintetitza el nostre organisme. Se la coneix com l’hormona de la foscor, la secreta la glàndula pineal situada a prop del centre del cervell, entre els dos hemisferis. La glàndula pineal era per als egipcis l’ull d’Horus, en cercles esotèrics es considerava la porta de l’anima, i la teosofia, bevent de l’hinduisme, la considera el tercer ull que s’ha d’obrir per assolir nivells de desenvolupament superior.

És la melatonina una hormona amb propietats taumatúrgiques? És l’elixir de l’eterna joventut? Ens porta a dimensions superiors? Què hi ha de cert en tot el que es diu? La fisiologia és menys esotèrica.

Al nostre organisme la melatonina és forma a partir de la serotonina. La glàndula pineal és el lloc principal on es forma, però sabem que també se sintetitza al cervell, la retina, els limfòcits, el tracte gastrointestinal, les cèl·lules de la medul·la òssia, les plaquetes i la pell. Amb tot, la melatonina circulant a la sang deriva gairebé exclusivament de la glàndula pineal .

La serotonina la sintetitzem a partir del triptòfan, un aminoàcid essencial, que no el podem sintetitzar nosaltres i l’ingerim amb les proteïnes. No hauríem de tenir cap dèficit de triptòfan tot i ser l’aminoàcid menys abundant. Els aliments més rics són les proteïnes d’animals marins, les llavors de sèsam i les pipes de gira-sol. El triptòfan es ven com a complement alimentós per combatre la depressió.

Entre el triptòfan i la serotonina hi ha un producte intermedi, el 5-hidroxitriptòfan, que abreujadament es coneix com a 5-HTP. El 5-HTP també és un aminoàcid que es troba a la naturalesa (per exemple, s’extreu de les llavors de la Griffonia simplicifolia, un llegum africà). El podem trobar en el mercat com a complement alimentós. Les especificacions diuen que ajuda a combatre la depressió. El fonament estaria en què el 5-HTP travessa bé, millor que el triptòfan, la barrera hematoencefàlica i afavoreix la formació de serotonina.

S’ha formulat la hipòtesi que la disminució de l’activitat de les vies de serotonina és una de les causes de la depressió, encara que aquesta hipòtesi no s’ha confirmat clarament. Segurament hi intervenen més factors. El que sí està demostrat és que la serotonina està lligada als ritmes circadiaris i que les alteracions de la concentració d’aquest neurotransmissor desregula els ritmes i això comporta canvis d’estat d’ànim i depressió. De fet, molts dels medicaments que es donen per combatre la depressió actuen incrementant la concentració de serotonina accessible a les neurones.

Les alteracions del ritme circadiari que produeixen trastorn del son i alteració de la secreció de melatonina són característics en la depressió. La melatonina podria tenir un paper antidepressiu en mantenir els ritmes circadiaris.

La síntesi de melatonina a partir de la serotonina ve regida pels cicles dia – nit. La llum marca el ritme de producció. La llum blava activa unes cèl·lules de la retina que contenen un fotopigment, la melanopsina. Aquestes cèl·lules connecten amb una regió de l’hipotàlem que es coneix com a nucli supraquiasmàtic. El nucli supraquiasmàtic està connectat amb el gangli cervical superior i aquest amb la glàndula pineal.

Quan la retina capta llum blava, envia un senyal al nucli supraquiasmàtic i aquest immediatament, envia l’ordre d’inhibir la síntesi de l’enzim que transformarà la serotonina en melatonina: es deixa de produir l’hormona. Quan hi ha foscor aquest senyal inhibidor no es rep, l’enzim se sintetitza i la serotonina es converteix en melatonina. Recordem que les llums que ens arriben a la nit poden interrompre la seva síntesi. Especialment nocives són les pantalles d’aparells electrònics.

La melatonina és un cronobiòtic, la seva secreció s’ajusta a la durada de la nit. La seva funció fisiològica principal és transmetre informació sobre el cicle diari de llum i foscor a les estructures del cos.

La melatonina que secreta la glàndula pineal al torrent sanguini regula una sèrie de funcions fisiològiques quan s’uneix a un receptors de melatonina situats en diferents llocs de l’organisme. Així, afavorirà que determinades funcions les realitzin els nostres òrgans en moments determinats del dia. L’organització circadiària d’altres funcions fisiològiques depèn també del senyal de melatonina, per exemple, les defenses immunitàries, antioxidants, l’hemostàsia i la regulació de la glucosa.

Tanmateix, el que no fa la melatonina, contra el que s’havia cregut fa un temps, és regular el son. El que si sembla que té són unes lleus propietats hipnòtiques i disminueix la latència del son. Probablement, aquest estat col·labora en avançar l’efecte dels neurotransmissor que “apaguen” les neurones.

La melatonina és citoprotectora, essent una de les seves principals funcions l’eliminació de radicals lliures i en la regulació de la resposta immune. Com a molècula citoprotectora, la melatonina reverteix el dany inflamatori de baix grau observat en els trastorns neurodegeneratius i l’envelliment.

Hem de tenir present que la melatonina passa de les cèl·lules glials de la glàndula pineal al líquid cefalorraquidi constituent del sistema glimfàtic, circula pel cervell i, probablement, activa el drenatge de les neurones, la qual cosa elimina les proteïnes tòxiques, i neutralitza les espècies reactives que provoquen la neurodegeneració.

La melatonina tindria una gran significació com a molècula antioxidant al cervell ja que, tot i que aquest òrgan només representa el 2% del pes del cos humà, consumeix al voltant del 20% de l’oxigen del cos. Aquest alt nivell de consum d’oxigen provoca una gran quantitat d’espècies reactives que cal eliminar.

En models experimentals de la malaltia d’Alzheimer i la malaltia de Parkinson, s’ha observat que la melatonina prevé la neurodegeneració. Un nombre limitat d’assajos clínics avalen la potencialitat de la melatonina en una fase inicial d’aquestes malalties.

Els nivells baixos de melatonina a la sang caracteritzen l’edat avançada. Els adults grans produeixen menys melatonina i això contribuiria a afavorir aquestes i altres malalties. S’ha determinat que la concentració de melatonina circulant està disminuïda en els trastorns neurodegeneratius, la síndrome metabòlica, i les malalties cardiovasculars.

L’administració de melatonina a animals vells contraresta un nombre significatiu de canvis relacionats amb la senescència. Així, la melatonina permetria un envelliment més saludable.

Malauradament, la indústria farmacèutica no dona gaire suport als estudis de melatonina ja que no pot patentar una substància natural.

Canvis horaris absurds


Enric I. Canela

Avui m’ha semblat que era un dia especial per recordar i recomanar a qui estigui interessat en el tema, un article que vaig escriure ara just fa 3 anys coincidint amb el canvi d’hora d’aquell any.

L’article és Jo trio l’hora solar.

Faig notar que m’agrada més l’hora d’estiu, però que ens hauríem de regir per l’hora solar. No ho fem i a sobre ho anem canviant per decisions sense sentit actual.

No ho deia aleshores, però convé recordar que els enemics més grans d’una vida ordenada són les cadenes de TV. D’alguna manera, malgrat les plataformes, ordenen els horaris de molta gent. No cal ni dir els problemes que generen els horaris dels esports.

Enric I. Canela

De fa anys que hi ha interès científic respecte els beneficis per a la salut de la magrana (Punica granatum), els seus components i els metabòlits derivats d’aquests components. El cert és que ens manca recerca per saber més coses sobre l’absorció intestinal d’aquests productes, llurs biodisponibilitat i metabolisme, i las transformacions que ocasionen sobre la microbiota i viceversa.

Fa bastants anys que escric coses sobre la magrana. La primera fou al 2010 amb Els beneficis del suc de magrana, després al 2011 amb Les virtuts de la magrana i amb La millor recepta contra el càncer, finalment, la més recent, al 2017 amb La microbiota “menja” magranes. Totes van ser entrades curtes. Avui, després de llegir algunes novetats que s’han publicat, recolliré, en un article més llarg, els darrers avenços i aclariments que crec significatius.

Primer diré que a la magrana o, millor, al suc de la magrana se li ha atribuït un gran nombre d’efectes benèfics sobre l’organisme, i si tot fos cert seria la font de l’eterna joventut.

S’han fet estudis i s’ha publicat que els seus components tenen efectes antiinflamatoris i immunosupressors, inhibeixen l’angiogènesi, la proliferació i indueixen l’apoptosi en cèl·lules canceroses d’osteosarcoma, càncer de pròstata, càncer de còlon i línies cel·lulars de càncer de coll uterí, i tenen efecte antibacterià i antivíric, activitat antioxidant, contraresta l’estrès oxidatiu, activitat hepatoprotectora, activitat antidiabètica i contra l’obesitat, i activitat antiateroscleròtica. Més que no en cito. Molts dels estudis han estat fets amb cultius cel·lulars o animals d’experimentació. No hi ha molts que siguin concloents efectuats amb humans.

També s’ha suggerit que aquesta beguda podria tenir potencial per a la terapèutica de diverses malalties immunitàries, com ara càncer, aterosclerosi, hiperlipèmia, isquèmia de miocardi, diabetis, inflamació i infeccions, infertilitat masculina, dany cerebral, obesitat i malaltia d’Alzheimer.

D’on se suposa que venen tots aquests efectes? La magrana és una font rica de molts compostos fenòlics, com ara el·lagitanins, antocianines, altres flavonoides i àcids fenòlics. Moltes de les virtuts que s’atribueixen a la magrana venen d’un el·lagitaní que es diu punicalagina.

Una característica de la magrana, que la diferencia d’altres fruits, és que és rica en punicalagina. La punicalagina és un producte relativament rar, ja que només la contenen tres altres plantes llunyanes per a nosaltres: l’ametller índic (Terminalia catappa), l’ametller de l’Índia Oriental (Terminalia myriocarpa) i l’africà arbust de vellut (Combretum molle). La punicalagina és soluble en aigua i s’hidrolitza en compostos polifenòlics més petits, un d’ells és l’àcid el·làgic.

Els efectes positius de la magrana s’atribueix bàsicament a aquesta substància i/o als els seus metabòlits produïts al tracte intestinal. El suc de magrana conté també altres el·lagitanins i polifenols de menor pes molecular.

Hi ha altres fruits que en la seva part comestible contenen el·lagitanins, no punicalagina, en una proporció semblant a la magrana. Citaré baies (nabiu, maduixa, maduixot, gerd, grosella, i mora), nous i altres fruits secs, i moltes fruites tropicals, així com moltes plantes medicinals i el te. Amb tot, la magrana difereix en què el seu suc és enormement més ric en aquestes substàncies, ja que amb els sucs s’extreuen els polifenols que conté el mesocarpi o albedo (la part blanca interna de la pell) on s’insereixen les llavors. Aprofito per comentar que el albedo de molts fruits, com els cítrics, és rics en valuoses substàncies bioactives.

Hi ha molts estudis sobre els efectes dels polifenols sobre la salut humana. Els polifenols s’engloben dins un conjunt enorme de productes del metabolisme secundari vegetal, són: àcids fenòlics, flavonoides (flavonols, flavones, flavanols, dihidroflavonols, antocianidines, calcones, dihidrocalcones, neoflavonoides, i isoflavones), estilbens, lignans, tanins i altres diversos no classificables entre aquests.

Aquest grup de milers de substàncies molt diferents tenen propietats químiques diverses que les faran comportar-se de diferent forma una vegada en el nostre sistema digestiu. Algunes seran absorbides en gairebé la seva totalitat i s’integraran al nostre organisme i allà seran metabolitzades i exerciran efectes diversos. Altres o no s’absorbiran gens o molt poc.

Els polifenols que no s’absorbeixen són substrat dels microorganismes del tracte intestinal i allà fermenten i són transformats ens altres substàncies. En cas de fermentació gairebé completa, produeixen àcids grassos de cadena curta d’efecte beneficiós per als colonòcits, les cèl·lules del còlon, d’on es derivaria un efecte preventiu del càncer colorectal. Algunes d’aquestes substàncies, procedents dels polifenols originals, poden ser absorbides i passar a la circulació sanguínia i tenir efectes sobre els nostres òrgans.

Per altra banda, els polifenols que ingerim i que no són absorbits o només ho són parcialment, tenen efecte prebiòtic, és a dir són “aliment” per a la microbiota i provocant el desplaçament d’espècies, fan que algunes augmentin en proporció i altres disminueixin. Aquests canvis tenen efecte evident sobre la nostra salut, normalment positiu. Per exemple, reduir l’obesitat.

Així, quan ingerim un polifenol es poden produir diversos efectes: 1) l’absorció del polifenol que afectarà d’una o altra manera als nostres òrgans; 2) la transformació del polifenol i absorció dels productes derivats que afectaran als nostres òrgans; i 3) la modificació de la microbiota pel polifenol no absorbit o els productes derivats no absorbits amb els efectes sobre el nostre organisme que provoca el canvi de la microbiota. Normalment amb la majoria d’aliments rics en polifenols es produeixen tots els efectes esmentats. No cal ni dir que quan prenem aliments que contenen diversos polifenols, tots els efectes es donen alhora.

Un exemple recent és un treball sobre polifenols fet per un grup de la Universitat de Barcelona (Crosstalk among intestinal barrier, gut microbiota and serum metabolome after a polyphenol-rich diet in older subjects with “leaky gut”: The MaPLE trial; DOI: https://doi.org/10.1016/j.clnu.2021.08.027). En aquest treball els autors mostren, mitjançant una intervenció realitzada amb persones més grans de 60 anys que vivien en residències de la tercera edat i que van seguir una dieta rica en polifenols durant vuit setmanes, que incloure en l’alimentació fins a tres porcions diàries de poma, cacau o xocolata negra, te verd, nabius, taronges o suc de magrana millora la permeabilitat intestinal en produir canvis específics a la seva microbiota intestinal. Els autors fan una anàlisi dels canvis en la microbiota i creuen que es poden plantejar dietes personalitzades que permetin un envelliment saludable.

Els diversos estudis fets ens permeten saber aproximadament la biodisponibilitat d’alguns polifenols. És a dir, quina quantitat del polifenol ingerit podem determinar al plasma. També saber si s’ha acumulat, s’ha transformat o s’ha excretat per l’orina. Saber tot això, disposar d’un mapa del comportament de tots els polifenols, és un repte apassionant d’enorme complexitat. Tanmateix, de resultat impossible.

Per què impossible? Resulta que si dues persones prenen una mescla de polifenols durant uns quants dies, el seu efecte sobre els respectius organismes probablement serà diferent. L’explicació és simple, però el resultat és impredictible a priori. Les dues persones no tenen una microbiota igual i els polifenols es transformen de diferent forma a l’intestí i s’absorbeixen substàncies distintes. Podem dir que hi ha diferents metabotipus, és a dir grups de persones que tenen una microbiota amb una composició més o menys semblant i que porta a productes metabòlics similars a partir d’un determinat nutrient o substància bioactiva ingerits.

Podem, doncs, dir que els polifenols són beneficiosos per a la salut de tothom? Em permeto afirmar que, segons la meva opinió sí, que a mig termini poden beneficiar més a unes persones que a altres, però que a totes els produirà un efecte prebiòtic positiu. És possible que un efecte descrit sobre un aliment determinat (ric amb determinats polifenols) es produeixi en unes persones i en altres no, però en totes tindrà un efecte a mig termini sobre la microbiota i és possible que a la llarga també l’efecte es produeixi en les persones en les que no s’havia produït, com a conseqüència de canvis en la microbiota. Normalment els experiments fets no són prou llargs com per apreciar aquests canvis.

Tornem a les nostres magranes. Ja comentava fa uns anys a La microbiota “menja” magranes que part de les propietats de l’àcid el·làgic es deuen a la microbiota. Per acció dels bacteris l’àcid el·làgic es converteix en urolitina A o en urolitina B, segons el fenotip. De fet hi ha més tipus d’urolitines.

És bastant clar que la punicalagina no s’absorbeix. A l’estómac ja deu hidrolitzar-se i finalment tenim a l’intestí, entre altres coses, àcid el·làgic. Aquestes substàncies, per acció de la microbiota, es transformen en urolitines (són diverses, les principals A i B). S’afirma que són el veritable compost bioactiu.

El cas és que pràcticament només s’absorbeixen les urolitines, capaces de circular per la sang i arribar a diferents teixits diana, on elles sí que podrien desencadenar diferents reaccions moleculars i cel·lulars.

Amb tot, els resultats publicats són diversos i alguns mostren resultats positius en beure suc de magrana i altres no tant. L’explicació més plausible és que, com s’ha demostrat experimentalment, no tothom produeix urolitines, o no produeix les mateixes, o no en les mateixes quantitats. També s’ha demostrat l’efecte prebiòtic de les urolitines, que canvien la microbiota al cap d’un temps de prendre suc de magrana.

En algun cas, la manca d’efecte prebiòtic o de presència d’urolitines podria ser deguda a la molt petita quantitat de punicalagina que tenen els sucs de magrana que es produeixen a partir d’arils (els granets vermells) sense extracció de la closca i les membranes. En teoria és un suc “més fi”, però de menor qualitat saludable.

Els polifenols i el suc de magrana donarien per escriure molt més, però només afegiré una conclusió:

Tot i no saber si prenent suc de magrana es produiran les beneficioses urolitines, ni estar segur si les urolitines tenen efectes miraculosos sobre els nostres òrgans, sí crec que la microbiota millorarà i, possiblement, a mig termini tot l’organisme es beneficiï.

« Prev - Next »