Enric I. Canela

Enric I. Canela

Algunes persones i fins fa molt poc la professió mèdica creien que l’acupuntura formava part d’aquell grup de remeis que tenien a veure amb la predisposició del pacient a creure-hi. Res de ciència, coses de bocamolls.

Resulta que al maig es va publicar Adenosine A₁ receptors mediate local anti-nociceptive effects of acupuncture (Nanna Goldman, Michael Chen, Takumi Fujita, Qiwu Xu, Weiguo Peng, Wei Liu, Tina K Jensen, Yong Pei, Fushun Wang, Xiaoning Han, Jiang-Fan Chen, Jurgen Schnermann, Takahiro Takano, Lane Bekar, Kim Tieu and Maiken Nedergaard; Nature Neuroscience (2010) 13, 883 – 888).

Expliquen els autors: L’acupuntura és un procediment invasiu utilitzat per alleujar el dolor. L’acupuntura és practicada arreu del món, tot i les dificultats per conciliar els seus principis amb la medicina basada en l’evidència. Trobem que l’adenosina, un neuromodulador amb propietats anti-nociceptius (que suprimeixen el dolor), s’allibera quan es practica l’acupuntura a ratolins i que les seves accions anti-nociceptiu requereixen l’expressió del receptor d’adenosina A₁. La injecció directa d’un agonista del receptor d’adenosina A₁ replica l’efecte analgèsic de l’acupuntura. La inhibició dels enzims implicats en la degradació d’adenosina potencien l’augment de l’adenosina suscitat per l’acupuntura, així com el seu efecte anti-nociceptiu. Aquestes observacions indiquen que l’adenosina mitjança els efectes de l’acupuntura i que interferir en el metabolisme de l’adenosina pot prolongar el benefici clínic de l’acupuntura.

Encara que no sapigueu que és l’adenosina i res de Bioquímica, penseu que la tradició oriental de l’acupuntura té bases científiques reals. En trobaren més.

Enric I. Canela

Parla de la Universitat de València, tant se val. Diu que en 25 carreres els estudiants provinents de l’FP no arriben al 7% i que només en unes poques acaparen les places.

El problema no és si entren en una o moltes titulacions. El problema és si el sistema és just o injust.

Encara que la injustícia afecti només a una persona cal posar-hi remei.

Enric I. Canela

Al mes de maig es va publicar l’article Sulforaphane, a Dietary Component of Broccoli/Broccoli Sprouts, Inhibits Breast Cancer Stem Cells (Yanyan Li, Tao Zhang, Hasan Korkaya, Suling Liu, Hsiu-Fang Lee, Bryan Newman, Yanke Yu, Shawn G. Clouthier, Steven J. Schwartz, Max S. Wicha, and Duxin Sun; Clin Cancer Res May 1, 2010 16:2580-2590).

Les conclusions són que el sulforafan, present al bròquil i altres verdures del gènere de les cols (Brassica)  ataca les cèl·lules mare del càncer de pit i prevé l’aparició i desenvolupament dels tumors. Això s’ha vist en ratolins. Ara cal aïllar el producte i fer assaigs clínics.

De les virtuts d’aquests vegetals en la prevenció de moltsl càncers se n’ha parlat bastant, però cal més recerca. A menjar cols!

Enric I. Canela

El Periódico publica que de les ajudes que va concedir la Comissió Europea l’any passat a projectes d’R+D, el 2% el van captar empreses i entitats públiques catalanes. Són projectes que integren equips de diversos països. Catalunya participa en 178 d’aquests projectes internacionals, dels quals lidera el 23%. La Generalitat considera que les empreses catalanes haurien de ser més actives en aquest àmbit, de manera que destinarà 12,8 milions d’euros , que provenen d’un fons de l’Estat que premia les autonomies que han incrementat més les subvencions europees a la recerca, per tal que es presentin a més convocatòries europees. El programa s’ha batejat com a Connect-EU.

Els ajuts estan oberts fins a final de novembre.

A Catalunya, que el 2009 va aconseguir un 70% més d’ajudes de Brussel·les respecte de l’any anterior. L’objectiu és elevar els diners que Catalunya rep de Brussel·les dels 76,68 milions del 2009 a 110 milions.

Enric I. Canela

L’altre dia va publicar-se el rànquing de Xangai 2010 (veure El rànquing de Xangai 2010). Han sortit diferents opinions al respecte.

En destaco dues, la d’Antonio Árias (Nuevo ranking de Shanghai para universidades) i la de Xavier Marcet (Universidades y rankings: encallados en las mismas ). Us recomano la lectura, són persones que en saben.

Per altra banda, el meu escrit va merèixer un comentari del company de la UB Joan Carles Melgarejo. Un comentari molt centrat en els problemes de la UB. Els comentaris sempre queden més amagats que els articles. Com que paga la pena llegir la seva opinió, la reprodueixo.

Era d’esperar…

A la UB hi ha problemes greus:

1-RELACIONATS AMB INVERSIÓI

a) Manca d’inversió en infraestructura científica, que és vista com una despesa i no com a una inversió. Els Serveis Cientificotècnics, abans model copiat arreu, es deixen podrir: les places vacants no es cobreixen, els equips existents envelleixen i no es renoven (per exemple, la microsonda electrònica té 20 anys i és obsoleta, cada cop té més avaries i aviat no hi haurà peces de recanvi), i no se’n compren de nous que són bàsics per a realitzar investigació de qualitat (per exemple, a la UB no hi ha LA-ICP-MS i menys encara serveis d’isòtops radiogènics). Això condemna diversos grups de recerca a haver de dependre d’infraestructures a la resta de l’estat, molt mal administrades per cert, o a les de països estrangers, amb el què això comporta de manca de competitivitat.

b) Inversió en edificis excessiva: no pot ser que en una convocatòria d’infraestructura s’obtingui un edifici però no la infraestructura de recerca que cal posar dins. La política de la UB comença a ser similar a les de l’Ajuntament de Barcelona (especialista en aixecar, tirar i reconstruir infraestructures, com la plaça Lesseps, Les Glòries, el Cinturó i potser aviat la Sagrada Família, etc.).

c) Alguns serveis estan sobredimensionats i no realitzen les tasques per a les que van ser creats, però ningú els toca…

2-RELACIONATS AMB LA GESTIÓ

a) La gestió de la UB ha estat plantejada per certs partits com una espècie de trampolí de polítics (sistema també emprat a l’Ajuntament de Barcelona), des de tots els nivells: salt de rectors a ministeris, salts de PAS a l’Ajuntament, etc. Sempre, això si, dictat pel “partit”.

b) Excessiu poder dels gestors de la UB

c) Excessiu pes del PAS i dels estudiants en els òrgans de representació, que impedeix la presa de decisions importants i determina que aquests col•lectius, impulsats per interessos corporativistes, desenvolupin una gestió nefasta quan no corrupta.

d) Cal fer una neteja en molts serveis on ningú treballa

e) Massa ganes d’aparentar, amb una despesa excessiva en autobombo (el “comunicacions” i altres coses de l’estil que sempre van a la paperera sense haver estat oberts)

3-DE DIFUSIÓ

a) Manca d’una figura de prestigi independentment del rector, com la d’algunes universitats nord-americanes, que s’encarregui de representar la UB a l’hora de tenir contactes amb el mon empresarial o polític.

b) Manca d’un Servei de Publicacions eficaç.

c) Manca de museus a moltes facultats, malgrat haver-hi material de sobres.

4-DE TIPUS DOCENT

a) Plans d’estudi a tots els nivells (però molt especialment els màsters) mal dissenyats, en alguns cassos dissenyats sols per a justificar la docència dels departaments. Sovint s’han creat assignatures per a poder justificar que es doni a posteriori una plaça a un professor, mentre que es treu docència a d’altres pel mateix motiu. El resultat son plans d’estudi descompensats i poc competitius

b) Mal ús del potencial docent real, per problemes polítics de detall i interessos mesquins. Per exemple, hi ha cursos (fins i tot a nivell de màster) impartits per professorat sense prestigi internacional i sense publicacions…fins i tot havent-hi professorats més capaç.

c) Manca de professorat joves “ajudants”. Tots nosaltres hem començat xupant classes de pràctiques i aprenent dia a dia els truquets per a explicar millor (però també fent recerca). És absurd contractar directament doctors “habilitats”, però que no en tenen ni idea de donar classes. El professorat s’ha de formar des d’abaix. No te cap sentit tenir doctors de 40 anys per a donar pràctiques, on cal una complicitat directa amb l’estudiant que l’assoleix millor un professor de 23-28 anys…i les pràctiques són tant o més importants que la teoria!

d) Els mals típics dels paisos llatins (endogàmia, nepotisme, clientelisme…). A les universitats americanes els departaments cerquen el millor candidat per a cobrir una plaça entre els millors, siguin de dins o de la Xina, a la UB el que prima és quant de temps has escalfat cadira i si acompleixes be les ordres del cap de grup. Per això, cada vegada entren als departaments més professors que no en tenen ni idea del què han d’explicar. La política és “qualsevol pot explicar qualsevol cosa, s’ho estudia una mica i ho explica i que els estudiants s’apanyin”. Això és, simplement, catastròfic.

e) Escàs o nul ús de l’anglès en el segon cicle o en els màsters. Aquest és decididament un dels problemes clau si es vol pujar en l’escala.

5-DE POLÍTICA DE RECERCA

a) Incapacitat manifesta en aprofitar tot el potencial científic de la UB, en haver-se potenciat excessivament alguns centres o grups per motius ideològics, i oblidant-ne d’altres. Aquest pot ser una error de la Generalitat, però al que la UB no ha dit res.

b) Incapacitat per a atreure a professorat visitant de prestigi internacional, condicionat per una política científica espanyola especialment desastrosa en aquest camp, i una inèrcia pròpia igual de nefasta.

c) Manca absoluta de política per a atreure estudiants brillants internacionals a estudiar i, sobretot, a fer tesis, en part derivat del famós combinat de nepotisme i clientelisme.

6-DE POLITICA INTERNACIONAL

a) Manca de convenis amb universitats de països en vies de desenvolupament. Es perden oportunitats de que vinguin estudiants becats per deixadesa en aquest camp.

7-DE L’AMBIENT DE TREBALL

a) Manca de Campus com a tal, amb edificis desperdigats per tota Barcelona, sense zones al aire lliure (la meva facultat, al costat d’un cementiri, en carrers que per la nit son zones de drogoaddictes, putes i transvestits.

b) Manca de suficients residències universitàries i una adequada política d’habitatge, amb preus poc assequibles i de molt mala qualitat en comparació a d’altres centres internacionals.

c) Malgrat estar en ple domini mediterrani, els menjadors universitaris ofereixen quasi tots menjar de molt baixa qualitat, a preus no competitius. Seria possible tenir una política de fer consumir als bars material de les cooperatives catalanes? Es milloraria la qualitat alimentària (el ben menjar, especialment en aquests temps de menjars escombraries, també forma part de la cultura), la gent estudiaria o treballaria millor, es potenciaria directa i indirectament la economia rural del país, i es donaria un component identitari agradable de cara a l’exterior.

8- DE TIPUS SOCIOLÒGIC

a) Autocomplaença: es pensa que com que la UB és gran, és una universitat important, i que tot va bé.

b) Provincianisme: es pensa com a babaus que ja n’hi ha prou amb ser la primera universitat d’Espanya (ara ni això) i que som nosaltres els que “hem de donar exemple a seguir”.

c) Manca de lideratge social…els rectors son perfectes desconeguts fins i tot per al propi professorat, molt més encara per a la societat.

d) Desconnexió de la UB de les preocupacions de la societat catalana.

No necessàriament comparteixo el 10% del que hi diu, però si la major part. Penso que potser aquí ho llegiran més persones i potser podrem crear opinió. Això, com diu Marcet, està molt mal enfocat.

Enric I. Canela

Llegeixo que el president de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE), Federico Gutiérrez Solana, ha dit que hi haurà professors sense la força de la joventut que no podran adaptar-se al canvi bestial que implica l’entrada definitiva a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES).

Estic al·lucinat. Com pot aquest home dit aquesta imbecil·litat. No és un problema d’edat. A mi no em costa gens adaptar-me a aquest canvi, de fet fa temps que ho faig. És un problema d’actitud. Altra cosa és que “el sistema” no hagi posat les mínimes garanties per fer les coses bé. I amb tot els respectes, la CRUE té tanta culpa com el altres actors (govern espanyols, comunitats autònomes).

Si les universitats haguessin fet els deures enlloc d’anar sempre a remolc no seríem on som.

Enric I. Canela

L’altre dia vaig publicar La no retallada del sou d’algun personal dedicat a la recerca pública. Deia aleshores que hauria de llegir més per valorar la mesura tot i que en principi la veia amb simpatia.

Amb tot no puc més que com a professor d’universitat lamentar la poca atenció que la Generalitat presta a la recerca que fem i considerar que caldria, per part de la Generalitat, una consideració més ajustada a la realitat.

Al meu parer, una de les raons per les que la UB ha baixat llocs en el rànquing de Xangai 2010 (veure El rànquing de Xangai 2010) es deu al mal encaix de centres de recerca i universitats. El sistema català no afavoreix que les universitats públiques puguin excel·lir. La situació de les nostres universitats en el conjunt europeu no s’adiu amb el que ens correspondria quant a altres paràmetres socioeconòmics. Dubto que aquesta anàlisi l’hagi fer correctament la Generalitat.

Els rectors de les universitats públiques catalanes, després d’aquesta mesura, van publicar la carta que reprodueixo al final. Aquesta carta jo no la coneixia i me l’ha fet arribar el company i amic Jordi Barbé de la UAB.

Honorable Sr. Josep Huguet i Biosca
Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa
Generalitat de Catalunya

Benvolgut Conseller,

En nom del conjunt de rectors i rectores que formen part de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), voldria fer-te arribar la nostra preocupació en relació a l’aplicació del Decret Llei 3/2010, de 29 de maig, de mesures urgents de contenció de la despesa i en matèria fiscal per a la reducció del dèficit en el conjunt dels centres de recerca del Programa CERCA i de la Fundació ICREA, i de la difusió de la mateixa i el ressò que se n’han fet alguns mitjans.

Primerament, volem expressar-te el nostre total acord en la necessitat de continuar impulsant l’acció pública per enfortir les capacitats científiques i d’innovació al nostre país. Sense cap mena de dubte, invertir en ciència, en tecnologia i en innovació ha de ser avui dia, més que mai i donada la situació de crisi present, una prioritat política de primer ordre. En aquest àmbit les universitats hem estat fermes aliades de les accions empreses des de la Generalitat de Catalunya als darrers anys. Com bé saps, prop del 70% de la producció científica de Catalunya es duu a terme per part dels investigadors, grups i instituts de recerca de les universitats públiques, amb un esforç per part de moltes persones i de molts col·lectius que, amb poques facilitats i recursos, han ajudat a situar la recerca produïda a Catalunya en un lloc destacat en el context europeu i internacional, amb un creixement espectacular als darrers trenta anys i fruit (volem remarcar-ho de nou) d’esforços personals molt destacables i amb uns mitjans força precaris. Nogensmenys, les universitats disposen a dia d’avui de més de 750 grups de recerca consolidats reconeguts per la Generalitat de Catalunya. Així mateix, la pràctica totalitat dels nous centres de recerca de Catalunya (CERCA) han nascut al redós i a partir de l’expertesa de professors i investigadors provinents de les universitats públiques catalanes i els seus grups de recerca.

Malgrat tot, ens preocupa l’aplicació d’algunes iniciatives i ens preocupa alhora el capteniment en alguns missatges que porten a equívocs en l’opinió pública i en els mitjans de comunicació. Concretament, en l’aplicació del Decret Llei 3/2010 de mesures urgents de contenció de la despesa i en matèria fiscal per a la reducció del dèficit en els centres de recerca CERCA i la Fundació ICREA, s’esmenta la preocupació pels efectes que aquesta mesura pogués tenir sobre el sistema català de recerca i sobre la recerca d’excel·lència a Catalunya, suggerint un paral·lelisme entre aquesta i els centres CERCA sense cap esment a la tasca científica duta a terme a les universitats i que també requereix un capteniment per la seva importància estratègica al nostre país. Entenem, en aquest sentit, que mesures de tanta importància com l’esmentada aplicació del Decret Llei 3/2010 per part dels departaments d’Innovació, Universitats i Empresa i d’Economia i Finances als investigadors i personal de suport a la recerca hauria d’haver estat compartida, al nostre parer, amb les universitats com a institució capdavantera de la recerca al nostre país.

Més enllà de la legislació aplicable al personal funcionari i permanent de les universitats públiques catalanes, volem posar de manifest la tasca més que destacada d’un seguit de col·lectius d’investigadors i de tècnics de suport a la recerca que, a l’igual que als centres de recerca, desenvolupen una feina molt destacada al servei del progrés de la ciència a Catalunya, i pels quals considerem que cal desplegar instruments i mesures que reconeguin el seu desenvolupament professional, dignifiquin la seva professió al si de les universitats i posin socialment en relleu la seva tasca pel progrés cap a una societat i una economia intensives en coneixement. Específicament, creiem que fora necessari trobar una solució per a no rebaixar el sou als becaris de recerca de tot tipus i condició. És per tot això que reclamem de la Generalitat de Catalunya una atenció preferent i una inversió pública creixent per aquests investigadors i grups de recerca de les universitats, que són sens dubte la massa crítica fonamental que sustenta el sistema de ciència, tecnologia i innovació del nostre país. Malauradament, en els darrers anys la manca de concreció i execució del pla de millora del finançament de les universitats públiques (2007-2010) aprovat per la Generalitat de Catalunya l’any 2006 no ha permès ajudar a consolidar aquest teixit científic que és clau pel progrés del nostre país.

Per tot això, volem sol·licitar-te celebrar una reunió per poder valorar amb detall tots els aspectes que hem descrit i mirar de trobar vies de col·laboració i instruments per al foment de la recerca científica al si de les universitats públiques catalanes pel bé del progrés de Catalunya.

Agraint per endavant la teva atenció, aprofito l’avinentesa per a saludar-te ben cordialment.

Imma Tubella i Casadevall
Presidenta
Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP)

Barcelona, 26 de juliol de 2010.

Enric I. Canela

Els estudiants de Formació Professional que vulguin accedir a la universitat hauran de passar una prova de nivell similar a la selectivitat, segons va anunciar la directora general de Formació i Orientació Universitària del Ministeri d’Educació, Mercedes Chacón.

Els estudiants afectats volen que els universitats admetin més estudiants. El vicepresident de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques i rector de la Universitat de Barcelona (UB), Dídac Ramírez, va considerar aquesta solució, però va demanar que l’Administració col·labori a resoldre el conflicte que s’ha generat aquest curs.

Ho veig molt complicat tot això. És qüestió de fer un pressupost de quan costa augmentar grups (contractar nou professorat, etc.) veure si es poden fer (disponibilitat d’aules o horaris alternatius a la nit, etc.) i veure qui ho paga. No voldran a des de l’Administració general de l’Estat que ho pagui Catalunya o la universitat.

Enric I. Canela

A finals de juliol vaig llegir una notícia que deia Huguet salva de la retallada de sous els investigadors.

L’acord diu que al personal investigador i tècnic dels 33 centres de recerca de la Generalitat no se li aplicarà la reducció del 5% del salari com a la resta (varia segons el cas) del personal al servei de les administracions públiques. Si es reduirà a la resta del personal.

Com que la reducció global de recursos si s’aplicarà, això es compensarà amb menys recursos per altres activitats i no contractant nou personal.

L’argument, que comparteixo, és que la recerca d’excel·lència és una prioritat estratègica del Govern. Imagino que apliquen aquesta norma allà on tenen competències. La recerca de les universitats no gaudeix d’aquest benefici. Per altra banda, els 33 centres no són d’excel·lència.

És d’aquelles mesures que en principi m’inspiren simpatia però que m’agradaria poder analitzar amb molta cura, veient moltes més coses de les que és poden copsar d’una notícia al diari.

Enric I. Canela

Fa uns mesos va sortir a la premsa un article que parlava d’na beguda elaborada a base d’extractes vegetals i que es comercialitzaria en breu a l’Estat espanyol Espanya sota el nom de “Security”. L’anunci diu que promet combatre els efectes de la ressaca i ajudar l’organisme a depurar

Es presenta en una petita ampolla de 30 ml sota la denominació de “beguda digestiva” i té un sabor que recorda el del suc de pera, alguns dels ingredients vegetals consignades són carxofa, angèlica, te yunnan i llimona.

Diuen que aquest producte es distribueix a França i altres països des de 1996, i abans van ser necessaris sis anys de recerca. La beguda és plenament legal i els seus components totalment innocus i figuren com autoritzats en la llista que regeix en l’Administració francesa per a l’elaboració de begudes no alcohòliques.

Encara que es pot prendre abans de cometre excessos, el prospecte de “Security” indica que per obtenir millors resultats el millor és beure una dosi – és a dir, una ampolleta – després d’una nit de festa, una copiós sopar. Els efectes es noten al voltant de tres quarts d’hora després d’haver ingerit aquesta beguda, que no només pretén pal·liar els excessos espirituosos, sinó també els culinaris, ja que la carxofa és una planta emprada tradicionalment per facilitar les digestions pesades.

L’empresa té un web en castell: Security. Pel que he pogut llegir, el producte sembla innocu, la carxofa va bé per protegir el fetge i la llimona ajuda a la “neteja hepàtica”.

Tinc els meus dubtes sobre els efectes contra la ressaca. La ressaca es produeix per deshidratació de zones determinades del cervell. El que cal és beure aigua o sucs de fruites o de tomàquet . I també una aspirina. Beure 30 ml de sucs vegetals no crec que serveixin per gaire. Jo no veig el mecanisme metabòlic que faria aquest efecte.