Enric I. Canela

Ahir la sectorial d’Universitats i Recerca de l’ANC va publicar l’editorial D’oportunitats perdudes que es podrien reconduir.

Només reprodueixo un paràgraf:

Amb un Govern tot just creat s’ha perdut una nova oportunitat: la de tenir una conselleria de Ciència. O de Coneixement, en qualsevol de les formes utilitzades cada cop més tant per governs regionals (sota concepte europeu de regió) com estatals. Ja sigui de Ciència, Tecnologia i Arts, com a Baden-Württemberg, sòcia de Catalunya a la xarxa dels 4 Motors d’Europa i referent en recerca i innovació, o de Ciència, Innovació i Universitats, com el flamant ministeri de l’Estat espanyol, o de Coneixement, Recerca i Universitat com a Andalusia.

Afegeixo que el govern de l’Estat espanyol mostra molta més sensibilitat que el català.

Aquest editorial recull el sentiment de la gran majoria de la comunitat d’universitats i recerca. Suposo que el president Torra pot, quan ho consideri oportú, solucionar el que considerem una errada.

El màxim suport al Govern en moments tan crítics i difícils, però no faríem cap bé al país si no féssim notar, amb respecte i suport a la seva acció, tot allò que considerem ha de ser solucionat.

Enric I. Canela

Llegiu la Declaració de l’ACUP en defensa dels valors cívics i democràtics de l’11 de juny de 2018

Les universitats públiques catalanes compartim una tradició de pensament crític, de cultura de la llibertat i de pluralisme, i un compromís envers els valors cívics i socials propis d’una societat democràtica. En coherència amb aquests principis, l’ACUP ha mostrat, en els darrers temps i de manera reiterada, la seva preocupació davant la degradació de drets i llibertats, i el seu rebuig a les declaracions, amenaces i accions contràries a la convivència i a la resolució dialogada i acordada de conflictes i diferències.

Actituds intolerants, com les disputes sobre l’exhibició de símbols, la persecució penal d’actuacions emparades en els drets civils bàsics o l’obstrucció del debat i la llibertat d’expressió en l’espai universitari, ens obliguen a aixecar novament la veu contra conductes que només cerquen enquistar els problemes. Paral·lelament, volem acompanyar aquesta denúncia amb propostes que afavoreixin l’apropament de posicions.

En aquest sentit, la constitució dels nous governs català i espanyol ha obert l’esperança d’un canvi. A l’espera del desplegament de polítiques i actuacions concretes, decisions sectorials com la creació d’un Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, tants cops reclamat (a l’Estat, però també a Catalunya), o la voluntat de la consellera d’Empresa i Coneixement d’iniciar el seu mandat reunint-se amb les rectores i rectors de les universitats catalanes, són senyals en la bona direcció. Sense menystenir el poder i el significat dels gestos, desitgem que aquest capteniment s’estengui ara a tota l’actuació governamental en el seu conjunt.

En paraules de la catedràtica a Illinois Luisa Elena Delgado, «una democràcia no es mesura pels moments en què hi ha acord, sinó per com es gestiona el desacord». Per això, des de la pluralitat ideològica de les nostres universitats i com a institucions compromeses, ens refermem en la nostra aposta a favor dels drets i de la política, amb voluntat de servei i propòsit constructiu. I ho fem des del convenciment que només des de la reivindicació dels principis de la democràcia, dels drets humans i del diàleg serà possible gestionar la dissensió, superar el conflicte i reforçar-nos com a societat.

Enric I. Canela

He publicat un parell d’articles sobre les begudes alcohòliques, l’alcohol. Són L’alcohol dels bruixots (I) i El secret de l’alcohol (II).

En aquests articles comento algunes coses sobre l’alcohol, el seu metabolisme i els riscos de prendre’n. Entre altres coses comento el temps que es triga en eliminar-se un simple got de vi i els efectes que comporta no donar temps per fer-ho.

És d’interès saber que l’alcohol no és problema més greu sinó que ho és el seu derivat, l’acetaldehid. La gent que veu molt no nota tant l’alcohol però el dany que els fa el seu derivat és gran. Molts càncers de fetge, cirrosi hepàtica i fetge gras tenen a veure amb aquest assassí.

Enric I. Canela

Ara que està de moda la injustícia, el cafè ha estat acusat i condemnat sense proves vàlides. Ho comento al cafè assassí. Un jutge americà així ho ha decidit. Cal posar un avís al cafè sobre els seus perills.

Resulta que el cafè torrat conté acrilamida i l’acrilamida és un tòxic, un neurotòxic. La quantitat d’acrilamida d’un cafè no té res a veure amb la que es respira al costat d’un fumador.

Passa que la majoria dels aliments que tenen aquell bonic color daurat, com les vores d’un ou ferrat, el pa o les galetes, en tenen.

Els ratolins tenen problemes per eliminar l’acrilamida i els seus derivats. Sembla que els humans no, els eliminem perfectament. Cap estudi fiable en els darrers anys. Uns es copien als altres i res de nou.

Es passen la vida avisant de riscs absurds sobre tot el que fem i ingerim.

Recomano: no obsessionar-se, informar-se i fer un cas relatiu.

El professorat associat


Enric I. Canela

Diumenge L’Econòmic va publicar un article meu titulat Professorat en la misèria.

L’objectiu de l’article és denunciar una situació que vaig veure créixer durant anys i que ara s’ha fet insostenible. El del professorat associat. És una figura que no hauria d’estar coberta per persones sense altra ocupació que la universitària. Esta pensada per a què professionals externs aportin la seva experiència a la universitat.

La causa de la situació dramàtica és la manca de recursos i la permissivitat legal. La responsabilitat és del conjunt de la universitat per no haver-se negat a donar classes sense professorat contractat en forma i haver permès els contractes escombraries.

Jo, quan era director de departament i em vaig trobar amb el cas, hi havia vacant d’associat al departament, vaig negar-me a acceptar com a candidats persones que no tinguessin un contracte fora de la universitat. Alguns em van mirar rar per complir la llei.

Enric I. Canela

Ara fa un mes vaig escriure Màsters impropis. Es tracta d’un article on faig una reflexió sobre el model de màsters que haurien d’oferir-se.

Un dels grans problemes del mercat de treball / educatiu és la sobrequalificació amb titulacions que no tenen excessiu sentit per al mercat. Els graduats, convençuts, es veuen forçats a estudiar l’oferta que tenen.

Els màsters haurien de ser completament diferents i combinar-se amb graus diferents. Comentava el tema dels graus el mes d’abril a El futur és dels graus universitaris lliures.

La reflexió sobre el sistema de titulacions universitàries hauria de revisar-se en el seu conjunt i fer modificar la formació d’entrada. La clau de la porta la té la universitat i posant les condicions d’entrada, l’educació secundària s’adaptaria a la formació propedèutica necessària.

La reforma és urgent.

Enric I. Canela

Avui dues universitats catalanes s’han fet un acta de dignitat en posicionar-se contra la repressió i la degradació dels drets civils (1 i 2).

El claustre de la Universitat Pompeu Fabra ha aprovat una moció per anomenar «plaça Primer d’octubre del 2017» l’espai central de l’edifici Jaume I.

Per la seva banda, el claustre de la Universitat Politècnica de Catalunya ha aprovat un manifest en defensa dels drets civils a Catalunya i a Espanya

Gràcies per lluitar en defensa del bé comú.

Enric I. Canela

Escriu la CUPUMA (Coordinadora Universitats Públiques de Madrid)

Hem assistit a un dels més lamentable -però alhora extraordinàriament aclaridor – episodis del desvergonyiment que s’ha apoderat de l’exercici de la política espanyola, i molt especialment d’algunes comunitats autònomes, -València, Catalunya, Andalusia i en el cas que ens ocupa, la de la capital del nostre país.

El primer que crida l’atenció, és constatar que, tot i que els robatoris organitzats porten nombroses dècades perpetrant, i executant-se, només hem pogut assabentar-nos del que ha passat, amb vint anys de retard, i pel fet que l’avarícia d’algunes de les bandes rivals, organitzades per robar i delinquir, ha propiciat i permès el descobriment de les malifetes dels seus rivals, i de retruc, de les pròpies.

Quan el pas del temps comença a aclarir mínimament el que ha passat amb el famós màsters de Cifuentes, -amb el fet decisiu de l’obligada imputació de la expresidenta -, queda de manifest, una vegada més, que els diferents comunicats i arguments de CUPUMA, s’acosten molt més al que realment ha passat, que les informacions oficials i oficioses, que gairebé sempre són una patètica acumulació de falsedats contradictòries que semblen emanades de les estranys deliris de mentiders patològics.

Pensem que, en el moment actual, resulta molt més interessant -i significatiu – que tractar d’insistir en l’obvi comportament prepotent, dictatorial i egocèntric de Cifuentes i els seus subordinats, posar l’accent en la importància del cas Cifuentes entès com a símptoma i per tant insistir en les condicions mínimes que havien de confluir perquè el que ha passat pogués tenir la menor possibilitat de produir-se.

  1. Una comunitat, la CAM, que governa el PP, sense la menor transparència, i que, amb el suport de Ciutadans, dedica subvencions injustificades – i injustificables- a xiringuitos privats, exigint com a contrapartida les adequades prebendes per a aquells que els financen .
  2. Una universitat pública que crea instituts opacs amb fins substancialment mercantilistes i clientelars i reparteix diners entre els professors i gestors dels màsters, sempre que -al marge de la seva ideologia o la seva pertinença a partits o / i sindicats- estiguin d’acord en obeir, cobrar i callar, institucionalitzant el conegut com a model Bankia – Caja Madrid, instaurat amb notable èxit econòmic pel Partit Popular.
  3. Una sèrie de Rectors afins al PP que toleren, encoratgen, afavoreixen, i s’aprofiten d’aquest tipus de plantejaments.
  4. Que la presidenta de la Comunitat, com a màxima responsable de la concessió de les subvencions, decideixi que, si molts dels seus companys de partit ja s’han vist beneficiats pels títols generosament expedits pels xiringuitos subvencionats pel PP, ella no pot ser menys, i té més dret que ningú a aconseguir el seu màster, sense necessitat d’assistir a classe -és un màster presencial – ni d’examinar-se, ni de fer els indispensables treballs exigits.
  5. Que “aquesta persona de la qual estem parlant”, utilitzi a una professora de la URJC -en excedència, – pel seu càrrec d’assessora del conseller d’Educació, al seu torn vice-rector de la URJC en el moment dels fets – per parlar immediatament amb el rector i reclamar que es posin tots els mitjans necessaris per desmentir contundentment la informació publicada pel diario.es.
  6. Que el rector Ramos segueixi al peu de la lletra les “instruccions” -delegades – de la presidenta i reclami al director de l’Institut-xiringuito, una immediata solució al problema.
  7. Que, seguint adequadament la jerarquia militar, el director del xiringuito citi els “deixebles” al despatx d’un advocat per convèncer-los que és imperatiu resoldre el tema, de forma immediata i al preu que sigui, si no volen veure en perill les seves carreres docents.
  8. Que el rector, en roda de premsa, avali la versió de Cifuentes, assegurant que només hi ha un error en la transcripció de les notes, sabent perfectament que això és absolutament fals.
  9. Que una vegada que el rector va enviar la falsificació de l’acta del treball de fi de màsters, la presidenta desafiï a tothom i asseguri que no està disposada a dimitir “perquè no hi ha cap motiu”, i que “pensa quedar-se” i denunciar als periodistes que van publicar la informació.
  10. Que la resta de les autoritats de la URJC doni suport sense fissures la postura del rector i Cifuentes, amb ple coneixement del que ha passat.
  11. Que, a excepció d’algunes associacions d’estudiants, pràcticament ningú de la URJC hagi estat capaç d’expressar la seva opinió, si aquesta era contrària a la defensada oficialment.

Les successives notícies van descobrint la falsedat de moltes versions, i a partir d’aquest moment tots comprenen que es tracta d’un “campi qui pugui”, i els implicats intenten conservar el seu cap, encara que sigui a costa de posar en risc – o ofrenar en safata de plata – les dels altres.

Després de ser remès l’expedient al jutjat, i ateses les possibles condemnes en joc, hi ha la possibilitat que per primera vegada s’investigui seriosament l’enorme entramat clientelar creat per la CAM, amb la imprescindible col·laboració d’algunes universitats públiques, dependents econòmicament d’ella , i aprofitant un cop més el model de Bankia – Caja Madrid, instaurat pel Partit Popular, que li va permetre comptar amb la col·laboració de membres del PSOE, IU, UGT, CCOO, etc. etc., i que va concloure amb els resultats per tots coneguts, incloses les condemnes als usuaris fraudulents de les targetes blacks.

En aquestes condicions, que la CAM insisteixi en la necessitat que s’aprovi la LEMES, la llei d’Universitats de la comunitat de Madrid, que pretén consagrar per llei l’intervencionisme i el control de les universitats, sembla, no ja un disbarat, sinó un monstruós sarcasme.

Es pretén convertir en llei els procediments desplegats per Cifuentes durant el mes llarg que es va encarregar de posar en pràctica la seva veritable manera d’entendre el govern d’una comunitat, deixant al descobert la seva íntima convicció que governar és resistir a qualsevol preu, encara que suposi negar l’evidència, falsificar documents públics, mentir permanentment, tractar de fer callar a la premsa amb falsedats i amenaces, comprar i extorquir professors, títols, màsters, etc., etc., per tal d’imposar la seva voluntat, assegurant la consecució dels objectius proposats, sense que el preu, o els mitjans a utilitzar, puguin presentar o suposar cap mena de problema.

Després de l’experiència de la LOMCE, podem consentir que s’aprovi la LEMES i serveixi de punta de llança per a un canvi de model de la Universitat Pública, amb control absolut per part de les comunitats autonòmiques, progressiva privatització, control del professorat per part de la CAM, amb l’objectiu d’implantar definitivament la Universitat com un negoci llaminer, per sobre – i en detriment-del servei públic?

Podem permetre o si més no tolerar que es legalitzi la corrupció després que Cifuentes ens donés un curset accelerat del seu concepte del que ha de ser l’Espai Superior d’Educació de Madrid, i amb quins criteris s’ha de regir?

Pot algú, amb seny, pensar que el mateix govern que va encapçalar Cifuentes, en l’actualitat presidit per la seva mà dreta, té la força moral suficient per forçar l’aprovació de la seva LEMES?

Aquells que van defensar, una i altra vegada fins al final, tan demencial comportament, i van expressar públicament la seva lleialtat infrangible a Cifuentes, per sobre de tota lògica, ¿posseeixen la mínima credibilitat exigible perquè puguin convèncer els madrilenys que l’objectiu de la seva Lemes és regenerar i combatre la corrupció a la Universitat, i no per utilitzar-la al seu capritx sense que els caigui la cara de vergonya?

O, més aviat el sentit comú, portarà a la immensa majoria a pensar que estem davant d’un nou episodi que perllonga i consolida el vergonyós espectacle ofert, en què Cifuentes ha deixat meridianament explícit que considera que la universitat ha d’estar al seu servei, subordinada als seus interessos, tant els personals, com les derivades de la seva condició de dirigent i responsable del PP.

14 maig 2018

CUPUMA (Coordinadora Universitats Públiques de Madrid)

www.cupuma.org
https://twitter.com/cupumad

Enric I. Canela

Pel seu interès vull reproduir el comunicat de la Secció Sindical CSI F UB. Tractant-se d’un secció sindical de funcionaris, fa, comés lògic, èmfasi en ells, però és completament generalitzable, a tot el PDI.

Benvolguts tots

El “cas màster” ha obert la veda contra les universitats i el seu personal. El seu professorat està sent víctima de falses i malintencionades acusacions com són entre d’altres la desincentivació de les tasques acadèmiques, la disminució de la productivitat dels laboratoris, no innovar o ser un escull a la internalització.

El que molts no saben és que la plantilla de professor funcionari de les universitats està sent minvada, desincentivada i que cada dia s’enfronta a traves burocràtiques i a una falta de finançament per a la seva recerca.

El que si saben encara que de vegades obliden, és que aquest professorat forma magnífics professionals, que són garantia de la llibertat de càtedra i que realitzen prop del 80% de la recerca espanyola, imprescindible per a la societat i l’economia del coneixement.

D’on pensen treure el finançament aquests capitosts que creen figures docents universitàries inestables i temporals i que busquen excuses en els rànquings i en la impossibilitat de contractar científics excepcionals si en moltes universitats no tenen ni per Capítol 1? Saben que seguim reduint any darrera any el finançament públic en educació? Incidiran en un sistema universitari car i desigual, o bé busquen el desenvolupament de les universitats privades en detriment de les públiques?

Per altra banda els que de manera ofensiva critiquen la necessària estabilitat del professorat funcionari i que propugnen models com el català, obliden dir que aquest ha incrementat la precarietat laboral de manera exponencial, omplint les Facultats i Escoles amb els anomenats “falsos associats” que tenen unes minses condicions laborals i retributives.

Per això des del CSI·F creiem que la Universitat, els seus docents i investigadors, i concretament els professors universitaris funcionaris són un actiu per a la millora de les condicions socials i econòmiques de la societat ja que són els porten a terme la tasca primordial de l’Educació Superior, la recerca i la transferència.

En definitiva, davant l’arbitrarietat, la precarietat i l’abús en les relacions laborals, des del CSI·F seguirem apostant per l’estabilitat i els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat.

Salutacions cordials

Secció Sindical CSI·F UB

Olis i greixos (II)


Enric I. Canela

El dia 7 de maig vaig publicar a MÉSECONOMIA un article que vam titular Els àcids grassos saturats innocents. És la segona part d’un text de divulgació d’un tema que, com deia fa uns dies a Olis i greixos (I), crec que està mal gestionat pels conjunt del sistema mundial de salut. El primer article va ser Olis i greixos en la nostra alimentació.

En aquest article faig un repàs de la ingesta dels greixos, comento la paradoxa de l’àcid palmític i la llet materna i de com, la majoria inconscientment, ens estan posant en risc amb modificacions dels aliments per eliminar alguna cosa tan natural com l’àcid palmític o amb consells equivocats sobre les bondats dels àcids grassos omega-6

Insisteixo en què el propòsit d’aquests articles no és altre que intentar apropar alguns conceptes al públic en general. No són texts científics per científics. Intenten ser rigorosos i són una mirada crítica des del “límit”.

També posar de manifest que algunes de les pràctiques nutricionals que s’aconsellen poden arribar a ser nocives.

Un cometari que faig dins del text: “De fet ja s’han publicat molts estudis demostrant que són l’augment de la ingesta d’àcids grassos omega-6 associada a un excés d’hidrats de carboni els culpables de la majoria de problemes cardiovasculars. Els àcids grassos saturats i el colesterol estan pràcticament declarats innocents pels científics, però la classe mèdica es resisteix a canviar els protocols apresos”.

Què en penseu?

« Prev - Next »