Resultats per 'venceràs'

Enric I. Canela

Avui Carles Puigdemont al seu bloc, després d’analitzar les entrevistes fets al president Jordi Pujol pels diaris Avui i El País, comenta:

Sóc pessimista pel que fa a un canvi de mentalitat dins del socialisme, perquè aquesta gent no té qualitat democràtica suficient com per admetre l’error comès (cadascú ve de la tradició que ve…), però en canvi sóc molt més optimista sobre la possibilitat d’eixamplar espais transversals en el catalanisme on s’hi reagrupin gent provinents de diferents sensibilitats. Esgotada, per fracàs estrepitós i precipitat, la via que havia venut Esquerra, no queda cap altre camí que la construcció pacient, però sòlida, de la nació, que és el que sempre ha inspirat la política de Convergència. De vegades amb poca fortuna, poc encert o directament de forma errònia, però amb un balanç global admirablement positiu.

Jo també espero quelcom de semblant, però soc dels que crec sense la gent d’ERC, catalans que viuen el nacionalisme de forma molt similar a com els visc jo i altre gent de CDC no podrem fer-hi res. Naturalment tothom que pensi que la sobirania nacional està per davant de totes les altres prioritats polítiques ha de sumar-se al projecte. L’estratègia esquerra-dreta, que sempre hi és i hi serà, només serveix ara com una eina de l’espanyolisme per dividir-nos: divideix i venceràs.

Per un Estat Català


Enric I. Canela

Aquests dies llegir la premsa podria provocar-nos una depressió si no fos perquè sembla que ja estem vacunats. Avui mateix l’editorial del diari AVUI començava:

S’acaba una setmana lamentable per a aquesta societat amb cues de setanta quilòmetres fruit de la imprevisió i d’unes autopistes que, tot i ser de peatge, fa molt de temps que van quedar definitivament ofegades. Barcelona segueix plena de generadors elèctrics escampats pels carrers que donen una idea molt aproximada de la precarietat en què viu la capital de Catalunya. Al llarg d’aquests darrers dies, l’AVUI ha ofert una sèrie de cinc reportatges que deixen ben clara la decadència en què els troben les infraestructures més importants. Des dels ferrocarrils fins al port, passant per la xarxa viària, l’aeroport del Prat i els equipaments elèctrics, no hi ha cap sector que permeti mirar amb confiança no ja el futur, sinó el present.

Podem afegir nous problemes als trens de rodalies durant el dia d’avui. Demà seguirem, espero que la cosa no empitjori.

I acaba l’editorial de l’AVUI:

Els partits catalans han d’escoltar el clam de la societat i exigir -si convé des de la discrepància i la fermesa- que Espanya escolti i que arribi aquest mini-Pla Marshall que, al capdavall, es pagaria amb els nostres diners.

Aquesta vegada haig de discrepar del final d’aquest editorial. No volem cap mini-Pla Marshall. Ja n’hi ha prou.

Jo soc dels que a les acaballes del franquisme mirava amb il·lusió el futur. A l’inici de la democràcia vaig creure realment que el pacte de reconstrucció de l’Estat permetria una Catalunya plenament nacional, vaig creure amb la bona fe dels altres pobles de l’Estat. No relataré ara les meves vivències, els meus sentiments durant aquests ja més de trenta anys, però si que parlaré de les meves conclusions.

No és possible el pacte. Mai no ens permetran aixecar el cap mentre mantinguem la nostra identitat nacional, la volen eliminar. Els grans partits estatals en oferiran coses quan necessitin dels vots nacionalistes, però a la que girem el cap ens enganyaran i quan tornin a tenir la majoria necessària tornarem a recular. Així ha estat aquests anys i així seguirà sent. La “desconstrucció” de Catalunya com a nació és l’objectiu. No hem donat un sol pas endavant amb majories de partits estatals, PP o PSOE al Congrés dels Diputats. Estem sotmesos a uns poders de l’Estat totalment contraris a reconèixer la identitat nacional catalana i amb pactes mercantilistes no farem res.

No hi ha altra solució que bastir un front nacionalista. Com he dit altres vegades ja no és  només una qüestió d’identitat és un problema de supervivència econòmica. L’ofec econòmic de Catalunya poc a poc s’ha anant posant de manifest. La situació d’ara no és una casualitat és el resultat d’anys de sagnia econòmica. Només cal traspassar en cotxe els límits territorials de Catalunya per veure com les carreteres i autovies canvien i nosaltres somriem com a idiotes quan ens donen un copet a l’esquena. L’espoli és manifest, paguem més i rebem menys. El president del govern ha vingut a Catalunya en un moment de desastre a causa de la caiguda de la xarxa elèctrica per dir-nos que complirà una llei orgànica, l’Estatut de Catalunya, el que té por és de perdre els vots catalans i amb ells les eleccions del mes de març. No m’ho crec, Solbes, o qui vingui, s’inventarà alguna excusa al mes de maig o juny. Potser si patim un terratrèmol de grau 8 a l’escala de Richter traurem alguna cosa, d’altra forma no.

Pactes després de les eleccions generals del març? L’única cosa que cal des d’aquest mateix moment és bastir un pacte nacional per la sobirania de Catalunya. L’únic vot útil per Catalunya és aquell que reivindiqui el dret a l’Estat català. Catalunya és una nació que ha de tenir un estat propi i poc més cal dir. No és possible el pacte en situació d’inferioritat i menys quan els vots d’ERC poden ser alternativa als de CiU a Madrid, o a l’inrevés, l’ordre no importa, agafeu-lo com vulgueu. Divideix i venceràs. Només amb la força de la unitat dels sobiranistes, oblidant, els beneficis personals de determinades poltrones podrem aconseguir salvar la nostra identitat nacional, avui en risc de desaparèixer.

Per una Catalunya independent.