Enric I. Canela
Jordi Sevilla, ministre de les Administracions públiques defensa el sector públic com a motor de l’R+D+i a Espanya. Ho recull Cinco Días. Certament a Espanya la inversió empresarial en R+D+i és molt pobre. Una de les claus de la baixa inversió de l’Estat (i també a Catalunya) és la minsa quantitat que inverteixen les empreses en R+D+i.
En fa riure, o millor pena, quan sento discursos d’alguns polítics sobre els problemes de la universitat en transferir resultats. A qui els hem de transferir? Quines són les empreses disposades a treballar en aquest camp i no fer ús de la mà d’obra barata? On són els doctors que a les empreses fan de transductor entre empresa i universitat? Quantes subvencions, CDTI, CIDEM, es perden sense cap resultat i després es presenten resultats que poc tenen a veure amb l’objectiu final i “colen”? Potser cal una reflexió sobre quin és el model productiu català, espanyol.
Amb això no vull dir que no calgui tenir centres de recerca dirigida o enfocats a potenciar àrees punteres de la nostra indústria, però això no es fa a la universitat.
Curiosament Espanya, que és un dels països de la UE (versió 15 estats) que té més ajudes perquè les empreses facin R+D, està al vagó de la cua en despesa de R+D. Això és un símptoma de què potser els mecanismes d’ajut no són els més adequats.
Els ajuts que reben aquestes empreses moltes vegades són per «reestructurar» empreses o per fer coses que poc tenen a veure amb l’R+D+i. Una avaluació seriosa del CDTI donaria resultats molt magres. Els miserables ajuts del CIDEM serveixen per a molt poc. El problema és que manca estructura a les empreses. I a Catalunya pitjor, la majoria són de distribució, poca tecnologia.