Enric I. Canela
Article publicat a e-noticies
Tamariu, antic nucli de pescadors del municipi de Palafrugell, és encara un dels indrets més bonics de la Costa Brava. Tot i les gairebé inevitables agressions urbanístiques, conserva molt del seu vell encant. S’arriba a Tamariu per una curta carretera que el connecta amb el nucli urbà de Palafrugell. Després d’una sèrie de revolts que baixen fins a la platja s’acaba la carretera i s’entra al petit nucli de Tamariu. Ja sense cotxe i davant la platja es troba l’Hotel Tamariu. L’hotel està situat a la zona més ampla del passeig de Mar, d’uns 15 metres. A aproximadament 10 metres de la sorra de la platja, al cantó oposat a l’hotel, hi ha un conjunt d’arbres, tamarius, envoltats d’uns parterres i, entre aquests, a tocar de l’hotel hi ha un conjunt de taules on els que tenen la sort de trobar-ne alguna de buida seuen i prenen un aperitiu, un refresc o, al vespre, fan un cremat. Davant hi ha uns bancs on seu la gent, i els nens juguen, corren i van en patinet o bicicleta. Això ha estat així sempre.
Però vet aquí que, en aplicació estricta de la Llei de costes, els rigorosos funcionaris del govern central han ordenat la retirada de les taules sota amenaça d’una multa de 60.000 euros. Segurament complint de manera impecable la Llei, llei feta, segur, en teòric interès públic. Però em pregunto: és d’interès públic retirar unes taules que no molesten a ningú i agraeixen els ciutadans? És d’interès públic privar un ciutadà d’uns guanys que alhora beneficien els que gaudeixen de Tamariu? No s’hauria de fer i aplicar la llei de la millor manera per al país?
Anem ara més de 300 km enllà, a l’illa de Mallorca, a Son Servera, a la costa dels Pins. Allà un ciutadà, Pedro J. Ramírez, director del diari El Mundo i reconegut poder fàctic, gaudeix d’una piscina feta en terrenys de domini públic. Piscina amb terrassa, embarcador i solàrium. Piscina d’ús privatiu gràcies als favors del govern del senyor Aznar. Amb l’entrada al govern de l’autodefinit progressista govern del PSOE molts vàrem creure que la llei s’aplicaria en benefici de tots els ciutadans i es restituiria el domini públic per a ús general. Gran error: amb una decisió que podria passar a tots els manuals d’ètica jurídica, el Ministeri de Medi Ambient va legalitzar al juliol els 350 metres quadrats on hi ha el complex amb la piscina. Raó: el ciutadà Ramírez és un personatge públic amenaçat. La construcció de piscines a les costes en terrenys públics podria ser una eina molt útil contra l’amenaça del terrorisme.
Si les taules de l’Hotel Tamariu fossin un destorb o si de manera gairebé unànime no fossin defensades per la gent de Tamariu no hauria escrit ni una línia. No em vull estendre més: sembla que tots els ciutadans no som iguals davant la llei.