Enric I. Canela
Article publicat a e-noticies
S’acosten les eleccions i sentim declaracions sobre l’adscripció catalanista o nacionalista d’alguns projectes polítics. En el seu sentit estricte, ambdós conceptes no són equivalents. El catalanisme defineix els moviments que demanen el reconeixement de la personalitat política de Catalunya, sovint definida com a nació, mentre que el nacionalisme parteix del principi que Catalunya és una nació amb tots els drets derivats de la història i que té el dret d’exercir-los.
Mentre que el catalanisme aspira al reconeixement de les característiques nacionals de Catalunya —llengua, cultura, sistema d’autogovern—, el nacionalisme aspira a més al ple reconeixement del dret a decidir el seu futur polític.
Molts catalanistes, reconeguda la personalitat de Catalunya i el seu autogovern, accepten que la sobirania resideix en l’Estat espanyol, mentre que els nacionalistes creiem que la plena sobirania de Catalunya rau en els ciutadans catalans, que tenim el dret de l’autodeterminació , mitjançant el qual podem decidir el tipus de relació que hem de tenir amb la resta dels pobles de l’actual Estat espanyol. A través de l’autodeterminació podem optar per la independència, per una confederació, per un federalisme asimètric o simètric o restar com ara, això sí, sense perdre el dret de tornar a autodeterminar-nos. Com passa per exemple al Quebec, que gaudeix d’un federalisme asimètric i que té l’opció d’expressar periòdicament el seu desig de mantenir-se unit al Canadà.
Moltes vegades s’utilitza el mot catalanisme per referir-se al nacionalisme català, però estrictament no és el mateix. Per exemple no es parla de nacionalisme social; les paraules no són totalment intercanviables. Tot nacionalista és catalanista, però no tot catalanista és nacionalista.
El catalanisme comença sent social, basat en les diferents organitzacions no polítiques, i vol aconseguir el reconeixement dels fets diferencials catalans. Per aconseguir-los de manera més eficaç ha de transformar-se en catalanisme polític. Ara bé, el catalanisme social no necessàriament aspira a més drets polítics que els actuals. No necessàriament vol la sobirania de Catalunya. El catalanisme social és quelcom d’inherent a qualsevol partit nacionalista o catalanista. És el catalanisme integrador. La capacitat integradora de Catalunya fa que moltes persones de diferents cultures s’hagin incorporat amb normalitat a la ciutadania i la cohesió social demana eixamplar l’espai social del catalanisme.
Un partit nacionalista té com a primer objectiu assolir el govern, imprescindible per recuperar la sobirania. Per aconseguir-ho li cal implantar socialment el catalanisme per preservar els valors del país que estimem, cosa necessària per vertebrar el país i fer-lo fort socialment, econòmica i política, I també per evitar qualsevol tipus d’exclusió social. És a partir d’exercir la seva sobirania quan un poble pot desenvolupar-se i utilitzar els seus recursos sense hipoteques per aconseguir el benestar de les persones.
Per això les diverses declaracions del candidat socialista a la presidència de la Generalitat sobre la seva opció pel catalanisme social no les entenc. No comprenc què vol dir quan diu que vol un catalanisme social que es preocupa tant pel benestar del país com del de les persones. No sé quin és el benestar del país sense el de les persones. Algú es pot preocupar del benestar del país i no del de les persones? El nacionalisme no es preocupa pel benestar de les persones? Tot això em diu molt poc, o potser sí, em dóna una imatge demagògica o la d’una limitació, de la renúncia a priori a recuperar els drets històrics de Catalunya i expressa la voluntat de sumar-se al projecte d’Estat nació espanyol maquillat d’un fals federalisme simètric. Això sí, conservant les nostres peculiaritats en el si de la diversitat dels pobles i regions d’Espanya. A algú li recorda alguna cosa aquesta última frase?