Enric I. Canela
Article publicat a e-noticies
En una brillant conferència pronunciada el 6 de març de 2004 al Cercle d’Economia, el President Jordi Pujol va dir que ” en comptes de començar a imaginar, com ja s’ha suggerit, un altre esdeveniment com el Fòrum per d’aquí a deu anys, i posats a pensar en termes de dècades, de competitivitat i de solidesa, suggereixo com a gran projecte de futur organitzar el que se’n podria dir la Dècada del Coneixement (2005-2015). I això naturalment impulsat per les Institucions, però com a compromís col·lectiu. Com a compromís de la societat catalana: del món econòmic, del món sindical, del cultural, etc. I aplicat, tant com es pugui, a tot el territori català. Hauria de ser un projecte de país, un projecte català, capaç de desvetllar molta complicitat.”
Som ja a finals del 2006 i com tantes altres coses això no s’ha fet. És evident que el President Pujol no ens proposava aleshores un projecte partidista, era una proposta per treballar tots junts i donar un salt endavant per col·locar Catalunya entre els països que basen la seva economia i benestar social en el coneixement. De la bona gestió del coneixement i del nostre compromís social ha de venir la solució a molts dels problemes que pateix Catalunya. De la gestió del coneixement depèn la nostra capacitat de crear riquesa.
Per crear riquesa, Catalunya necessita un fort impuls a la recerca, i també potenciar les relacions entre la universitat i l’empresa. La recerca a Catalunya no és dolenta, en algunes àrees és excel·lent, però el problema és que és insuficient i no està prou lligada al teixit productiu. El nombre de patents és excessivament baix. Tenim un nombre insuficient de científics, la gestió de la recerca és complicada, la burocràcia excessiva, hi ha dificultats per potenciar la mobilitat entre centres de recerca, universitats i empreses i manca suport al que constitueix el teixit de recerca de Catalunya. Al nostre país cal un fort suport als grups de recerca existents, amb controls ex-post, naturalment, però també cal una forta inversió per crear nous instituts i atreure les grans infraestructures científiques que siguin referent internacional.
I suport a l’empresa. No es tracta de donar ajuts a fons perdut a les empreses per mantenir produccions insostenibles. Les empreses que no siguin competitives marxaran i per ser-ho han d’innovar per crear productes d’alt valor afegit, diferents que altres països amb mà d’obra més barata no els puguin fer. Innovar demana un entorn que ho faciliti, demana infraestructures físiques i virtuals, demana cohesió social, demana formació contínua de qualitat, demana universitats de qualitat amb nuclis d’excel·lència i demana centres de recerca.
Parlar de ciència en període electoral no és massa rendible. No crec que fer-ho doni molts vots. Alguns candidats fan una frase sobre ciència, tecnologia o recerca, que col·loquen en els seus missatges, perquè queda bé. Tot això no és una lletania que es pugui repetir davant de l’electorat interessat. Cal creure en el que es diu. Cal tenir ben clar que sense això el país no tirarà endavant de la forma que volem.
És natural que hi hagi molta més gent preocupada per l’educació dels seus fills o per l’habitatge que per la ciència. La societat té grans problemes com la immigració, la seguretat o el transport, que han de ser resolts de forma urgent. Amb tot les urgències no ens poden fer oblidar les coses importants a mig i llarg termini, perquè sinó les urgències continuaran per molt que fem. Passa com en Alícia a través del mirall de Lewis Carroll, quan diu “Ara, aquí, per quedar-te en el mateix lloc, has de córrer tant com puguis. Si vols anar en algun altre lloc, has de córrer, almenys, dues vegades més de pressa”. I nosaltres hem de córrer molt.
Artur Mas ens diu en la introducció al programa de Polítiques de Prosperitat “Volem fer realitat un model econòmic basat en el coneixement, la recerca, la innovació i la formació continuada. Que aposti per la Dècada del Coneixement, per la millora de la productivitat, de la competitivitat i de la qualitat i seguretat en el treball”.
També ens deia dijous a col·loqui de “Nueva Economía Fórum” que la continuïtat de les empreses a Catalunya es basava en la seva capacitat de fer recerca, que calia ajudar a les empreses a crear departaments de recerca, laboratoris, en el seu si, perquè altrament aquestes empreses marxarien, que aquesta és l’única manera de fer créixer Catalunya.
Artur Mas ho diu i ho creu. Ho sé.
One thought on “Artur Mas i la dècada del coneixement”