Antoni Garrell
Article publicat a e-noticies
Amb la publicació de les darreres enquestes sobre les eleccions catalanes, la recta final de la campanya ha començat. A diferència d’altres eleccions, el debats i els missatges no han girat sobre temes identitaris i d’encaix de Catalunya a l’Estat; de ben segur que el nou Estatut hi ajuda. La campanya ha estat centrada en les propostes que els candidats han desgranat al llarg d’aquest darrers dies, moltes de les quals a curt termini i poques a mitjà i a llarg termini.
Les propostes han girat amb més o menys força, en funció del perfil del candidat, sobre els aspectes que caracteritzen la societat del coneixement i que han de ser tractats simbiòticament i de manera unitària: formació, recerca i innovació, desenvolupament de l’economia del coneixement i qualitat de vida. Malauradament, s’ha parlat de manera molt marginal del paper de Catalunya al món i en especial a Europa, però no s’ha explicitat que la potencialitat del nostre país, de l’espai on es desenvolupa l’activitat, està estretament relacionada amb la dels altres territoris, i en aquesta línia els programes que s’han d’abordar per afrontar-ho. Que aquest espai és l’Euroregió Mediterrània i els països del nord de l’Àfricà és un fet assumit per molts, i també que Catalunya hauria d’esdevenir el motor de l’euroregió i assumir-ne el lideratge. Ens referim sovint a aquesta regió europea, però caldria acceptar que encara no hem concretat el nostre rol i les seves potencialitats.
Ser una regió de referència a escala mundial no sols és ocupar una posició geoestratègica, disposar d’un bon clima i qualitat de vida i créixer econòmicament amb independència del model productiu, que també. Cal disposar d’unes infraestructures òptimes, esdevenir referents en el desenvolupament i aplicació dels sabers i possibilitar el desenvolupament humà i professional dels seus ciutadans en el context de la societat i l’economia del coneixement en la línia establerta per la UE a Lisboa l’any 2000.
Ser una euroregió, una àrea d’innovació mundial, de progrés social i de foment del coneixement comporta una estreta col·laboració Universitat-empresa, dispensar una especial atenció al desenvolupament i emancipació dels joves, fomentar la cultura d’assumpció de risc, atraure i retenir talent, posar la formació, la R+D+i i el desenvolupament al centre de l’activitat, compaginar les polítiques d’avui amb el progrés de demà, facilitar la cooperació publica-privada, coneixedors de la interdependència i del fet que l’economia global és una realitat i està instal·lada a casa nostra. Són tota una sèrie de camps on el nou govern de ben segur tindrà molt a fer.
Una economia global obliga a disposar de nous circuits de comercialització i producció; requereix nous models d’organització, d’actualització dels productes, buscant la continuïtat entre l’avenç científic i l’empresa; exigeix blindar-se a les problemàtiques locals desplegant l’activitat al llarg del planeta amb multilocalizacions, i ajustar els mecanisme de rendició de comptes i retribució de l’esforç i l’aportació. Tot aquest conjunt d’aspectes exigeixen que des de les administracions s’endeguin politiques que fomentin que el territori pugui afrontar els desafiaments que comporta liderar una euroregió.
És cert que la majoria de programes de les formacions politiques, encara que no tots, tenen assumits els criteris que defineixen la societat i l’economia del coneixement, però no s’expliciten amb la mateixa força, i en molts casos, mes enllà de l’assumpció dels criteris, no s’expliciten les actuacions per passar de la idea al projecte, del projecte al resultat esperat. Calen actuacions encaminades a reforçar i gestionar la competitivitat i excel·lència del sistema universitari, fomentar el sorgiment d’empreses en els sectors d’ús més intensiu de coneixements tècnics i científics, facilitar la connectivitat entre les noves iniciatives i les empreses consolidades, incrementar la competitivitat de les pimes catalanes (el 93% de les empreses), esdevenir un referent mundial, almenys en l’àrea de coneixement, potenciar la projecció exterior per incrementar l’atracció d’inversions de fora i de talent, i garantir la disponibilitat de les infraestructures tot facilitant la connectivitat i la mobilitat.
Cal, doncs, reclamar convicció, empenta, lideratge i capacitat d’adaptació als canvis de l’entorn en el moment de desplegar el programa exercint la responsabilitat de governar, i en aquesta línia cal mirar els programes però també cal llegir els gestos, les conviccions i les trajectòries, sabent que avui per avui la feina feta per liderar la regió mediterrània és poca, però que una gran part del nostre progrés i de la nostra presència en el món passa per aquí.