Enric I. Canela
Avui en Miquel Duran ha escrit al seu bloc Edunomia sobre els rànquings universitaris, fa referència al Rànking Iberoamericà d’Institucions de Recerca del grup Scimago.
Ahir, en un comentari a l’article El rànquing de Xangai de les millors universitats que jo havia publicat en aquest bloc, ell mateix comentava que en relació a aquest rànquing ell ha publicat vàries entrades. Les entrades més relacionades, diu ell, són: Nou rànking mundial d’Universitats i Rànkings d’universitats americanes, també Al pot petit hi pot haver també bona confitura: Producció científica o productivitat? Un error que es repeteix.
Comenta que aquest és un tema molt important, interessant, opinable, apassionant. I afegeix que ens hi juguem la qualitat del sistema universitari.
Certament en Miquel Duran, que em sembla que és l’autor que més ha escrit en un bloc sobre aquest tema, té raó quan, en l’últim vincle citat, diu que no és el mateix producció que productivitat. El debat, però, se centra sobre si la dimensió és quelcom que s’ha de valorar o no.
No prenc partit, però si és evident que en la valoració que fan en els diferents rànquings, especialment les universitats anglosaxones, i els xinesos segueixen la pauta, la quantitat la ponderant bastant. Potser el més encertat dels rànquings és el que anualment publica The Times Higher Education Supplement (veieu: El rànquing de les 200 millor universitats segons el The Times Higher Education Supplement).
El que si crec és que l’aparició en un o altre lloc en el rànquing no ha de ser mai un motiu per qualificar o desqualificar una universitat.
Si parlem de valorar i finançar la recerca, el tema no és tan complex, no cal fixar-se en els rànquings, el que cal fer és avaluar correctament els àmbits del coneixement a les diferents universitats.
A mi m’agrada particularment el mètode RAE que fan servir al Regne Unit, mètode que volia substituir, després del 2008, el govern britànic per mètodes basats en la bibliometria, i crec que sortosament continuaran amb ell, com avui ens diu The Times Higher Education Supplement. Si a Catalunya, o a l’Estat, es practiques un mètode similar, de manera seriosa les coses ens anirien d’una altra manera.
Els britànics poden tenir molts problemes, però ja voldria jo tenir un model de legislació universitària i de consideració social de la recerca com el que tenen ells. Aquí ens entretenim amb la LOU.
M’agradaria que entre tots els que ens amoïnen aquests problemes arribéssim a la massa crítica necessària per canviar alguna cosa.
Jo vaig quedar impressionat del rigor i la feina per avaluar els departaments al Regne Unit: un grup d’experts externs estudiava durant mesos el departament on jo era per arribar a les conclusions que determinaven, en bona mesura, els recursos publics per a recerca que el departament obtindria els propers anys.
Al nostre pais, penso que hi ha massa politica d’aparador. L’important es quedar be i amagar el cap sota l’ala: amb excuses sobre la ‘funcio social’ es justifiquen malbarataments de recursos publics per part de mediocritats. Fonamentalment nomes s’accepta lligar els recursos a la quantitat d’aprovats i qui proposi relacionar-los amb, p.e. el nombre de patents o de contractes amb empreses sera titllat de neolliberal i acusat de voler privatizar la universitat.
Un altre problema que tenim es el probre nivell de les universitats privades a Catalunya: no n’hi ha cap que faci una recerca potent (si que hi ha escoles de negocis excel.lents, pero aixo es una altra cosa) i si t’hi fixes, les universitats americanes mes ben situades son institucions privades, amb autonomia, pero que no es limiten, unicament, a fer calers donant titols d’MBA, sino que se’ls gasten fent recerca. Aixo impulsa les universitats publiques que tambe en surten beneficiades. Suposo que hi influeix la legislacio sobre fundacions i donatius.
Ai las, al nostre pais, en comptes de Harvard, hi tenim la universitat (no es pot escriure amb majuscules) progressista d’estiu!!!