Enric I. Canela
El dia 13, en Miquel Duran, d’Edunomia, va escriure en relació a un comentari meu al article Notícies de premsa del 13 de desembre, en el que diu: “Sobre la cerca d’estudiants a fora de Catalunya, estic força d’acord en què les universitats catalanes s’haurien de presentar conjuntament. Però abans caldria tenir molt clar un mapa català universitari que permetés un equilibri territorial de l’educació superior catalana. Altrament cadascú s’ha de buscar la vida com pot. El que està clar és que Catalunya no proporciona prou estudiants per a la dimensió actual de les nostres universitats (millor dit, el finançament de les nostres universitats posa massa èmfasi en el nombre d’estudiants i poc en les altres funcions de les universitats). Per cert, no havíem de ser una Universitat d’Europa? No és molt prioritari que hi hagi mobilitat d’estudiants europeus?”
Quan ho vaig llegir vaig pensar que seria convenient trobar un moment per expressar la meva opinió sobre el tema del finançament. Ho vaig deixar fins el cap de setmana perquè no volia fer un comentari breu i poc motivat.
El finançament de les universitats és un tema que m’amoïna des de fa ja molts anys. A banda d’activitats prèvies, actualment participo en diferents llocs on, d’una o altra forma, aquest és el tema central. Soc coordinador d’una iniciativa de l’Agència per la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) per determinar els indicadors econòmics de les universitats, coordino l’àrea de finançament i retiment de comptes del pla estratègic Horitzó 2020 de la Universitat de Barcelona i formo part de la comissió estatal creada pel Consell de Coordinació Universitària per determinar els costos de referència de les activitats universitàries i contribuir a un sistema de finançament més adequat per a les universitats. Vull dir amb això que tinc una intensa dedicació a l’anàlisi d’aquests temes.
El tema central del finançament universitari, en el seu conjunt, és garantir la suficiència financera de les universitats. Això vol dir que les universitats han de tenir garantits els recursos suficients per desenvolupar adequadament les seves activitats. Les activitats que d’acord amb la funció de servei públic han de desenvolupar obligatòriament. Bàsicament, amb diferents divisions, són l’ensenyament superior universitari i la recerca. La llei enuncia que a la universitat li pertoca la creació, emmagatzematge, transmissió i aplicació del coneixement; per tant, caldrà pensar en aspectes lligats a la transferència del coneixement als diferents sectors del sistema productiu, en el sentit ampli del concepte.
Així, en una clara coincidència amb en Miquel Duran. Si, penso que els sistemes actuals de finançament posen massa èmfasi en el nombre d’estudiants i poc en la recerca. Afegeixo que tampoc posen cap èmfasi en els resultats. Així acumular estudiants és més important que obtenir titulats ben qualificats.
El problema principal de l’assignació de recursos a les universitats rau en la interpretació del concepte d’autonomia universitària. Qui ha de decidir què fa cada universitat? Si parlem de suficiència financera hem de parlar dels recursos per fer allò que fa la universitat i, decidit per qui?. I la capacitat d’autoorganització? Com es fan els grups?, quantes assignatures té un pla d’estudis?, quina optativitat?, quan professorat es requereix? etc. Ha de pagar el ciutadà allò que la comunitat universitària decideixi?
Certament el que cal és que universitat i administració determinin el cost de referència de les activitats i a partir d’aquí s’acordi el finançament necessari, quan han de pagar els estudiants (i a què tenen dret) i quant l’administració. Un cop acordat, la universitat i l’administració han d’establir contractes programa pels quals el finançament es vegi afectat pels resultats, en quantitat i qualitat, i per això hi ha una magnífica Agència de Qualitat.
La recerca ha de ser finançada, naturalment. Una part important de la recerca està en allò que podríem denominar la capacitat de recerca d’una universitat, donada per la dedicació del professorat a aquesta activitat, activitat obligatòria segons la legislació vigent. Així, una part del salari del professorat pot ser imputat a la recerca, en la proporció que s’estimi adequada. De fet, però, es faci o no recerca, el recursos entren o haurien d’entrar a la universitat com a conseqüència de l’activitat docent. Es paga un professor no una part d’aquest.
L’activitat de recerca pròpiament dita bé finançada pels projectes competitius, és a dir, aquells que ens concedeixen als investigadors les administracions públiques, o altres institucions com La Caixa o La Marató de TV3, després d’avaluar per parells (peer review) el pla proposat i de considerar la seva puntuació entre tots aquells sol·licitats. Cobreixen o haurien de cobrir les despeses directes, les d’execució, del projecte finançat, mentre que ha de ser a través dels anomenats overheads que s’han de subvenir les despeses indirectes dels projectes. A hores d’ara ja existeixen els overheads associats a cada projecte competitiu, però són insuficients per cobrir les despeses generals que genera el projecte finançat, i és la universitat receptora del projecte la que ha d’atendre aquestes despeses dels ingressos que teòricament li arriben per atendre la docència i les despeses generals de la institució, com ara podria ser la vigilància, la neteja, etc., la qual cosa provoca la paradoxa que la universitat que rep més projectes de recerca és la que pitjor pot atendre altres despeses i fins i tot la docència. Certament les administracions, especialment l’estatal, estan augmentant progressivament aquests overheads, que ara equivalen al 19% del total del projecte, però que s’haurien d’incrementar per situar-se per sobre del 35% per cobrir aquestes despeses.
A més, com succeeix a altres llocs, com per exemple al Regne Unit, les universitats haurien de rebre finançament per atendre les despeses estructurals i fer les seves polítiques de recerca. Al Regne Unit la recerca de les universitats és avaluada pel àmbits de coneixement, mitjançant el conegut mètode RAE, i les que assoleixen una determinada puntuació reben un finançament extra. Això permetria atendre de manera escaient biblioteques, serveis cientificotècnics, etc.
En conclusió, el finançament universitari hauria de cobrir l’activitat docent en base a uns costos de referència pactats i ponderats en funció del rendiment, i l’activitat de recerca en funció dels recursos aconseguits, dels efectius destinats a la recerca i de la qualitat contrastada d’aquesta recerca.
A banda s’haurien de finançar aquelles estructures que han de permetre l’adequada transferència de coneixement i tecnologia. Els països de l’Europa continental no són els EUA i fins i tot al Regne Unit s’estan subvencionant estructures de suport a la transferència i fa pocs dies ha sortit un programa d’incentiu a les universitats que millor ho facin.
La reflexió és necessària, però seguir amb un model com aquest només pot portar al deteriorament total de la universitat. I que no pensi ningú en finançament propi, això és Europa i el mecenatge i les donacions no ens ajudaran gaire, només serem capaços de pagar el concert de Nadal i poc més. O fer activitats que interessin a qui fa la donació. Fins i tot quan algú fa la donació d’una biblioteca d’interès, la feina és fer-se càrrec, ja que cal transportar els llibres, classificar-los, cercar l’espai, mantenir-los, etc.
La recerca no es finança adequadament, la docència no és valorada per accedir a les places de professorat, els rectors que han de decidir com apliquen els recursos, malgrat l’existència dels consells socials, són triats per la pròpia comunitat i no han de retre comptes davant de la societat que és qui finança la societat. Qui paga no mana. El govern de la Generalitat està atrapat entre una legislació d’una administració central que no paga i una comunitat universitària que paga. L’autonomia universitària s’ha confós amb l’autogestió.
Ho s’és valent i s’afronta el repte o poc a poc cedirem el pas a les universitats corporatives o aquelles que obeiran a interessos que poc tindran a veure amb el servei públic. Només és qüestió de temps. Ah! no em voldria oblidar, a Catalunya estem en mans d’un govern que ens col·loca dins d’un absurd departament d’Innovació, Universitats i Empresa sobre el que ja em parlat i que els rectors accepten amb una resignació que no es mereix la universitat i la recerca.
Sobre cada punt podria estendre’m molt més, però potser seria massa llarg. M’agradaria el debat.
Els contractes programes com molt bé dius, ara per ara els gestiona la magnífica Agència de Qualitat. Però potser també poden ser gestionats des del propi futur mini comissionat.
Sobre el finançament universitari fins ara, competència de la DGU, podrà ser en breu gestionat i controlat des de l’adjunt al propi futur mini comissionat.
Que mès? A si, el pla de recerca i el pri, doncs poc hi pintarà la DGR. Más de lo mismo: aquesta figura administrativa amb rang de direcció general que penja de la minicomissionada, serà qui controli el pla de recerca. No creus que serà així?
Isi
Ningú discuteix que a una institució li cal tenir els diners necessaris per complir la seva funció. I precisament la definicio d’aquesta funció es la cosa mes fonamental per a mi, perque de la seva adecuacio a la realitat depen que els recursos necessaris siguin o no facils de trobar. Suposadament les funcions de una universitat serian la formacio i la recerca. Pero cal demanar-nos quina formacio i quina recerca, i qui paga què.
Realment té la societat que pagar la formació de alguns dels seus ciutadans en questions que no tenen cap interes per a aquesta societat? Podem entendre que els poders public paguin la formacio de enginyers, arquitectes, administradors … i en general de aquelles persones que estiguin adquirint formacio en temes socialment necessaris, es a dir aquells pels que hi ha demanda. Cal que la formacio en temes sense demanda social i que nomes responen als interessos privats de algunes persones? A mi em sembla que no. Molts coneguts meus han estudiat sociologia, psicologia, antropologia … i estan venent discs a la FNAC o fent d’administratius. Per a mi, els milions (de pesetes) que deu haver costat la seva formacio han estat llençats.
La mateixa questio es tindria que plantejar sobre la recerca. Cal que la societat pagui les recerques sobre la Reina Catolica (o sobre Guifre el Pilos), sovint al servei d’un projecte politic? Llegir la llista de temes de recerca del CSIC fa riure, de tant ple que esta de temes com aquests. Que cadascu faci recerca del que vulgui, pero si el tema no te demanda social, que s’ho pagui ell o que cerqui financiacio privada.
O aixi es com jo ho veig.
Part II
Oblidava comentar el que per a mi es el paragraf mes significatiu del article, pel que te de demanar calers a fons perdut i amb finalitat desconeguda. Es aquest que diu ” El que està clar és que Catalunya no proporciona prou estudiants per a la dimensió actual de les nostres universitats”
Doncs al mon real, quan es te mes infrastructura de la que hom pot fer servir d’una manera sostenible, la solucio es facil: tancar el que no es fa servir.
Evidentment aixo te com a corolari que moltes universitats obertes durants els ultims anys, no nomes a Catalunya sino tambe a la resta del Estat, no fan maldita la falta, i tampoc la fan els professor, conserges i administratius que hi treballen. El INEM tindria que ser la destinacio natural de tots ells. Tots sabem que aixo no passara, i aqui esta el nucli del problema, que la universitat sovint no preten tant ensenyar com posar gent “dels nostres” a la nomina.
No es solucio, al menys no a nivell del Estat, fer venir estudiants de fora, perque els que vinguin aqui deixaran buides les alules de les seves regions d’origen, amb el que el problema dels recursos no utilitzats es desplaçara de regio pero no s’arreglara. Fer venir gent del estranger tampoc es tan facil, perque venir a estudiar fora de casa d’hom costa una pila de diners en manutencio i residencia. Com es pagara aixo? Amb una beca? Estem diguent que cal invertir mes diners en beques nomes per justificar la existencia de recursos redundants?
El gran problema de la Universitat, i tambe de tot el que es pagat pels governs, es que preten funcionar amb diners del mon real pero sense subjectar-se a les regles del mon real. El resultat inevitable son les mil disfuncions que tots els que hi hem passat una temporada hem pogut observar.
Isidor,
Els contracte programa estan bé sempre que els seus objectius tinguin a veure amb els resultats i la qualitat i que, a més, l’import sigui significatiu. No em serveixen de res els contractes programa si els indicadors no estan d’acord amb els objectius. Per exemple, si un indicador és el nombre d’estudiants per estudiant. Això no mesura resultats, això és una eina, necessària però una eina. El que cal mesurar són els resultats. Han millorat les seves competències els estudiants? Això si que em serveix. Mesurar PCs als centres vol dir incapacitat per avaluar competències.
Per altra banda, a la majoria dels llocs, menys França i Espanya, si no estic equivocat, les Agències són independents dels governs. L’Agència espanyola l’ANECA, depèn de l’Estat i l’AQU catalana, encara té massa relació. Al meu parer caldria que fos independent realment d’universitats i govern. En cap cas seria admissible més intervenció. Les universitats ara no reten compte a ningú. Alguna cosa hauria de poder dir la societat sobre si s’acompleixen o no els objectius. I fins que no em convencin del contrari, és el Parlament el representant de la societat.
I pel que fa al finançament, la distribució entre universitats dels recursos que aprova el Parlament en el pressupost anual és competència del conseller titular del departament i aquesta competència l’exerceix mitjançant la DGU, sense oblidar el paper que té en aquest àmbit la secretaria general del departament, era així amb el DURSI. Amb l’esquema actual, la DGU seguirà fent el mateix paper i imagino que serà la secretària d’Universitats i Recerca qui, per delegació del conseller assumirà competències, diem, més finalistes. La recerca és un tema més complicat, tot i formalment estar en aquest estrany departament, té molta relació amb altres, per exemple Salut. Al meu parer en l’àmbit de recerca es dóna un pas endarrera important. Per gestionar les engrunes hi ha un DGR, però els grans temes van més enllà i cal més pes específic. Mal ho veig.
Enric
RamonR,
Segurament coincideixo en molt del que dius. Comentes, Realment té la societat que pagar la formació de alguns dels seus ciutadans en qüestions que no tenen cap interès per a aquesta societat? Primer dir que l’objectiu del meu article és el de dir que la societat ha de garantir que la universitat té el finançament necessari per fer aquelles activitats que la societat li encomani. Aleshores, dit això i respecte al que dius, el tema està en quins són els mecanismes pels quals les universitats fan una determinada docència o recerca. Qui decideix? Hi ha pactes entre universitats i govern que impliquen el repartiment de nous ensenyaments en funció de diferents criteris i que, al meu parer, tenen poc a veure amb les necessitats socials. Sobre la taula està si els criteris han de respondre a la demanda o a les necessitats socials. Poso per cas, hi ha una alta demanda per estudiar Periodisme, a molts estudiants els hi agradaria. Quina és la necessitat social i qui la fixa? Quantes places cal oferir? El tema no és fàcil i està mal resolt. Això s’agreuja quan, per la raó que sigui, s’han dotat places de professorat i s’han fet instal•lacions i la demanda baixa. Pocs estudiants i molt professorat. Sistema anquilosat amb places de funcionari o de contractat però pràcticament vitalícies. Com segueix la pel•lícula?
El tema és clau des d’un punt de vista polític, va més enllà del propòsit del meu article, que reitero, era el de parlar de suficiència financera, però no el defujo. Cal decidir, a través el Parlament i amb un debat seriós i lluny de la força de les majories, que li convé a Catalunya. Voldria dir que per a mi, la democràcia és un sistema en el que es vota quan no queda altra solució, vull dir que cal cercar acords d’interès nacional i, especialment en aquest cas, en un món que tendeix a unificar Europa, cal veure que fan els veïns, col•laboradors i competidors.
I preguntes – reflexiones sobre la recerca. Respondria que igual. Jo no soc qui per decidir si un projecte de recerca és interessant o no. La recerca, avui, costa molts diners i tot i que la llei digui que el professorat universitari pot fer recerca en allò que cregui convenient, cal decidir que es paga i que no es paga. Jo crec que, tret d’alguns temes especialment cars, que requereixen grans instal•lacions o equipament sofisticat, cal pagar la recerca bona. Al país li convé que les persones puguin desenvolupar al màxim les seves capacitats. Clar, la política científica que es faci pot conduir aquests esforços cap a on convingui més als interessos nacionals. Fer recerca sobre ciències socials o humanes hauria de ser tan important com fer-la sobre bioenginyeria o biomedicina tot i que sempre serem més sensibles a coses que ens afecten més directament. Cal un debat profund, però altra cop m’agradaria que fos el ciutadà, pels mecanismes parlamentaris el que acabés decidint el model.
Segueixes i comentes que el paràgraf més significatiu és “El que està clar és que Catalunya no proporciona prou estudiants per a la dimensió actual de les nostres universitats”. El paràgraf és d’en Miquel Duran, faig notar a l’article que és a partir dels seus comentaris que escric el meu article.
El sistema universitari va adaptar-se a la demanda i va créixer de cop i, segurament, malament ja que creixements massa ràpids no són bons. Després es consolida el sistema i els estudiants baixen. Tenim en moltes àrees més professorat del necessari i en altres no. Per altra banda se genera un model d’universitats fora de l’àrea de Barcelona, bo per al desenvolupament territorial, però car i a vegades ineficient. L’alternativa hagués estat concentrar tot el sistema universitari a Barcelona i la seva àrea. Això, penso, no hagués anat bé al país. Cal dir que cal millorar la seva eficiència. El que no és acceptable és tenir a tot Catalunya una titulació repetida en totes les universitats i en la que sumant totes no s’arribi a omplir un aula. Ara cal augmentar Medicina. Com s’ha de fer? Una fórmula és obrir una nova facultat a Girona. Una altra a la UPF. Cap de les dues és la més barata. La més barata és augmentar els estudiants, posant els recursos necessaris, de les facultats existents a Barcelona, Bellaterra, Lleida i Reus. Jo no prendria l’opció més barata. Jo faria la facultat a Girona, per consolidar el sistema territorial, això si cercant la màxima eficiència. Jo crec profundament en la interrelació societat – universitats – recerca. El creixement en la Societat del Coneixement ha de venir de la mà d’aquesta interacció i si ens centrem a Barcelona ens carreguem el país. Altra cosa és deixar de potenciar la recerca en Biomedicina que s’està fent a la UPF. De manera decidida cal potenciar-la, és excel•lent. I fer postgraus.
Fer venir estudiants de fora no és només un tema d’omplir aules, els estudiants de fora, a banda d’Erasmus i similar, haurien de ser de postgrau. El coneixement del nostre país i la consolidació d’un sistema universitari reconegut ens ha de fer més competitius i reconeguts internacionalment. Enginyers que hagin fet un postgrau aquí seran aliats de futures inversions. Sempre que la resta de condicions es donin, clar.
Tota la raó en que cal adaptar-se al món real, però sense oblidar que les necessitats immediates, les urgents, no ens facin oblidar les importants, en el sistema universitari, en la recerca, sempre a mig o llarg termini. Acabo reiterant el que ja he dit. Cal una profunda reflexió natural, allunyada de pressions corporatives, de voler guanyar vots, de sindicalismes. Cal distanciar-se de la immediatesa i veure, com a país, “què volem ser quan siguem grans”
Enric
FINANÇAMENT DE LA UNIVERSITAT, UN ERROR INSUPERABLE?
Una de les causes dels problemes de les universitats catalanes és el del finançament. Però també els criteris d’organització de la universitat i les persones que els han de posar en marxa. Es volia que la universitat es modernitzés i s’hi han introduït mecanismes, però després hi ha altres elements que obstaculitzen aquesta modernització i que passen, al menys en part, pel fet que la universitat és poc porosa, hi ha poca comunicació entre la universitat i la societat i, al final, aquesta universitat continua sent una institució de gestió.
Fer canvis i més en una institució de prestigi com és la universitat sempre és difícil, però per a mi cal fer canvis en l’actual model universitari. El model Noradamericà es potser massa lliberal i també té problemes, la nostra societat no és la nordamericana, d’acord, però crec que és imprescindible agafar com a referència paràmetres de funcionament de l’altre banda de l’atlàntic.
Les universitats nordamericanes tenen un finançament molt superior al nostre, però la flexibilitat de moviments, entrades i sortides de la universitat a l’empresa i viceversa, flexibilitat i diversitat de criteris d’avaluació, la capacitat de analitzar les situacions i també les persones des de diferents perspectives és també una qualitat i un criteri imprescindible per a la recerca i la innovació.
Com han d’implementar amb eficàcia la transferència de tecnologia persones que desconeixen el món i les necessitats de l’empresa, per molt que la seva carrera i prestigi universitaris siguin impecables? En qualsevol àmbit de la vida, sempre que hi ha temes importants a resoldre, a la taula de negociació fan falta actors de les diferents parts implicades, aportant els seus punts de vista, les seves necessitats, els seus interessos, Ho fa això la universitat. L’empresa és una font d’ingressos i un motor econòmic essencial, en el món actual no podem estar esperant que tot ho resolgui l’administració.
La societat que és qui paga la universitat no mana ni decideix. Aquest mecanisme no funciona enlloc.
L’Agencia de Qualitat que avalua com utilitza la universitat els seus pressupostos, utilitza criteris d’avaluació adequats a les necessitats de la nostra societat? Els criteris d’avaluació inclouen cada una de les missions de la universitat: creació, emmagatzemament, transmissió, aplicació del coneixement (transferència de tecnologia)?
Margarida,
Estic pràcticament d’acord amb el teu plantejament. Hauríem de mirar les coses positives de la universitat americana, tot i tenir present que de les universitats americanes poques són de molta qualitat. Cal també mirar el model europeu. Espanya està massa a prop de França en moltes coses. Allà hi ha una tradició d’administració burocràtica molt forta. Catalunya hauria d’apostar per un model diferent, més semblant als sistemes dels països nòrdics o d’Holanda.
El que caldria és potenciar l’avaluació independent i sobretot establir mecanismes de retiment de comptes a la societat.
Torno a insistir en l’elecció del rector. Tenim un sistema en el que el rector és escollit per la comunitat universitària sense que la societat tingui res a dir. El rector no respon davant de la societat que paga. Això, al meu parer, no lliga.
Caldria una profunda reflexió sobre l’eficiència del sistema i de com reformar-lo. El problema és que ningú s’atreveix a obrir la boca.
Als polítics els hi fa por. Jo quan he parlat d’això i ho vaig fer per primera vegada a principis dels 90, vaig ser titllat de feixista. Naturalment la meva resposta immediata va ser dir que si demanar que el Parlament de Catalunya tingués alguna cosa a veure amb el govern de les universitats era feixisme, que s’ho fessin mirar.
Enric
A principis i també a finals dels 90 hi havia força veus a la universitat que s’escandalitzaven pel fet que es pogués rebre finançament extern (de l’empresa) perquè deien que la universitat havia de ser autònoma. Bàsicament eren representants de la política predominant fins aleshores, és a dir, PSOEs, restes de PSUC etc. Però és que la gent que hi ha ara són els mateixos, i els seus descendents i el canvi de mentalitat, la visió ampla del món no sé en quina mesura ha estat adquirida per la universitat. Si més no sembla força dubtós donat que estem en una institució funcionarial i, m’atreviria a dir, que en alguns aspectes, una de les més retrògrades de la societat actual.
No m’estranya, Enric, que et titllessin de feixista.
Avui ningú no s’escandalitza pel finançament extern. Simplement el que hi ha és ridícul.
La universitat està formada per persones amb els mateixos defectes que la resta de l’entorn. Hi la mateixa proporció de llestos, la meteixa de graciosos, la mateixa d’estúpids que a qualsevol altre conjunt social del país. La diferència entre els estúpids químics i els estúpids no químics, els que els primers saben més química, però en la resta de coses són semblants. Mira els defectes de la universitat i veuràs els de la societat que l’envolta.
Enric
Si em permeteu una reflexió de darrera hora, hi ha dos aspectes que caldria millorar de la universitat abans de reclamar diners públics o privats per a fer-les funcionar.
a) per una banda definir el mapa d’universitats de Catalunya (i de l’estat també, no us penseu). Hi ha masses universitats i es dupliquen enssenyaments que no tenen demanda. Això resta autonomia a la universitat? potser si, però una institució que reclama un bon finançament de la societat ha d’estar disposada a admetre que aquesta societat (a trevés del seu parlament) hi posi cullerada
b) la creació de nous ensenyaments “per adaptar-se a les demandes socials” no va acompanyada de l’eliminació d’altres per idèntica raó. Resultat: cada cop tenim més ensenyaments i menys demanda per alguns d’ells, o poca o nul.la sortida professional pels estudiants.
De manera que, sempre en la meva modesta opinió, la universitat hauria de deixar de ser una empresa augestionada (el somni dels anarquistes) per estar més sotmesa al control parlamentari. I no és que tingui una gran confiança en els parlamentaris, però al menys estan més allunyats dels interessos domèstics dels grups de poder de cada universitat (col.lectius de PAS, profes “propers” a un partit o altre i que fan de cadena de transmisió del propi partit…).
Pesimista? Dons si, que voleu que us digui…
PART II
Fins i tot podria afegir (a risc de ser titllat de feixita com l’Enric) que la democràcia interna a la universitat està molt lluny del veritable sentit de la democràcia. La cosa es perd i es dilueix en una multiplicitat de comisions, consells, juntes… amb una democràcia filtrada que, a risc de no ser políticament correcte, em recorda molt la “democràcia orgànica” que només els més vells d’aquest blogg sabran que és, però que per als més joves els hi explicaré que és la “democràcia” que el règim anterior va instaurar a partir dels anys 50s.
http://latramapolaca.blogspot.com/
Certament, el mapa d’ensenyaments ha de ser definit. Però ho de ser tenint en compte que la universitat és un servei públic i com a tal, malgrat l’autonomia, està sotmesa a unes determinades normes. Poso per exemple el taxi. Algú dirà, quin exemple! Em serveix. El taxi és un servei públic desenvolupat per la iniciativa privada. Crec que ningú no discutirà l’autonomia del taxista. La seva capacitat d’autoorganització. Ara bé, es poden posar tants taxis com es vulgui? No. Potser a vegades voldríem més, però no va així. Poden cobrar el preu que vulguin? No. Fixeu-vos que tenim un servei públic prestat per la iniciativa privada i sotmès a les decisions de l’autoritat pública.
Dit això i sense treure cap autonomia a ningú, han d’haver regles clares per desenvolupar el sistema universitari. I ha de ser sostenible. La capacitat de gastar d’una universitat és infinita.
Amb tot hem de tenir el finançament adequat. El rector de la UB declarava al Claustre que la UB arribarà a final d’any a un dèficit acumulat de 70 milions d’euros, dels quals 20 s’han generat al 2006. És queixava de la impossibilitat de mantenir la universitat en aquestes condicions. Parlar d’aquest pressupost em portaria massa temps i no tinc prou dades, però el que si vull destacar és que si aquest anys s’ha gestionat bé, que no ho dubto, el dèficit de 20 M€ es deu a què es impossible pagar la factura del que s’ha consolidat l’any anterior. Deixeu-me dir que les altres universitats es queixen de mal finançament i de dificultats econòmiques serioses. Ignoro si tenen dèficit i quan parlo de dèficit ho dic en el sentit comptable de la paraula i no sobre hipotètiques necessitats, però es lamenten de la situació. Hi ha un pacte amb el govern per resoldre això, però serà suficient? Hi tornarem? És possible, però de cap manera s’hauria d’arribar. Tot està fallant. El sistema no funciona.
M’allargo massa. Seguiré en un altre moment amb un enfocament una mica diferent.
Enric