Som una nació o una colla d’imbècils?

Enric I. Canela

Aquests darrers temps l’evolució de la política, amb majúscules i amb minúscules, m’ha anat produint un sensació profund desgrat, molt desagradable. D’estar orgullós de ser català, probablement un rucada emocional, he passat a sentir-me com un imbècil, potser també una qüestió emocional. Un conjunt de fets que em fan pensar que la meva nació o la creença de que som una nació pot desaparèixer en menys d’una generació. Comentaré alguns molt recents, m’ho han fet sentir així.

TV3 perd audiència de forma continuada. Potser en ser una televisió pública no es pot permetre la programació de la privada, cosa que al meu entendre està bé, ha de vetllar per la cultura i el català, però no ho fa. Tot això no és cap obstacle, ans al contrari, per fer uns Telenotícies de qualitat. A mi abans m’agradava TV3, especialment els seus Telenotícies. Cada vegada són pitjors. Han passar de tenir agilitat i ser independents, a evitar algunes notícies que podrien molestar algun conseller i a atacar als americans (consti que no els defenso en absolut). Últimament ens passem una bona estona veient les meravelles que fa en Pau Gasol, els rebots que agafa i les cistelles que fa. També un tal Calderon, aquest ja no sé d’on surt. Ja estic d’acord amb què a molta gent li agrada l’esport i que tingui espai, però si us plau no ens martiritzeu destinant mig Telenotícies a la vida i miracles dels esportistes. A sobre els presentadors o els que els redacten les notícies no saben català correcte. Han decidit inventar paraules. Confonen lideratge amb liderat, pastera amb patera (inexistent), Magrib amb Magreb (forma no catalana), reflectir amb reflexar (inexistent), etc. No fan la seva feina a favor del català.

Catalunya Ràdio perd audiència. La primera causa és un malaurats nomenament sectari com el de Montserrat Minobis que, sectària ella, va actuar com el cavall d’Atila i va desmuntar moltes coses; la cadena no s’ha recuperat

Estem a punt a punt de perdre Ràdio 4 i de què tanquin el centre de TVE de Sant Cugat. Menys català. Aconseguirà el nostre govern alguna cosa digna en aquest tema?

Demà passat seran llengües oficials de la Unió Europea el búlgar, el romanès i el gaèlic mentre que el català està en una situació de ridícul menysteniment. La brillant actuació d’en Rodríguez Zapatero ens ha portat al cel.

Mentre, ahir el consell de ministres va aprovar els decrets d’Ensenyaments mínims del segon cicle de l’educació infantil i d’Ensenyaments mínims corresponents a l’educació secundària obligatòria que envaeixen les competències de la Generalitat de Catalunya, posen en perill el model d’ensenyament a Catalunya i atempten contra el català, com molt bé ha posat de manifest Joan Solà a l’article “Plantem cara” a l’AVUI del dia 28 i com reblat Salvador Cardús a l’article “S’ha acabat el bròquil” a l’AVUI del dia 29. Això si quan vam tenir notícies del decret vam poder gaudir de les bajanades d’Ernest Maragall dient que el decret ens aniria molt bé i parlant del castellà dels nens d’Olot. El conseller d’Educació no s’ha assabentat encara de dues coses. Primer que és un problema de competències i no de discussió pedagògica i segon que el domini de les llengües no depèn, si més no principalment, de les hores de classe. A més, el problema no és de coneixement de les llengües sinó de capacitat de comprensió d’un text de més de tres línies i d’expressió oral i escrita, no importa en quina llengua. I això senyora Cabrera i Sr. Maragall se supera llegint i redactant.

En l’àmbit universitari i de recerca, amb l’ànim de recuperar l’endarreriment que tenim respecte als països més desenvolupats i de potenciar el nostre capital humà, s’ha eliminat el DURSI i mentre el govern de l’Estat ens imposa una estructura de titulacions que ens allunya d’Europa. Això últim, sembla ser, per poder donar una formació elemental als estudiants que provenen de la secundària i que no tenen ni capacitat de càlcul ni de comprensió lingüística. La LOGSE, la LOCE i la LOE, de governs diferents porten al mateix lloc, al desastre. Permeten que tothom pugui saber com sona una “m” seguida d’una “a” i quan fan 2+3, però per aconseguir això provoquen l’avorriment i eviten que avancin els més dotats. Pobre favor al país; i als seus ciutadans.

Mentre en altres àmbits les coses no vam millor. L’aeroport del Prat no depèn de nosaltres. Iberia s’allunya, però AENA no permet que definim les polítiques adequades per fer-lo competitiu. Qui el governa no sap ni que existim, o ho fa veure. La vaga salvatge del juliol va posar de manifest la incapacitat dels governants per gestionar el conflicte. La crisi d’Air Madrid ha demostrat com la majordoma encarregada només va pensar en els damnificats de Barajas, però va oblidar els del Prat. I si vols anar a algun lloc has de passar per Madrid.

Els trens que ens connecten amb el món van pitjor que un Scalectrix en mans d’un nen de 5 anys.

I això costarà de superar. La Cambra denuncia que enguany l’Estat només ha executat 1/3 de l’obre aprovada als pressupostes generals de l’Estat, fet per altra banda habitual. Una gran batalla per introduir alguna cosa en els pressupostos i després no es fa. Jo voldria veure cada any la liquidació del pressupost, és a dir quan realment s’han gastat en cada lloc i en cada cosa. M’importa que m’aprovin la dotació pressupostària, però si no se la gasten …

Més encara, a Madrid no volen ara donar el finançament pactat. Ja es va discutir i aplaçar el punt que feia referència a les inversions. En Solbes les vol calcular de la manera més perjudicial per a Catalunya. Ara diuen que del canvi de model de finançament, que ja en parlarem, potser al 2009.

Si anem a l’àmbit de les empreses és gratificant com per ajudar a mantenir el pont aeri amb els enginyers catalans, les empreses de telecomunicacions se’n van a Madrid. El sector a Catalunya està trinxat. Després d’haver-se creat amb diner públic Retevision i instal·lat la seva seu a Barcelona desapareix i surt Auna que finalment queda en mans d’ONO, naturalment amb la seu Madrid amb unes mil persones de la delegació catalana al carrer. Aquests treballadors potser per la seva alta qualificació no han merescut cap atenció del govern.

Tinc sort perquè la impressió d’aquests desastres me la contraresta el paper del nostre govern. Després de prometre rebaixar o eliminar els peatges de les nostres autopistes, els apuja per sobre de l’IPC. Això si s’omple la boca o, millor, la pàgina web dient que ha donat la gratuïtat. Una forma com una altra de mentir. Quan jo estudiava religió existia la mentida per omissió d’una part de la frase. Per cert, el nostre Telenotícies també va dir la mateixa mentida.

Prèviament a la imminent apujada ens va amenaçar amb una mesura similar a aquella de “tenir dret al paisatge” que van introduir a l’Estatut. Per reduir la contaminació per gasos es prohibirà viatjar per les autopistes properes a Barcelona a més de 80 km per hora. Crec que seria fàcil calcular que eliminar les barreres dels peatges reduiria molt més la contaminació. Aquesta mesura és similar a la de pentinar a un malalt de pneumònia per millorar el seu estat de salut.

En aquest període el conseller Puigcercós s’ha entretingut posant i traient banderes i el president Montilla l’ha fet quadrar i complir la llei, però mentre a les dependències de l’administració de l’Estat a Catalunya sembla que no cal complir la llei. El castell de Montjuïc continua sense ser cedit definitivament: interès estratègic per a Bono que ja no hi és.

L’alegria però ha estat màxima quan he vist que la segona autoritat del país, el President del Parlament, per donar ànims als que lluiten pel català, no va assistir a la Nit de les Lletres Catalanes perquè se’n va anar, convidat pel Barça, al futbol al Japó on no va ser ni rebut pel president del parlament japonès. Ja se sap això de les lletres deu ser molt avorrit. No va estudiar gaire.

A la meva ciutat, on avui mateix podem llegir notícies sobre els robatoris als pisos i altres delictes i on no veig cap guàrdia urbà com no sigui motoritzat o davant l’Ajuntament, el govern municipal ha decidit destinar grans esforços a vigilar si la roba que porten les estàtues de la Rambla es de suficient qualitat artística. No cal comentar-ho gaire.

No fa gaire es va reconèixer el Quebec com a nació al Canadà, Escòcia camina cap un major poder polític. Catalunya està donant passos en darrera. Perdrem la llengua i recularem en competències.

El nacionalisme està trencat, més trencat que mai. Si els que creiem que Catalunya és una nació i que hem d’avançar cap a la plena sobirania seguin actuant així, sense unitat, és que som uns complets imbècils.