La necessària revolució a la universitat

Enric I. Canela

Aquests dies llegia, dins l’espai “Monografias” a l’Informe 2006 que va presentar fa un dies la Fundación Conocimiento y desarrollo (CYD), el monogràfic “Escenarios de gobierno de las universidades europeas” redactat per Daniel Samoilovich, Director Executiu de Columbus.

A l’esmentat monogràfic l’autor exposa i discuteix els diferents sistemes de govern de les universitats d’alguns països europeus.

L’autor tria el Regne Unit, Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Àustria i Itàlia i analitza com es fa compatible l’autonomia universitària amb el paper de motor de la societat que ha de tenir la universitat en la Societat del Coneixement.

En el treball l’autor posa de manifest com els sistemes de govern de les universitats tendeixen a incrementar la autoritat del rector i a establir sistemes de retiment de comptes basats en contractes de govern, el que aquí denominem contractes programa. En general, els sistemes de govern que el legislador d’aquests països dóna a les universitats tendeixen a afeblir el “poder” de la comunitat universitària en favor de representants externs i posen de manifest que són els governs els que de manera directa o indirecta intervenen en la tria del rector.

Més que la presència de persones alienes a la comunitat universitària en els òrgans de govern, algunes de les claus que segons l’autor determinen el bon funcionament de les universitats són que, una vegada escollit, el rector mana i és qui nomena els degans i directament o a través d’aquests els directors de departament, i també que el rector està obligat a retre comptes.

El que és ben clar per a l’autor és que l’eficiència i competitivitat de les universitats depèn d’un govern fort, d’un retiment de comptes basats en uns objectius pactats a priori, i de disposar d’una administració professional.

Això ha de fer reflexionar a les autoritats polítiques catalanes i espanyoles, i especialment a aquestes últimes que tenen la clau de la reforma. Ara estem finalitzant el procés de reforma de la LOU i amb aquest nova llei seguirem amb un govern de les universitats feble. Seguirem amb la confusió d’autonomia i l’autogestió. La comunitat universitària té tot el dret a decidir quines són les millors maneres d’impartir coneixement, de formar professionals, de disposar de la llibertat d’explicar sense censures i de decidir com efectuar la seva recerca, però no té cap dret a decidir sobre els recursos públics.

L’autonomia ha de permetre exercir la facultat docent i de recerca amb plena llibertat legislativa dins el marc establert per la llei universitària, però la universitat és un servei públic i ha de retre compte als ciutadans. La confusió entre llibertat de càtedra i autonomia fruit de la reacció a la dictadura ha conduït a la universitat espanyola a tenir un sistema d’universitat ingovernable, en la que el rector, per molt capacitat que estigui, viu sotmès a les pressions de la comunitat i a les pressions dels governs, autonòmic i central sense poder desenvolupar un programa coherent amb els recursos necessaris.

A sobre per la pressió “popular” es veu obligat a gastar els recursos de forma de vegades inadequada. Pot l’autonomia universitària justificar que es contracti nou professorat quan no hi ha recursos? Pot l’autonomia universitària justificar que es requalifiquin places sense pressupost?

Aquestes coses passen a la universitat. Només cal llegir els pressupostos de les universitats i les liquidacions d’aquests per veure quina és la situació global del sistema universitari. I tot això fa que siguin molts els que creuen que donar més diners és posar-los en un sac sense fons.

La universitat necessita més diners, és cert i ho defenso cada dia, però aquests han d’anar acompanyats d’una administració responsable. Amb això no vull dir que els que en aquest moment els rectors i equips que ara administren les universitats no siguin persones capaces de fer bé la feina, ben intencionades i dignes de la màxima confiança. No, el que succeeix és que no poden exercir el seu lideratge en les condicions adequades i només han de retre comptes a un claustre que de cap manera representa a la societat que paga i demana un servei públic eficient i eficaç. Responsable és qui respon dels seus actes i per respondre cal interlocutor a qui fer-ho.

Cal una reforma en profunditat. Els rectors han de ser seleccionats per mecanismes diferents, models hi ha, uns millors que altres, però com el nostre cap. Cal obrir una reflexió ja a l’endemà d’aprovar la LOU i tenir el valor polític de canviar les coses. Sigui quin sigui el model triat, la societat s’ha d’implicar i ha d’exigir que el rector li reti comptes. Quantes vegades el Parlament ha demanat comptes a un rector?

El rector ha de tenir poder i ha de ser ell qui triï degans i directors de departament. No pot ser que la universitat estigui plena de contrapoders.

Fa anys que defenso aquesta posició, més de quinze. Algú m’ha dit que anava en contra de la democràcia. Segurament perquè no ha reflexionat mig minut per adonar-se que és més democràtic que sigui el meu govern qui decideixi sobre els meus impostos que no que ho faci la comunitat universitària.

Potser doncs és l’hora de parlar i començar a canviar algunes coses.