Enric I. Canela
He llegit una interessant reflexió d’en Jordi de Bofarull dels Servei Lingüístic de la URV (El Bloc del Cercle). Coincideixo amb en Jordi amb el fet que la universitat / la societat han de decidir cap on cal viure l’inevitable muiltilingüisme per la via del català o per la de l’espanyol.
Jo pertticularment crec que el català és irrenunciable en el Grau universitari. En el doctorat no presenta massa problemes i en els màsters cal apostar per l’anglès. De totes formes el tema és complicat perquè cada vegada tenim més professorat pel qual el català és la seva segona llengua. I encara que facin les classes en català tenen molts tenen una dinàmica diferent.
Un bon article. Però no acabo d’entendre la darrera frase de l’article d’en Bofarull “La universitat, com la societat, ha de decidir com vol viure el multilingüisme: si amb el català o amb el castellà com a pal de paller de les altres llengües. Si optem pel català, no estem fent del tot bé les coses. Però, tenim clar què volem?” Si optem pel català, no ho estem fent bé???
Potser a Girona les coses no es veuen tan negres. A l’IQC de la UdG ens hem declarat bilingües català-anglès. El màster que comença l’any vinent, organitzat pel Dept. Química, és en anglès al 75% – excepte les assignatures compartides amb l’actual llicenciatura.
Avui mateix discutia aquest assumpte amb una persona de l’administració. Potser el problema és que veiem el castellà com una llegua d’imposició, en lloc d’una llengua d’oportunitat, igual que l’anglès. Però aquest problema no l’hem pas creat nosaltres. Res m’agradaria més que percerbre el castellà com l’anglés o el francés: com una opció personal per aprofitar oportunitats. Ens ho posen difícil!
El problema, al meu parer, especialment a Barcelona, és el que deia abans, el professorat no opta pel català quan hi ha algú que suposadament no ho entèn. Això al postgrau passa sempre. I a les llicenciatures l’opció català perd força. El model català – anglès (i de vegades espanyol) està bé. L’espanyol és una oportunitat sempre que es tingui clara l’opció català.
estic amb l’Enric quan diu que l’opció català perd força; quan s’ha de triar entre castellà o català l’opció per defecte acostuma a ser la segona en la majoria dels casos…
Si. Sempre s’acaba donat prioritat al castellà. Sembla que tinguem vergonya. Jo els dic que no hi ha problema, que jo vocalitzo molt i que ja m’entendram.
Una anècdota: avui hem rebut al meu Departament diversos professors de secundària d’Alemanya, França i Catalunya. Els alemanys portaven un traductor (castellà-alemany, és clar). No ha calgut, evidentment, perquè hem fet tota la trobada, unes tres hores, enterament en anglès. Primer no ho acabaven d’entendre, però després els ha anat bé, perquè tots els assistents hi han particpat en peu d’igualtat.
El català es defensa amb una actitut proactiva. Amb les petites coses com aquesta. Sense menystenir ningú ni cap llengua. Amb fermesa. Es tracta d’una qüestió no partidista, o hauria de ser-ho.
Auest és, evidentement, un clar exemple de com es pot manegar una situació d’aquestes. malauradament en molts llocs encara no hi ha el nivell d’anglès suficient, però si comencem a treballar en aquesta línia podrem superar alguns obstacles. Sempre escla que considerem el català una prioritat.