Enric I. Canela
El bon amic Antonio Árias, síndic del Principat d’Astúries, amb el que comparteixo l’afició pels temes relacionats amb l’ús eficaç i eficient dels recursos que es posen a disposició de les universitats, que té els millors llibres en castellà dedicats a l’economia i les finances de les universitats i que, a més, té un magnífic bloc que tinc citat al meu com un dels preferits, m’ha enviat uns articles de Cinco Días que podeu llegir complets clicant l’enllaç. Ell també va treballar en l’elaboració de l’Informe de finançament de les universitats públiques.
La sociedad estadounidense está orgullosa del modelo de enseñanza y lo agradece con jugosos donativos. En España, la Universidad debería ganar en autonomía financiera, dicen los expertos.
La oficina de ayuda financiera de la universidad es una de las primeras a la que acuden la mayoría de los estudiantes de EE UU (y sus padres) para informarse sobre la mejor oferta de crédito o becas con la que pagar los estudios. Normalmente se trata de grandes cantidades. El College Board, una red de 5.200 instituciones educativas, asegura que la demanda de créditos es mayor porque en los últimos cinco años los costes de educación han crecido por encima de los ingresos de las familias. En concreto, los costes de las ocho de la Ivy League (Harvard, Yale o Columbia, entre otras), se ha disparado un 28%. Por encima de los 45.000 dólares anuales con alojamiento.
Enric, molt bona referència.
Tot i això aquest autosuficiència no sé si és tan bona socialment parlant, ja que està generant una generació d’estudiants endeutats fins les celles, per la inflació de les matrícules dels centres d’ensenyament i pel fet que les beques que atorga el govern federal han quedat completament desfassades. El pitjor de tot això és que molts d’ells es troben amb un mercat laboral que no els permet recuperar la “inversió” feta en educació.
A més d’una necessària actualització del programa de beques (el Pell Grant és el més estès, però n’hi ha d’altres), caldria veure si aquests increments de dos digits en el cost de les matrícules es deuen a l’encariment dels inputs o senzillament a un ús ineficient dels recursos.
Aquest procediment té molts riscs. Jo veig que aquí alguna cosa es farà. S’havia treballat bastant, especialment amb el Santander. El procediment que pensàvem era que el titulat no ho hagués de retornar fins no haver assolit un detrminat nivell d’ingressos. Clar que aquest preus de matrícula són ara per ara impensables aquí.
El preu de les matrícules rté a veure també amb el prestigi. Llegia fa dies que les universitats “barates” no les vol ningú.