Innovar és comunicar

Enric I. Canela

Pere Torres publica avui al web del Centre d’Estudis Jordi Pujol l’article “Innovar és comunicar” que reprodueixo tot seguit:

A finals d’abril, enmig de la controvèrsia sobre la política universitària i de recerca de l’actual govern de la Generalitat, el professor Andreu Mas-Colell féu algunes reflexions de calat sobre aquesta qüestió aprofitant un esmorzar organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol. Vet aquí algunes frases seves que recollien els diaris: “Els centres de recerca de Catalunya encara són fràgils i necessiten senyals d’estabilitat i suport”. “Potser no tinguem prou coneixement per a transferir”. “Les empreses han de ser receptives i capaces d’atreure el coneixement”.

Aquests tres apunts del professor Mas-Colell recorden l’esquema bàsic de la teoria de la comunicació: aquella famosa seqüència d’emissor-missatge-receptor. Aquí l’emissor seria la universitat, el missatge seria el coneixement i, finalment, el receptor seria l’empresa. Em sembla una bona metàfora de la innovació. Si hi pensem, ens adonarem que no hi ha gaire diferència entre els processos de comunicar i d’innovar. Simplificant-ho molt, podríem dir que, en tots dos casos, volem que unes certes idees o informacions vagin de qui les ha generades a qui les pot aprofitar.

Hi ha tres altres elements que acaben de donar cos a la teoria de la comunicació: el canal, el codi i el context. En aquest exercici d’analogia, també hi tenen el seu lloc. En realitat, són els que configuren de debò una política de R+D+i , els que ens permeten de fer tres preguntes bàsiques.

El canal, el mitjà físic pel qual es transmet el missatge, representa els mecanismes que vehiculen de manera efectiva la transferència del coneixement. Qualsevol ambició d’impulsar una recerca que sigui aplicable ha de disposar d’una bona dotació de “canals” que estableixin uns vincles funcionals entre els investigadors i les empreses.

També és rellevant el codi, el sistema de signes que s’utilitza en la comunicació. Podríem identificar-lo, en aquest cas, amb el vocabulari que fan servir els uns i els altres. ¿És el mateix o hi ha encara diferències notòries en la significació que s’atorga a conceptes comuns? En definitiva, ¿utilitzen realment el mateix llenguatge investigadors i emprenedors o s’alcen barreres ideològiques que limiten l’efectivitat de la comprensió recíproca?

Finalment, és important el context en què es produeix la comunicació, assimilable aquí a la visió que la societat té de la universitat. Fa pocs dies, Pello Salaburu (Universitat del País Basc) presentava les conclusions d’un estudi en aquesta línia: mentre que la societat nord-americana té una visió positiva de la seva universitat i la considera imprescindible per al desenvolupament socioeconòmic, la societat espanyola no la percep com una institució central per al futur del país. Aquest sentiment no ajuda gaire a situar la innovació entre les prioritats reals.

El context no es limita a la imatge que puguem tenir de la universitat. També és crítica la que tinguem de l’empresa: ¿admirem realment les empreses que arrisquen i volen situar-se a l’avantguarda dels seus sectors o ens és indiferent?

Com deia, aquestes tres ces –canal, codi i context– permeten de fer tres preguntes bàsiques per a una política de R+D+i: Què pot fer el govern per a instituir una autèntica xarxa de mecanismes que transfereixin el coneixement entre qui el genera i qui el pot utilitzar? Què pot fer el govern per a millorar la comprensió entre la universitat i l’empresa perquè els seus propòsits puguin ser realment sinèrgics? Què pot fer el govern per a augmentar la sensibilitat de la societat per la innovació de manera que la tingui en més alta consideració i valori els esforços per a estimular-la?

Sembla senzill i probablement ho és. La dificultat no és conceptual, no està en el disseny estratègic. En realitat, es tracta més aviat d’una qüestió de determinació, de tenir la convicció operativa i no pas retòrica que la innovació –és a dir, la generació, la transferència i l’aplicació de nous coneixements– és una peça essencial en aquesta tasca permanent de construcció del país.