Enric I. Canela
Llegia a l’AVUI i La Vanguardia del dissabte que el Pla d’Inversions Universitàries serà finalment de 635 milions d’euros, 15 més del que sonava aquests dies. Bo. 7 anys i 635 milions d’euros. També l’AVUI dóna la distribució d’aquests diners que permetran desenvolupar els projectes programats i, probablement, a un ritme adequat. No dubto que serviran per a les noves instal·lacions i només em queda el dubte si s’ha contemplat posar al dia algunes de les que estan obsoletes o deteriorades, espero que si.
Giró, rector de la UPC i president d el’ACUP, diu que amb això no estan resolts els problemes econòmics que afecten a les universitats. Òbviament que no. Un dels aspectes que sempre amoïna a les universitats. Es fan noves instal·lacions i no entren nous recursos per mantenir-les. D’això en sé molt. Ho he viscut durant molts anys. Aleshores tot es deteriora. Ara és el moment de posar el comptador a zero. Fer un pla de finançament de les universitats coherent, però prèviament cal resoldre el problema del dèficit. Sé que em repeteixo, però hi ha massa dèficit acumulat. Ho estem patint. Certament durant els últims anys universitats i govern no han arribat als acords adequats i ara es paguen les conseqüències. Un creixement volgut i consentit i un finançament inadequat per a aquest creixement.
Cal ara definir una política universitària global. Cal distingir entre el que són universitats de recerca (Research universities). No tot és el mateix arreu. Només cal mirar una mica fora de les nostres fronteres. Quan un mira el Regne Unit veu universitats que són la transformació dels antic politechnics i veu les universitats potents en recerca. Res a veure. Quan un mira l’Estat espanyol, Catalunya també, veu clons.
Poso un exemple, una universitat britànica de prestigi fa biociències, i parlo de biociències perquè és del que més sé. Allà veu que aquella universitat té una divisió de biociències, és a dir un conjunt de departaments que s’agrupen i tenen una oferta completa. Això els permet una economia d’abast. Fan mòduls que serveixen per diferents ensenyaments i aleshores els costos són més baixos i poden oferir una gran diversitat de títols. Aquí la cosa és diferent, discutim si tu faràs això compartit amb no sé qui, repartim de forma absurda per tal que tothom quedi content, que el rector pugui dir a la comunitat: he aconseguit això, però no allò. Compliquem la vida als estudiants i encarim el sistema.
I ara concreto més en el meu camp. Una divisió de biociències a la Universitat de Barcelona hauria d’oferir tot el ventall de titulacions d’aquest àmbit. Els estudiants que volguessin podrien acabar, amb el nou model de Bolonya, amb més d’una titulació. Les capacitats de recerca augmentarien notablement. I això és el que cal acordar ara. Si una universitat, sota un contracte programa, és capaç de fer-ho, ningú no l’ha de limitar, només els recursos. Si els gestiona bé i ho pot fer, que ho faci. Això és autonomia universitària. Només cal finançar adequadament la recerca, la resta vindrà sol.