Jordi Pujol
Editorial / 05 de juny de 2007 del butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol
Em sento orgullós de ser català i sento la necessitat de dir-ho
Crec no ser ni haver estat un fatxenda. Zelós, això sí, de la meva dignitat com a persona i com a català. De la dignitat de Catalunya, i del respecte que li és degut. Al mateix temps respectuós i admirador d’altres països, començant pel conjunt d’Espanya, de la seva història, de la seva cultura, de la seva identitat. I de les de tants altres països, europeus o no. I dels motius que tots ells tenen –i alguns en grau superlatiu- de sentir-se orgullosos de ser el que són i de ser com són. És des d’aquest sentiment que ara sento la necessitat de dir perquè sempre m’he sentit i em sento orgullós de ser català.
Per què sento aquest orgull? Per petulància? Ja he dit que no. Per infantilisme? Per rebequeria? Per una mena de tossuderia exagerada en un moment en què a Catalunya hi ha crisi d’autoestima? No.
Res d’això, sinó per convicció, per coneixement del que Catalunya ha estat i és, per la manera com Catalunya està posicionada en el temps d’avui i en l’espai, perquè hi ha valors que hem sabut conservar. Perquè hem desmentit les previsions dels analistes que ens pronosticaven una decadència irreversible. Perquè tot i ara passar un mal moment si enfondim en la nostra Història, la nostra identitat, la nostra mateixa realitat d’avui constatem que seguim essent-hi i que seguim sumant. Més enllà de les aparences i de les invitacions a la renúncia (algunes fetes des de casa mateix).
Si repassem la Història veurem que hem estat en situacions molt difícils. Que s’ha parlat de “Finis Cataloniae” més d’un cop. Però que sempre ho hem superat. Que sempre ha prevalgut l’esperit del Fènix, és a dir, l’esperit del ressorgiment. Del Fènix Cataloniae.