Enric I. Canela
Llegia aquet matí l’article que Salvador Cardús ha publicat al diari AVUI. En general comparteixo molts dels plantejaments que fa en Cardús, però el meu propòsit ara no és comentar aquest article, a més, en aquest cas no comparteixo totalment el contingut, però l’esmento perquè l’article m’ha fet reflexionar una mica més sobre la situació de la política catalana i amb la subjectivitat inherent a la condició humana, res no podem viure o entendre si no és a través des nostres percepcions, m’ha fet reflexionar un cop més sobre on soc i que faig en el món polític.
Dins de CDC i durant molts anys m’he sentit molt a prop, representat pel projecte polític del president Pujol i totalment solidari amb ell. Amb l’actual líder de CDC, Artur Mas, m’he sentit també molt còmode i solidari. És molt diferent, però el seu cap ben organitzat i el seu projecte de país m’agraden, i crec que seria un excel·lent president, un defensor de la sobirania nacional amb els peus a terra. I cal tenir-los. És lícit tenir un somni, és bo i desitjable, un polític sense somnis no pot ser més que un gestor mediocre. Amb tot un polític, un bon polític, no pot sacrificar un país només pels seus somnis, ha de pensar en el conjunt del país i anar endavant. Comparteixo aquesta manera de fer.
El meu gran somni polític és una Catalunya sobirana, una Catalunya independent formant part d’aquesta, encara no prou ben formada unitat política que és la Unió Europea. Això no obstant, no soc capaç d’imaginar-me una Catalunya totalment aliena al que avui és Espanya. Per què? Fàcil, ens agradi o no Catalunya, fins i tot quan no estava unida a Castella, ha viscut lligada a la política d’aquell país veí. Els catalans, per interessos o per convenciment, ens vam unir a Castella i el pragmatisme ens va fer súbdits. Aquests fets històrics entelen el meu gran somni i apareix una Catalunya sobirana, confederada a un Estat espanyol dins la Unió Europea, podríem parlar d’asimetries dins l’Estat. Una Catalunya que per decisió pròpia podria cedir a l’Estat espanyol, a la confederació, determinades matèries, com l’Estat ha cedit a la Unió Europea la política monetària, però mai la sobirania que té el seu poble.
I a defensar políticament aquest somni és al que no renuncio, ni crec que renunciï mai en el futur. I considero que la política de CDC no pot ser altra que treballar per aquest o un altre somni similar. I per això hi soc.
CDC ha de dir, potser, de manera més clara quin és el seu projecte econòmic i social. Alguns afirmen que no hi diu, però jo crec que si. Aquí no hi ha massa ambigüitat. Però CDC també ha de dir clarament quin és el seu projecte nacional, de forma que no generi cap dubte. Aquí és on les lectures són contradictòries.
I CiU? CiU és una comunió d’interessos, com totes les aliances. Un tu guanyes, jo guanyo, però aquí jo ja no em sento gens còmode. Ans al contrari, no combrego amb una situació en la que, quan no hi ha eleccions a prop es viu de forma incòmoda una relació d’interessos, i quan les eleccions són a sobre, aleshores si, es dóna un missatge d’unitat. Però és que la gent no és idiota i si et passes tres anys enviant missatges contradictoris i quan arriben les eleccions fas pinya o ho fas veure, la cosa no funciona, i pagues peatge, perds credibilitat perquè en el subconscient col·lectiu persisteix la imatge de desacord. És com aquell que diu que si amb la paraula però nega amb el cap. Crec que CiU ha perdut part de la seva credibilitat amb aquest “vaig i vinc”.
Potser en altres moments l’aliança CDC i UDC va ser molt útil, però penso que tal com està no ho és. I repeteixo, és el meu parer, només la meva opinió. CDC i UDC són dos partits amb idearis diferents i que després d’unes eleccions poden fer un pacte de govern, però que no defensen les mateixes idees. O a mi m’ho sembla.
Per a mi és l’hora que CDC digui clarament quin és el projecte nacional lligat al model econòmic i social de CDC. I ho digui independentment de l’opinió d’UDC. Potser això representi perdre força electoral a curt termini, si, però de l’altra manera es camina cap a la mort, això si amb una lenta i llarga agonia. L’única manera de ser autènticament és identificar-se amb les idees. Jo vull això i no només anar en “contra de”. Els missatges han de ser positius, denunciant els problemes però positius. A més, una CDC que defensa la sobirania nacional de Catalunya no pot mai formar part d’un govern que nega la sobirania a Catalunya, li pot donar suport amb condicions per aconseguir guanys per a Catalunya, pot ajudar a la governabilitat, però no hi pot ser, seria negar-se a si mateixa.
Són les meves idees, alguns les manifesten en cartes setmanals, altres més importants que jo ho fan a través de declaracions a la premsa, jo les manifesto aquí en aquest modest bloc. Ja estic acostumat a perdre i no penso deixar de dir el que penso ni renunciar als ideals que encara em queden.
Interessantíssima reflexió, Enric. No coincidim del tot, tanmateix. T’he respost directament al bloc.
Salut!
I et responc al teu http://joanarnera.blogspot.com/2007/06/dilegs-2.html
Gràcies pels comentaris
Molt bona reflexió, però deixa’m afegir uns comentaris:
1) Crec que hi ha més diferències ideològiques dins de CDC, que no pas entre CDC en el seu conjunt i UDC. A Convergència es veuen veus sobiranistes, veus neolliberals i veus socialdemòcrates. En canvi, l’única diferència que detecto entre CDC en conjunt i UDC és en temes molt concrets, com el posicionament davant l’avortament o els matrimonis entre persones del mateix sexe.
2) Penso que bona part de la fricció entre CDC i UDC no ve tant per diferències ideològiques insalvables sinó per l’afany de protagonisme d’en Duran i Lleida.
3) Què és UDC? Aquest és el gran enigma. Tothom pensa que és gràcies a la coalició que tenen la importància que tenen a data d’avui. La meva impressió és que, a data d’avui, i llevat d’algunes poblacions, la seva presència és testimonial. Penso que encara viuen dels resultats de l’any 1977 per justificar el 75/25, però ni la societat és la mateixa que a l’any 1977, ni els líders del partit són els mateixos.
4) Quin cost electoral tindria una ruptura? A la política s’ha demostrat que la suma de partits no implica la suma de votants (sempre se’n perden pel camí). Estant a l’oposició i tenint en compte que com a molt es poden perdre 10.000-20.000 vots, un trencament pot ser una bona estratègia per Convergència, sobretot si vol entrar a buscar la bossa de votants de centre-esquerra que ha deixat lliure la marxa de Maragall.
David,
Respecte al punt 1, crec que possiblement tens raó quant a les diferències en alguns aspectes del que diríem l’eix esquerra – dreta, però entre els militants potser hi ha moltes menys en l’eix nacional. Cert que hi ha indendentistes i altres que podríem denominar més pro una federació. Jo òbviament estic en la línia independentista, tot i que veig que l’única via de consens seria una confederació, és a dir tornar a una situació pre 1714. Pel que fa a les diferències amb Unió la cosa, per a mi, està molt més en l’eix esquerra – dreta.
Respecte al punt 2. Si. Existeix una diferència insalvable entre el que representa Mas i el que representa Duran. Ja es donava quan Pujol era President, tot i que les diferències entre el tarannà i la ideologia dels dos per a mi són marcades. També crec que Mas ha evolucionat d’una manera notable.
Jo crec que Unió ara és Duran, que al meu parer no és en absolut sobiranista. Podíem analitzar les discrepàncies amb Vicens Pedret i el col•lectiu El matí. Van ser eliminats, tot i estar en la part dreta de l’espectre són sobiranistes.
Sobre el punt 4, crec que el cost existiria a la primera elecció, no gaire gran, però a la segona la cosa estaria clara. Els militants reals d’Unió caben en un taxi. Per a mi és necessària una clarificació de l’espectre polític.