Enric I. Canela
El Periódico fa un editorial aprofitant la publicació per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU)de l’informe El sistema universitari públic català 2000-2005 (Resum) i del llibre Educació superior i treball a Catalunya (Resum). L’editorial el titula Punts febles en el teixit universitari.
La presentació de l’estudi El sistema universitari públic català 2000-2005 i del llibre Educació superior i treball a Catalunya ha permès posar de manifest les debilitats d’un sistema educatiu al qual molt sovint, i no sense raó, se li retreu una doble debilitat estructural: el seu allunyament de les demandes de l’empresa i la seva tendència a defraudar les expectatives dels estudiants. Dues xifres, entre moltes altres, corroboren la distància mental entre l’entramat universitari i la societat: el 20% dels estudiants matriculats deixen els estudis per sempre abans d’obtenir un títol i només el 8% dels inscrits en carreres de quatre anys obtenen la llicenciatura en el temps previst.
El problema, a més a més, tendeix a agreujar-se, perquè la integració dels currículums universitaris espanyols a l’Espai Europeu d’Educació Superior obligarà a dedicar més hores a les aules i, correlativament, farà més difícil seguir els estudis als que ara compaginen feina i universitat. Pot ser que els que acabin una carrera disposin d’una formació més sòlida –ja es veurà–, però hi ha el perill que creixi el nombre dels que es quedin pel camí, si no hi ha un poc previsible augment de les ajudes amb càrrec al pressupost públic.
No cal dir que no tota la culpa és dels docents ni del sistema en què treballen. També formen part del problema les debilitats inherents a l’ensenyament secundari, sotmès a reformes inacabables, i el descrèdit entre els alumnes de la cultura de l’esforç. Per no parlar de les escales salarials en què es mouen els joves titulats superiors, excepte en casos comptats, militants habituals a les files dels mileuristes, o de les dificultats que han de superar els que aspiren a obrir-se camí en el camp de la investigació o de la innovació empresarial.
Una dada val més que qualsevol comentari: mentre un terç dels enginyers superiors guanyen més de 30.000 euros anuals després de quatre anys de feina, aquesta mateixa remuneració està reservada només al 2,3% dels llicenciats en alguna carrera d’Humanitats. I aquest desequilibri en favor de les carreres tècniques tendeix a corregir-se a la baixa, segons es tem, a causa de la competència dels professionals de l’Europa oriental que recalen al nostre mercat laboral. Encara que només sigui per frenar els efectes més perversos d’aquest fenomen migratori, val la pena millorar el nostre espai universitari.
No he tingut ocasió de mirar tota la informació de l’informe. Però em va donar la sensació, contrastant dades, que podia incloure alguna patinada. P.ex. i en relació a la durada de les carreres, quan fa referència al 8% d’estudiants que finalitzen en el temps previst pel pla d’estudis les de quatre anys… resulta que a la mateixa font d’informació, l’UNEIX, s’assenyala que en alguns d’aquests centres aquestes carreres poden ser… de 5 anys…
Les dades, d’haver-se fet el càlcul de manera més correcta, continuarien oferint resultats igualment tristos en aquest punt. Però potser abans de donar aquest tipus de dades tan a l’engròs hauria calgut afinar una mica…
A mi tots aquests agregats no m’agraden. Normalment indueixen a errors. Dit això, això dels anys m’agrada menys. El sistema d’aquí no té massa en compte els anys. La gent treballa i agafa altres ritmes. Millor parlar de crèdits matriculats per fer la carrera. Això ens dóna una mesura de l’eficiència del sistema. Les dades s’han de treballar, però la meva experiència és que el tema dels indicadors en aquest camp no acaba de lligar-se bé. I això que allà hi ha una persona que és un crack en això. Igual no acaben de fer-li prou cas quan publiquen això.
D’acord amb tu molt dolents els resultats es mirin com es mirin.