Enric I. Canela
M’he deixat una notícia sense posar a l’article anterior. És d’El Economista. L’he reservat perquè em permet parlar d’alguna cosa que passa a Catalunya i que no hauria de passar.
Explica el diari alguns aspectes de la compareixença de Francisco Marcellán, secretari General de Política Científica i Tecnològica a la comissió d’Educació i Ciència del Congrés. Parla d’alguns objectius del proper Plan Nacional de I+D 2008-2011. Un dels objectius es recuperar el Plan Severo Ochoa per contractar científics estrangers.
A Marcellán no li agraden els plans de suport als investigadors de les comunitats autònomes no coordinats amb els de l’Estat. Jo no hi estic d’acord. El que cal és donar suport, quant més millor. El que és un error és donar misèries i fer omplir molts papers.
Un exemple és el que va passar no fa gaire a Catalunya amb els Grups de Recerca Consolidats. Posaré com a exemple el meu cas a la convocatòria del 2005. Vonec molta gent indignada. Vaig rebre finançament, però poc dins del conjunt del de la meva àrea. L’avaluació dels grups es feia en tres blocs. En el comunicat em deien:
- BLOC 1: El grup té un gran nivell de productivitat en els darrers anys i proposa un projecte de continuació del treball realitzat (6,5/7). Una bona puntuació, res a dir.
- BLOC 2: El grup ha gaudit d’un bon finançament fins al moment però ara està pendent de finançament per continuar la proposta d’objectius del grup. (4,5/7). Una absoluta bajanada donar 4,5 de 7 amb aquest argument quan deu ser un dels grups amb finançament més alt.
- BLOC 3: Grup coherent i amb capacitat (6/7). Una bona puntuació res a dir.
Aquest resultat va donar una puntuació, després de ponderar, de 5,7, puntuació que, encara que no ho sembli és baixa, va permetre el finançament del grup, però amb la mínima quantitat. Resultat que, comparativament, tots ens coneixem en l’àmbit, és clarament injust.
Com tothom sap, fins i tot el més limitat del nostre col·lectiu, els projectes duren uns anys i cal renovar-los cosa que comporta que hi hagi un període en el que estàs entre dues aigües, se t’acaba el projecte i encara no tens confirmació d’una nova concessió. També és un fet prou compartit que les avaluacions s’han de fer del que has fet i no del que faràs (en aquests cas ja que s’avalua currículum i no projecte). En aquest cas ens vam trobar que l’avaluador dubtava de què tinguéssim finançament més endavant. Clar, com que l’havíem tingut sempre, el més probable és que ara no, genial l’avaluador que ens estava dient que érem un bon grup. Naturalment, quan vam rebre la comunicació d’aquesta meravella d’avaluació ja teníem dos projectes SAF concedits pel MEC per valor de 280.000 euros, al 2006 teníem un altre SAF i un projecte de la Marató de TV3 finançat, a més d’un CIBER de Neurobiologia, per citar els principals. O sigui el que ens va avaluar no hauria de ser ni avaluador ni dedicar-se a endevinar el futur. El més interessant de tot va ser que quan vaig impugnar el director general de Recerca va ratificar la decisió. Naturalment no vaig anar als tribunals perquè només hagués faltat que per aquesta misèria hagués de gastar-me els diners, però, per principis, vaig escriure al conseller, no vaig obtenir la resposta que m’hauria d’haver donat una persona educada, ni avís de recepció. Em pregunto si em van avaluar o em van fer un judici polític. Bé, això és una mostra del que no s’ha de fer en política científica.
Ah, m’oblidava alguns grups de l’àmbit de la història d’entrada no els van donar diners. La cosa va sortir a la premsa. Agafava volada mediàtica. No cal dir que ho van resoldre de seguida. La incompetència va quedar demostrada. La capacitat de fer-te omplir papers i de fer el ridícul és impressionant. Tot això passava a finals del 2005 i primers del 2006. A vegades em venen ganes de recolzar la centralització, allà avaluen millor, si més no a la meva àrea, però el meu nacionalisme pot més.
One thought on “El que no s’ha de fer en política científica”