Enric I. Canela
Llegeixo a Cordis que el govern finès vol transformar Finlàndia en una Societat de la Informació i per això ha presentat un pla d’acció que abasta el període 2007-2011. Planteja el conjunt d’etapes necessàries per aconseguir ser una Societat de la Informació en tots els àmbits. Un bon programa.
També llegeixo a Tribuna Catalana un article de Carles Toronjo que es titula “Finlàndia i l’excel·lència TIC”. La descripció de l’enginyer de Telecomunicacions Toronjo és molt correcta però discrepo en l’afirmació sobre la similitud entre Finlàndia i Catalunya. Les grans diferències anul·len les semblances i guanyen, no som nòrdics i som catòlics llatins (culturalment). A més, un petit detall, són un estat.
A mi m’agrada mirar Finlàndia als llibres i a la tele, tenen un bon model, llegeixo com ho fan i no dubto que podríem intentar copiar algunes coses, però no m’agradaria viure. Em tira massa la mediterrània.
Dit això;,que mostra moltes diferències, jo dubto que Huguet pugui treure gaire. El Pacte per la Innovació amb la societat no pot funcionar sense un pacte per la innovació dins del propi govern català. Si el govern català es mira atentament l’estructura del govern finès veurà que l’organització dels ministeris i la distribució de competències no està basada en un pacte polític entre partits sinó en raons d’eficàcia. Tampoc l’estructura amb la que s’organitza l’R+D+i de Finlàndia no té res a veure.
És a dir, segons la meva opinió, no té sentit cap mena de pacte si prèviament no es fan els deures al si del propi govern i també crec que, atesa la dependència de Catalunya dins l’Estat i el pes que el finançament estatal té en l’R+D+i, caldria, fins que no assolim la independència, fer primer un pacte per la innovació amb Madrid.
Enric,
tots aquests discursets que ara s’estan fent al voltant de Finlàndia i Catalunya freguen, al meu entendre, l’estupidesa.
Com ja apuntes, en el plantejament del govern tripartit no hi havia cap qüestió estratègica. Simplement hi va haver una burda distribució de carteres i de dimensió pressupostària de cadascun dels departaments i competències entre els tres partits que formen el tripartit. Amb l’agreujant, a més, que no només s’havien de distribuir carteres i dimensió pressupostària entre tres partits, sinó que a més, en un d’ells (Esquerra), també s’havien de preservar equilibris interns. En aquestes condicions, i atenent al límit de “conselleries” que s’havia autoimposat el tripartit, i -aquest factor va ser molt important en la solució final- la dimensió pressupostària que assumia cada partit, Universitats havia d’anar cap a Esquerra. Després d’aquesta decisió, venia el control i la ubicació d’aquesta competència entre Carod i Puigcercós. Si s’imposava Carod, Universitats s’hagués adscrit al departament de Vicepresidència. Si guanyava Puigcercós, anava amb l’Huguet.
Va guanyar Puigcercós, i es va construir aquest macrodepartament. Inicialment, i davant l’estupefacció que generava que universitats anés amb comerç i turisme, es va començar a buscar algun tipus de referent que ho pogués justificar. Al principi de tot aquest referent el van trobar a Califòrnia. Posteriorment algú els devia situar sobre la pista de Finlàndia, que és la que finalment han comprat.
Per tant no hi havia cap projecte estratègic. La mona s’ha vestit després. Només amb posterioritat han pogut trobar algun referent que “justifiqués” la barbaritat que acabaven de cometre, que, diguin el que diguin, va ser una decisió en clau d’equilibri de partits entre el tripartit, i d’equilibris interns a ERC.
Situada l’autèntica dimensió de l’assumpte, i fins i tot ignorant-la, els intents de justificació continuen essent una autèntica estupidesa. Aquesta política de dir “farem com aquests”, o “serem com aquests” és pròpia d’ignorants i profundament paleta; podria formar part d’una película dels inefables Alfredo Landa & cia, com aquella, terrorífica, de “los subdesarrollados”.
Quina similitud existeix entre el teixit empresarial finès i el català? Quina dimensió pressupostària no cautiva té el govern català i el govern finès en relació al finançament de les universitats i del suport a la recerca? Quin és el context normatiu en què es mouen les universitats catalanes i les universitats fineses? Quina anàlisi del potencial investigador i de desenvolupament s’ha fet de la recerca universitària a Catalunya i de les seves fonts de finançament? Quina és l’estructura de població de Finlàndia i quin paral·lelisme té amb la catalana? Quins són els reptes polítics, econòmics i socials de Finlàndia i Catalunya? Quina és la principal indústria a Catalunya? I les principals empreses que podrien estar en condicions de contribuir al finançament de la recerca?
Més enllà de la lamentable realitat de la ubicació departamental de les competències en universitats i recerca, i del seu origen, els intents de “vestir-ho” o de “bastir” una justificació a partir de referents internacionals són un insult a la inteligència que no resisteix cap anàlisi científic o metodològic.
I em responc algunes preguntes, que eren molt fàcils. Efectivament, la principal indústria catalana és el turisme. I les principals “empreses pròpies” potser les hauríem de buscar en l’àmbit financer, què sé jo, igual hauríem pogut dir que volíem tenir la “city” del sud d’Europa. O la millor investigació vinculada a la nostra potentíssima indústria de la construcció.
Tocar de peus a terra i planificar d’acord a la realitat sobre la que hem de treballar no vol dir no tenir ambició. Ben al contrari.
PS: per cert, que més valdria que aquests “lumbreres enlluernats” es preocupessin de defensar les nostres competències en l’àmbit universitari i d’evitar que les decisions (?) s’estiguin prenent a remolc del Ministeri i de l’ANECA.