És hora de dir prou

Enric I. Canela

Antoni Garrell, president en funcions del Cercle per al Coneixement – Barcelona Breakfast ha publicat a e-noticies un contundent article (És hora de dir prou) amb el que combrego al 100% i que reprodueixo més avall. Afegeixo que he llegit també a e-noticies que el delegat del govern de l’Administració General de l’Estat a Catalunya Joan Rangel ha comunicat al president del Parlament de Catalunya que el delegat del Ministeri de Foment no compareixerà. A mi em sembla que les lleis estan per complir-les i que Joan Rangel hauria de ser cessat i denunciat. A sobre de què l’Estatut és insuficient, els representants de l’Administració General de l’Estat poden, impunement, considerar-lo paper mullat.

No cal ser nacionalista. Raons econòmiques, deia abans d’ahir en aquest bloc que el suïcidi és una opció, però també l’absoluta manca de respecte per part de l’Administració General de l’Estat al que diu la llei de Catalunya fan que no quedi més alternativa, si volem continuar vivint amb dignitat, que mobilitzar-se per aconseguir la independència. Jo també dic prou. Només si la majoria diem prou salvarem aquest país nostre.

L’article d’Antoni Garrell: És hora de dir prou 

Dilluns passat, arran de la fallida en el subministrament elèctric a Barcelona, vaig parlar amb un excompany d’enginyeria que coneix molt bé el sector energètic, va ser contundent: “una avaria amb una afectació de 300.000 clients no és menor, recuperar la normalitat tardarà dies, i restablir el subministrament no serà immediat, cal assumir-ho, caldria explicar-ho donant la informació amb la finalitat que la gent pugui actuar en conseqüència”.

Malauradament la claredat informativa no ha existit i, amb independència de les causes especifiques que originaren el desencadenament de la fallida, el que cal acceptar és que la xarxa elèctrica, i la capacitat de generació autòctona, no ha evolucionat d’acord a l’ increment del consum de la demanda d’electricitat, i si bé s’han efectuat actuacions per a millorar la qualitat del servei, hom constata que el sistema esta treballant al límit de la seva capacitat i que qualsevol incidència pot desencadenar greus problemes. Podríem dir que les infraestructures elèctriques a Catalunya, igual que les de Renfe i d’altres, no sols s’han quedat desajustades a les noves realitats socioeconòmiqes sinó que també han envellit per manca del manteniment i les inversions adequades.

Probablement, poques coses es poden afegir als milers de línies que s’han escrit, o a les hores de ràdio i TV dedicades al col·lapse que hem viscut, estem vivint, i els greus perjudicis econòmics i socials, però el que cal que ens preguntem és si els ciutadans poden continuar callats i resignats davant el tracte discriminatori que el nostre país rep per part de certes companyies privades, moltes d’elles sorgides de discutibles processos de privatització que no han facilitat la competència, i de l’administració de l’ Estat. Tenim les infraestructures amb símptomes de malalties cròniques, cada dia patint els problemes de la xarxa de rodalies, sovint els problemes a l’aeroport, els col·lapses de la xarxa metropolitana, ara de l’electricitat, i els recursos que necessitem, aquells que es deriven del nostres impostos o dels serveis que utilitzem, no estan dedicats, actuant des de la impunitat monopolística de facto, a evitar que el nostre país es quedi sense les infraestructures que una economia moderna i una societat dinàmica requereix.

D’aquest dies, on els catalans i especialment els barcelonins hem donat proves de paciència, autoregulació i civisme, on hem vist les limitacions del nostre país per a actuar amb eficàcia en front d’emergències, ens hauria de quedar clar que no podem seguir d’aquesta manera, que cal actuar amb contundència i reclamar el que ens cal, i no fer-ho per a nosaltres, és una obligació en relació als nostres fills i al futur. No és hora de resignar-nos, ni tant sols d’aplicar l’enginy i capacitat de treball en les dificultats adverses pròpies de les quals vivim en aquets país, que també. Ara és hora d’exigir amb contundència des de la ciutadania el que necessitem, sense eludir responsabilitats, és hora de dir prou, ja que el futur està en joc.