Enric I. Canela
Avui La Vanguardia publica un altre de la sèrie d’articles que estan escrivint els rector en representació de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP).
L’article d’avui es titula Universitat, tercera missió i fa una descripció del que és aquesta tercera missió: promoure activament la transformació del nou coneixement en valor social i econòmic.
L’article comença amb una interessant descripció evolutiva de la transferència de tecnologia fins arribar a l’esmentada definició actual de la tercera missió.
Diu, en aquesta descripció, que el sistema universitari de Catalunya ha desenvolupat històricament un alt nivell innovador en la transferència de tecnologia. Jo no hi estic massa d’acord. És cert que així ha succeït a l’estat espanyol, però no en el context en el que ens hem de situar en un món global. El sistema universitari de Catalunya, malauradament, en el context europeu de les universitats de les regions innovadores no és pioner, com tampoc cap universitats està situada dins del conjunt de les millors universitats europees. Recordem que la UB és l’única que està entre les primeres 200. Cap entre les primeres 150. No hem d’estar satisfets per tenir la primera d’Espanya. Per exemple, seria millor tenir la cinquena europea i que aquesta fos la segona d’Espanya. Això potser ens faria exclamar a causa del nostre nacionalisme ferit, però objectivament seria millor.
Si tot això ho situem en el context espanyol on la despesa en R+D en relació al PIB està per darrera de Navarra, Madrid i el País Basc, i no exactament en els millors llocs d’Europa, el panorama és dolent. A més els indicadors no ens són favorables. Avancem si, però més lentament que altres.
Seguint amb l’article de La Vanguardia, els rectors diuen que la transferència de coneixement i tecnologia que plantegen les universitats catalanes presenten quatre eixos estratègics que haurien de ser promoguts tant des de l’Administració com des del sector privat. No els comento (podeu llegir-los), però certament tenen raó els rectors en demanar que les eines necessàries per desenvolupar aquesta tercera missió han de ser promogudes amb incentius. Jo vaig més enllà, no només cal foment sinó que realment aquestes estratègies han de formar part de l’agenda del govern de la Generalitat. I això ara no és així. I que ningú no em contesti amb arguments. Només em serveixen el pressupost i els indicadors.
Ha arribat un punt en que ja no té sentit lamentar-se sobre el finançament de la Generalitat. Està clar que Catalunya necessita més diners, i cal exigir-los perquè són nostres i perquè tenim un desastre d’infraestructures i perquè els nostres ciutadans són dels pitjors tractats de l’Estat, però, dit això, cal comparar els pressuposts de la Generalitat dels darrers anys i el que han significat els diferents models de finançament pactats entre la Generalitat i Madrid en diferents moments. Ni punt de comparació.
Catalunya es pot permetre ara una autèntica política d’R+D+i similar a les que altres regions europees han desenvolupat. Unes estratègies en les que les universitats han jugat un paper essencial. Això si recordant que aquestes estratègies no donen resultats immediats, deu anys pel cap baix. Fer-ho vol dir convenciment, vol dir diners, vol dir paciència, vol dir resultats, però la primera cosa que cal és creure-hi. Si el líder no té la visió estem perduts.
Ja n’hi ha prou de llepar-se les ferides. L’excusa no és Madrid. Cal un lideratge fort i marcar les prioritats estratègiques per Catalunya. És el que demana la Societat del Coneixement. No em serveixen els discursos sobre innovació si no van acompanyats de l’adequat pressupost al DOGC.
Els rectors s’hi volen comprometre. Al govern li toca moure fitxa.