Enric I. Canela
Milito en un partit nacionalista amb l’ànim de col·laborar en la recuperació de la sobirania nacional. La meva màxima aspiració política és ajudar a aconseguir que la meva nació, Catalunya, esdevingui un Estat.
Els partits que s’autodefineixen com a nacionalistes no poden tenir altra finalitat principal que arribar a l’Estat català i, després, construir una societat d’acord amb els seus ideals socials i econòmics. En aquest ordre.
Ara venen eleccions generals a l’Estat espanyol. I és una necessitat i al meu entendre una obligació que els partits nacionalistes ho diguin clar en el seu programa i per això han de demanar el vot amb l’objectiu de celebrar un referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya. La societat catalana no pot admetre en silenci ni un dia més la supeditació a les lluites fratricides dels partits espanyols que només utilitzen Catalunya com una arma per als seus interessos.
Cap partit nacionalista català ha de votar la investidura ni donar suport a un candidat a la presidència de l’Estat espanyol que no accepti i es comprometi amb l’autodeterminació de Catalunya.
Atès que si no s’avancen, tindrem eleccions al Parlament de Catalunya el 2010, la data per celebrar aquest referèndum ha de ser com a màxim el 2011. I amb aquesta proposta i el compromís de no participar ni donar suport a cap govern que no tingui aquest objectiu en el seu programa de govern, els partits nacionalistes s’han de presentar i comprometre’s amb l’electorat català.
Per tot això des d’aquí demano que partits i associacions es mobilitzin, ens mobilitzem per aconseguir aquest referèndum el 2011 i impulsem tot allò que estigui a les nostres mans per guanyar adeptes a la independència del nostre país.
Clar que si, en cap moment he afirmat el contrari. De totes formes el mercat no té cor i les marques tampoc. Quin model d’estat del benestar? el mateix. O és que algun partit català el vol canviar? Les pensions? Parlem d’independència a Europaa i dins la UE, les traspassarà Espanya a Catalunya com tantes altres coses.
Problemes molts però solucions també.
Jo a la vida treballo amb el cor sol els prmers dos minuts, de seguida, a més, hi poso el cap.
Vull dir que ho dic amb el cap clar i que això que dius és el que fa que els partits no facin mai res, no sigui què…
Molt interessant aquesta reflexió d’en Jordi Eduard. Crec que té molta raó amb el que diu en el fet que em de jugar amb les dos linies o eixos (esquerra i independenisme) per tal de convènçer que la creació d’un Estat és molt més que una identitat col·lectiva (prou important ja): són les Rodalies, l’expoli fiscal, l’aeroport, els llibres de text, les pensions, etc.. Encara que hi hagi tants arguments per explotar a favor de la cració d’un Estat idependent a Espanya, no n’hem de descartar cap ni un.
Salut!
Penso que tenim l’obligació d’assolir la independència de Catalunya. Si CIU contempla aquesta finalitat, sincerament, no ho demostra; si més no, fins ara. Penso que si CIU encapçalés un moviment independentista, de debò, llavors sí que tindríem peix al cove. Mentre estiguem en mans dels governs d’Espanya, Catalunya no té res a fer sinó pagar les autovies madrilenyes i els dentistes extremenys, a més de subvencionar totes les “casas regionales” implantades a Catalunya. No hem de tenir cap por a la independència: sabem treballar, i el treball, en llibertat, ens donarà vida i futur.
Lídia,
Jo discrepo quant a què cal jugar en els dos eixos. La raó és molt simple, hi ha molta gent, en conec, que és independentista i no pas d’esquerra. Jo crec que el que cal és aplegar la gent que té com a prioriat l’independentisme, guanyar la primera batalla, que és aconseguir fer el referèndum. Després guanyar-lo i un cop independents ja decidirà la gent.
Si plantegen independència+esquerra perdem la meitat pel camí.
Jo mateix, tot i estar més a prop del reformisme, propi de l’esquerra, no em sento gens identificat amb molts dels plantejaments que fa l’esquerra pura.
Em sento còmode amb plantejaments com els del Giddens. Per altra banda quan veig l’acció de govern veig massa intervencionisme. La veritat és que a vegades no sé exactament com definir-me. I això que porto anys de reflexió política. Crec que mols aspectes dreta esquerra estan fora de lloc.
Difícil d’explicar en quatre ratlles, però en síntesi, identificar independentisme amb esquerra seria reduir molt les possibilitats.
Fosca,
Jo no he dit en cap moment que CiU sigui independentista, si més no de forma explícita. A CDC que conec millor hi ha molta gent independentista i, jo crec, no es planteja obertament, tens raó no ho demostra, per por a perdre vots.
Al meu parer si caldria dir-ho clarament i així em manifesto. Si es perden vots, mala sort, tinc dubtes que si es fa bé es perdin gaire vots.
Evidentment coincideixo amb tu quan al fet que si estem en mans de Madrid estem llestos de per vida.
L’única opció per a aconseguir l’autodeterminació és que CiU, ERC i ICV ho demanin, dubto que el PSC ho faci mai, tant de bo m’equivoqui.
Sí que és interessant el comentari de’n Jordi Eduard. És molta la gent que té por que, si Catalunya fos independent, l’economia se n’aniria en orris i no tindríem pensions, etc. etc. Jo també penso que tindríem problemes; possiblement, d’entrada, un boicot dels espanyols als nostres productes… o no? La pela és la pela, inclús per a ells, i si els preus del nostre mercat els interessen, no sé si el boicot duraria gaire.I, com dius tu, als problemes s’hi busquen solucions.
El problema esquerra – dreta no és el més greu. Jo em considero d’esquerres perquè crec en el principi que diu que s’hauria d’aconseguir el major benestar per a la immensa majoria. I no és precisament això on ens porta el model de societat actual. Conec, però, gent de “dretes” que actua segons aquest principi i gent “d’esquerres” que és més aviat parasitària.
El veritable problema, penso, són les multinacionals, la CEOE,la banca. De fet, el mateix govern espanyol està a les seves mans. Posar aquests testaferros a favor de la independència de Catalunya no ha de ser cosa fàcil. Si no hi ha negoci a la vista, hi posaran pals a les rodes… com sempre. Això sense comptar amb tots els espanyols que viuen i treballen a Catalunya, però que no se senten pas catalans, el vot dels quals, en un referèndum, es decantaria cap a Espanya.
No sé si al 2011 es donaran les condicions més òptimes per convocar un referèndum. S’haurà d’actuar amb molta cautela; haurem d’estar-ne molt segurs. Si fracassem, en tindrem per anys, llavors si, de derechona espanyola. Els déus no ho vulguin! Salut!
Fosca,
Totalment d’acord amb el que dieu Jordi Eduars i tu sobre la por a la independència. Por al canvi. El que passa és que cada dia hi ha més gent, empresaris, que pensa que la manca d’altres coses com les infraestructures i la modernització de les estructures econòmiques, la fiscalitat, etc. els fa més mal que no un possible boicot. Cal afrontar un boicot inicial a algunes coses, faltaria més. Tanmateix aviat s’acabaria. Al poc de la independència. Un cop perduda la batalla política el món econòmic tonaria al lloc. Algú sap d’on són les marques…
Respecte a l’afirmació que et consideres d’esquerres “perquè crec en el principi que diu que s’hauria d’aconseguir el major benestar per a la immensa majoria”. La veritat és que em sorprèn que aquesta sigui la definició de ser d’esquerres. Jo no ho veig clar. ÉS un tema sobre el que sovint puc ficar la pota. Jo, per exemple, no crec que l’intervencionisme estatal (o autonòmic) característic de l’esquerra sigui bo per la majoria. No crec que sense un mercat fort es pugui aconseguir el millor per al màxim nombre de gent. Avui dia les coses són una mica diferents. Al segle XIX, començaments del XX, les coses eren diferents. Jo crec que la clau està en definir bé el marc de les llibertats individuals i col•lectives i definir quins i com s’han de prestar els serveis públics. Jo crec que molta gent a la que la suposada gent d’esquerres li penja el cartell de gent de dreta vol també aquest benestar per tothom.
El nombre de persones de grans multinacionals és molt petit, té força, però s’adapta fàcil. Només cal veure moviments a la Cambra de Comerç per adonar-se’n que les coses són molt és complexes. El que cal és una assumpció clara per part dels polítics. La societat està més madura del que sembla per acceptar el canvi. També es deien coses així quan s’esperava el canvi després de la mort del dictador. I què?
El que cal és disposar de l’eina per fer el referèndum. El Quebec és un exemple. L’han perdut més d’un cop, però segueixen ben vius i parlant francès. Treballem per aconseguir-ho i ja veure. El primer pas és el més important, sense aquest no hi ha el segon.
Sembla ser que el 80% de la riquesa del Planeta està en mans del 20% de la població (són dades del World Watch Institute) I m’ho crec. És cert que en aquest cas es parla a escala planetària, però com que Catalunya també pertany al Planeta, també ens afecten aquests percentatges.
Això em fa pensar que el principi al que em referia (major benestar…)no es compleix ni de bon tros, ni a escala mundial ni a escala europea ni a escala catalana. Perquè? Perquè el sistema econòmic adoptat per la societat global actual prescindeix del què jo en dic justícia distributiva. Uns quants acumulen la riquesa,la majoria va trampejant i, d’aquesta majoria, una gran part viu al llindar o en la pobresa més denigrant.
De les diverses idees que podrien definir una persona com d’esquerres o de dretes,jo adjudico la frase en qüestió preferentment a l’esquerra; si més no, per definir-me a mi mateixa. Hi ha altres aspectes, evidentment,però no cal entrar-hi ara i aquí.I no dubto que hi ha gent de dretes que fins i tot lluita per fer realitat aquell principi.
L’intervencionisme estatal, si és excessiu, esclafa la iniciativa privada; cosa negativa i contraproduent. Però si l’Estat no posa fre a segons quina trajectòria emprengui una empresa, potser ens podem trobar amb el problema, per exemple, del sector immobiliari: ningú no hi posa fre a l’especulació i als preus abusius. Això no beneficia a la majoria.
Definir els marc de les llibertats individuals i col·lectives. Això sí que són paraules majors. Qui ho faci haurà de ser bona persona, intel·ligent, equànim, imparcial, generosa,justa… sàvia, en suma. No sé si n’hi ha gaires. I la tasca és complicada.
Jo crec en la possibilitat de la independència de Catalunya, i si per aconseguir-ho, em calgués fer hores extres sense cobrar, ho faria de bon grat.
En el que no deixaré d’insistir és en el fet que TOTS els catalans independentistes, d’esquerra o dreta, més igual, hem d’estar units per assolir aquest objectiu. Dividits, no anirem mai enlloc. Salut!
Fosca,
No cal ni dir que estic d’acortd amb tot el que dius. Simplement insistir en què les persones d’esquerres no són millors que les de dretes. Soc dels que crec en la llei dels grans nombres. Quan hi ha un nombre suficient d’individus, el percentatge de bones persones o de males persones és el mateix. Això si cal educació en valors. El tema és tan complex… Tu ho dius al final intel·ligent, equanim, imparcial, generosa, justa, savia…
Jo vull bons governants que tinguin aquestes qualitats, si són socialdemòcrates o lliberals em preocupa poc, sempre clar que creguin en una Catalunya sobirana.