Enric I. Canela
Ahir vaig publicar un escrit titulat Referèndum per a l’autodeterminació l’any 2011. A partir dels comentaris i cites he arribat a la conclusió de què em caldria fer alguns aclariment o presa de posició.
Crec hi ha dues fites, ordenades, que cal assolir. La primera és aconseguir que tots els que creuen que Catalunya ha de poder decidir el seu futur s’han de posar d’acord, sense condicions, per exigir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Aquí no podem perdre’ns en baralles absurdes que ens divideixen i fan forts als que ens volen regionalitzar.
La segona fita és que els que volem aconseguir la independència hem d’aplegar esforços, siguem d’esquerres o de dretes. Hem d’aconseguir que la gent perdi la por a la independència. Segur que poden existir pors d’empresaris a perdre mercat i de treballadors que poden témer per la seva pensió, però els mercats no responen massa a aquestes coses a mitja termini. Pot haver algun petit entrebanc passatger. Impensable que dins la UE algú cregui seriosament que es poden perdre pensions en una separació civilitzada. Gent ben preparada com poden ser Ramon Tremosa, Elisenda Paluzie o Joan Oliver, per citar els que més llegeixo, defensen opcions sobiranistes i han dit clarament que la nostra economia es veuria totalment afavorida amb la independència. En última instància, la nostra unió faria veure a Espanya que la secessió de Catalunya és possible ja que Catalunya està farta, els catalans estem fars de ser “cornuts i pagar el beure”. Això no deixaria de ser positiu. El Quebec ha fet més d’un referèndum i no ha guanyat la independència, però el seu grau d’autonomia és envejable.
Finalment, si s’aconseguís la independència seria aleshores el moment de votar i veure, com passa a tots els països, quin govern i quin model social volem els catalans.
Enric, quan has fet referència a diferents personalitats que argumenten a favor d’una “separació civilitzada”, m’has fet pensar en un article que va publicar La Vanguardia del Catedràtic de ciència política de la UPF Ferran Requejo -per cert, ha estat professor meu- i deia quelcom semblant al que apuntes tu.
L’article és interessantíssim, i si ets subscriptor de la Vanguardia o tens accés a la seva hemeroteca, l’article es titula “Catalunya global y liderazgo”, del 25 de juliol de 2007.
Per altra banda, jo vaig fer el comentari pertinent al meu bloc, on hi ha fragments del citat article:
http://lidiapeleja.blogspot.com/2007/07/brillant.html
Salut!
Lídia,
Moltes gràcies. Ara he llegit el comentari que vas fer al teu bloc.
Ara mateix acabo de rellegir l’article de La Vanguardia ja que tinc accés a la versió digital. L’havia llegit però no el tenia present.
En Ferran Requejo és un molt bon especialista en Ciència Política i els seus escrits tenen una categoria que els meus no poden tenir mai. A més, no es va vendre quan fa uns mesos tenia l’oportunitat i va dir a ERC que prou. Em va pujar punts perquè a vegades costa dir no a les “poltrones”. Va mantenir els seus principis.
Dit això crec que coincidim en moltes coses amb el Ferran.
Cal actuar en tots els aspectes socioeconòmics i recuperar el capital humà de Catalunya que ara està per terra. Ser líders en alguna cosa i creure’ns capaços de ser. Ara no ens creiem res.