Enric I. Canela
Com és que han trigat tant? Els que encara penseu que amb Espanya alguna cosa és possible, sisplau, llegiu aquest escrit.
Segurament és que les vacances han agafat a contrapeu als periodistes “amics” i no havien tingut temps, però ja són aquí.
Avui dues perles d’Expansión ens il·lustren el que els catalans podem esperar. Una titula “Catalunya dispara la despesa pública pel cost de funcionaris i empreses”. L’altra és un article d’opinió que titula: “Catalunya davant de les seves contradiccions”.
El primer article es basa en una anàlisi de l’Instituto de Estudios Fiscales dependent del Ministeri d’Economia i Hisenda. L’Informe del 15 de juliol és “Los presupuestos de la Comunidades Autónomas” i l’ha elaborat Miguel Ángel García Díez Responsable del Gabinet Econòmic Confederal de CCOO.
Un paràgraf del primer article diu:
Això, en mig de la polseguera política que ha suscitat la petició per part de la Generalitat de més inversió estatal en infraestructures davant de les apagades de llum i els problemes en el transport viscuts aquest estiu. En matèria d’inversió, Catalunya (11,7%), Madrid (13,3%) i Comunitat Valenciana (13,2%) són les regions que dediquen un menor percentatge de la despesa a aquesta funció. En aquest sentit, la Generalitat invertirà 2.437 milions d’euros en infraestructures i transport, més que cap altra regió. Malgrat això, Madrid supera en esforç pressupostari a Catalunya -9,8% dels seus recursos davant el 8,4% català. I això que el 25,4% dels ingressos públics catalans procedeixen de l’Estat, davant el -1,1% de Madrid.
Tot això surt de l’informe, però quan anem a l’article d’opinió diuen:
Les greus fallades aquest estiu d’importants infraestructures de serveis a Catalunya han donat noves empentes al tradicional argumentari de la Generalitat sobre el dèficit d’inversions atribuït a la insuficient atenció de l’Estat.
Aquesta ha estat, de fet, una de les pedres angulars en la gestació del nou Estatut, de manera que Catalunya rebrà ara el 18,8% de les inversions estatals -el mateix percentatge que suposa el seu PIB – per compensar suposats greuges passats, passant per alt el verdader greuge que això suposa per a altres regions que no disposen de la mateixa capacitat de pressió per aspirar a un repartiment d’inversions a la carta. No és el cas d’Andalusia, que ha aconseguit també una privilegiada assignació, en funció de la seva població.
Però el debat de la reivindicació permanent no hauria d’ennuvolar una paradoxal realitat, és a dir, la falta de compromís generalitzat de les autonomies en el desenvolupament de les infraestructures al marge dels recursos estatals. És fals que les autonomies més riques, com Catalunya, no disposen de suficient capacitat financera per vertebrar els seus territoris. Però ocorre que sovint tenen altres preferències, més relacionades amb els seus afanys identitaris, que requereixen oneroses quantitats de diners per augmentar el seu aparell propagandístic, el seu sistema administratiu, la seva nòmina de funcionaris i el seu sector públic empresarial.
El cas més espectacular és, de fet, el de Catalunya, que destina gens menys que el 27,6% del seu pressupost a personal. És, a més, l’autonomia que més ha augmentat la seva despesa pública, en un 19,2% -el doble que la resta de regions -, per continuar engreixant el seu aparell funcionarial, i les empreses i organismes dependents de la Generalitat. A més dels seus nocius efectes fiscals, aquest tipus d’ens són un perillós viver per al clientelisme partidista, per la seva influència en la gestió d’infraestructures, en la promoció immobiliària o en les societats de desenvolupament regional. S’hi afegeixen les deficitàries televisions regionals, genuïns instruments de propaganda partidista que no reparen en despeses.
L’Estat té l’obligació de desenvolupar les infraestructures, a Catalunya i en la resta d’autonomies, però aquestes també han d’assumir la seva responsabilitat a l’hora de prioritzar el destí dels seus recursos en lloc d’adoptar sistemàticament una posa victimista. Els dirigents catalans han malgastat molt temps amb aspiracions identitàries i competencials fora de la realitat, defugint els autèntics problemes i necessitats dels ciutadans, el desistiment dels quals de les urnes -en particular en el referèndum estatutari- és molt revelador del descrèdit de la classe política.
El compromís de Montilla d’esmenar errors passats s’ha topat amb l’indomable sectarisme dels seus socis. El tripartit hauria de prendre nota del fàstic que provoca en els catalans una forma endogámica de governar, d’esquena al ciutadà.
Mentre, sembla que al president Montilla li hagin passat l’esborrany abans. Avui l’AVUI recull les seves declaracions d’ahir. Titula l’AVUI: Montilla culpa el debat identitari del retard de les infraestructures.
Deixo als politòlegs la interpretació. La meva, molt més d’estar per casa, és molt simple. Res serà possible si no som capaços de tenir el control dels nostres pressupostos.
Tenim moltes lectures a l’abast de persones molt qualificades. Jo aquests dies he tingut el temps necessari per llegir una. Francament ben escrita i documentada: Catalunya sota Espanya, d’Alfons López Tena a qui fa molts anys que conec i al que valoro i respecto profundament, després de llegir el llibre encara més. Acaba el llibre citant a Jefferson: Aquests fets han donat el darrer cop a un afecte turmentat, i el tremp ens reclama renunciar per sempre a aquests germans insensibles. Hem d’afanyar-nos a oblidar el nostre antic amor per ells, i prendre’ls com prenem la resta de la humanitat, enemics en guerra, en pau amics. Podríem haver estat junts un poble lliure i gran, però compartir la grandesa i llibertat sembla que està per sota de la seva dignitat. Així sigui, del cert que ho tindran. El camí cap a la felicitat i la glòria és obert per a nosaltres també. El tindrem a banda d’ells, tot acceptant la necessitat que denuncia la nostra separació eterna.
El pròleg d’Hector López Bofill és també fantàstic.
Un dubte, estic d’acord amb el tema de la despesa pública però no crec que això sigui un defecte de la nostra autonomia -com ens volen fer creure certs diaris madrilenys-, en tot cas diria que és una conseqüència de les deficiències del sistema. No és una mala inversió de l’estat el que acaba provocant aquest alt nivell de despesa pública?, m’explico amb un exemple, que no ve al cas però em sembla pràctic per entendre-ho: no és el mateix que l’estat et compri una aixada que un tractor per llaurar els camps, és evident que el primer cas t’acabarà sortint molt més car, en el nostre cas seria com si en féssim responsable el pagès de la diferència de costos. Respecte el tema de TV3 crec que no és just ficar-ho com exemple, el problema es solucionaria fàcilment privatitzant o facilitant la creació de canals privats en català, però, ai las! sense la possibilitat de crear un canal que cobreixi tot el domini català (o estatal) això és difícilment rendible i cap empresari s’hi arriscarà, però ves tu que això depèn de les concessions estatals!. L’altra solució seria que no hi hagués cap canal de televisió en català excepte alguna desconnexió folklòrica i algun petit canal local, i arribats en aquest nivell estem al mateix punt que durant el franquisme, val la pena?
Jo no crec que sigui culpa de l’autonomia. Segur que s’han comès errades, però de cap manera és imputabñe a l’autonomia. Això és una estupidesa. Podem discutir coses al voltant del nombre de funcionaris, etc. Tot és opinable i si crec que en alguns casos sobren, però en altres manquen. Per exemple, podríem eliminar les diputacions.
I el tema de TV3, no tenen vergonya.
No val la pena, si fossim un Estat gastaríem més, però del nostres diners.
Enric,
l’aricle d’avui molt bé.
Per cert, i pel que comentes del llibre d’en Tena, justament el dia 20 de setembre es farà un sopar-col·loqui-presentació del llibre- amb aquest il·lustre jurista a l’Espai Sargantana de Badalona. Si t’interessa -jo i un company ja hi estem apuntats- només cal que contactis amb Dessmond. http://www.dessmond.blogspot.com
Salut!
Totalment d’acord.
Pel que fa a la despesa “autonòmica” de sous, el càlcul només serveix si mirem els traspassos assumits. Catalunya té tot l’aparell d’ensenyament, de sanitat, de justícia… això fa que el pressupost “captiu” sigui molt elevat. No vol dir que estiguem lligant els gossos amb llonganisses. Tot i que sí és cert que això forma part de la demagògia habitual dels socialistes, ja la feien servir aquí. I una altra cosa, el nombre de “alts càrrecs” amb el tripartit ha augmentat, després de totes les burrades que havien fet anar des de l’oposició.
En López Tena em sembla una persona molt interessant. He coincidit amb ell només un parell de vegades, una en un sopar de pocs amics, i crec que CiU faria bé d’aprofitar la seva capacitat i preparació.
Em vaig posar dels nervis amb les declaracions del Montilla. Quina barbaritat, quina cosa més idiota.
Una anàlisi que fa servir xifres absolutes en comptes de relatives, compara comunitats autònomes sense tenir en compte que hi ha diferències respecte a competències i, especialment, només fixar-se en les xifres d’un exercici… només pot ser obra d’un becari amb pocs coneixements econòmics. I si ho ha escrit algú amb més “entitat”, la veritat és per posar-se a tremolar del nivell dels diaris econòmics d’aquest país (puc donar fer que n’hi ha de pitjors)
Gràcies Lídia per la informació sobre la presentació del llibre i el teu comentari. Jo he fet poc, Expansión, Montilla i l’Alfons n’han fet més. Jo els he posat junts.
Elies i David,
Teniu raó, naturalment, no es comparen competències ni res d’això.
El tal Miguel Ángel García no el tinc gaire present, però crec que l’Informe està bé, però no va més enllà que posar xifres sense mirar competències. El problema més important és Expansión i especialment l’article d’opinió. Aquest no és un becari.
Ignoro la “filiació” d’Expansión, però és cerebralment nacionalista espanyol i amb això ja estem servits.
Montilla, sense comentaris. Només cal seguir les poques coses que diu.
Expansión era un dels bucs insígnia de Recoletos (juntament amb el diari Marca). Durant força anys pertanyien al grup internacional Pearson, tot i que els que tallaven el bacallà eren un grup de directius de tendència més aviat conservadora, alguns dels quals anteriorment havien estat propietaris d’algunes de les capçaleres (per exemple Actualidad Económica).
Fa uns anys Pearson va desinvertir en actius a Espanya i va vendre el diari a aquest grup de directius, que posteriorment l’han acabat venent al grup propietari de El Mundo.
Si algú tenia dubtes de la filiació, ara ja la sap 😉
Jo ignorava que era del Grup Mundo. Les coses queden més clares. Una opció pròpia del ultres espanyols. Fins ara no havia notat res d’especial, clar que nomñes mirava notícies amb poc contingut polític.
Gràcies.