Enric I. Canela
Reprodueixo un article de César Nombela, antic president del CSIC i investigador d’aquest organisme, publicat ahir a l’ABC. Deixant de banda les seves opinions sobre l’Educació de la Ciutadania, més de caire polític, penso que l’article és fça interessant i objectiu.
Al món desenvolupat, i en el que aspira a ser-ho, importa molt disposar dels graduats necessaris per afrontar un futur basat en el coneixement. Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques componen un conjunt de territoris en els quals centrar esforç i recursos, una mica vital per al futur de la societat al món global. Una recent anàlisi de la revista Science
Xifres a part, destaca la preocupació pel de l’interès minvant per la formació cientificotècnica entre els millors estudiants, o per la necessitat de renovar els procediments docents i reforçar els professionals responsables dels mateixos. L’ensenyament secundari té la clau, és on hi ha construir l’educació prèvia, formar en hàbits de treball, conrear les aptituds intel·lectuals de qui estan més capacitats per a cada cosa. A Espanya, s’ha deteriorat l’accés, a les carreres de ciències bàsiques en especial, malgrat el notable augment de centres on s’imparteixen. Vet aquí algunes de les qüestions en les centrar la nostra atenció. Es requereix especialment educar en una cultura de l’esforç, per sembrar inquietud per les ciències. Quin gran error dividir a la societat amb una imposició com l’Educació per a la Ciutadania. L’educació integral del ciutadà no es forja en una assignatura, sinó en totes i en molt més reflecteix dades i claus de la qüestió. En països desenvolupats, com els Estats Units, accedeixen a l’educació superior un 64% de les persones d’entre 18 a 24 anys d’edat, i els graus acadèmics concedits en els quatre camps suposen un 17% del total. Aquestes xifres, per al Regne Unit són, respectivament, el 42% i el 27,5%; per a Corea del Sud, el 82,1% i el 38,4%. A la Xina accedeixen a l’educació superior el 21% de persones a la franja d’edat indicada, graduant-se per any més de 4 milions en els quatre camps indicats, mentre que a l’Índia accedeix el 7%, però gradua a més de 9 milions.
Com deia, llàstima de l’última frase que té una connotació diferent.