Enric I. Canela
Aquest matí he llegit a La Vanguardia digital un article que es titula: Cap universitat espanyola no està entre les 200 primeres del món. El titular en si mateix no m’ha sorprès, però quan he llegit la notícia, la cosa m’ha interessat molt més. Parla de l’Informe Bruegel, no sabia que s’havia elaborat aquest informe (veure l’informe).
L’article de La Vanguardia posa de manifest la penosa situació de la universitats europea respecte a l’americana i destaca la posició de la universitat espanyola. M’ha provocat una situació d’impotència, de frustració veure la situació de la universitat espanyola, és la que surt, però no costa gens situar la catalana. Darrera d’Espanya només trobem Hongria, Txèquia, Grècia i Polònia. L’informe, que recomano llegir, només té 8 pàgines, conclou dient que els diners ajuden a obtenir un bon rendiment i que l’autonomia és bona per al bon rendiment de la recerca. Comparativament, a Catalunya manquen les dues coses.
Potser algú tindrà la temptació de dir que és culpa de la universitat, però quan ningú no se salva, tots sense excepció som uns inútils respecte al món civilitzat?, caldria pensar que alguna cosa externa no funciona. De fet, l’informe ho mostra prou clarament. La decisió la té el govern. Si pensem en Catalunya, difícilment ens transformarem sense capacitat de decidir el nostre destí.
Diu La Vanguardia:
La universitat espanyola és molt lluny, sobretot en l’àmbit de la recerca, de les seves homòlogues nord-americanes i de gairebé totes les europees. L’informe Per què és necessària la reforma de les universitats europees?, elaborat pel grup d’experts del think tank Bruegel, creat per la Unió Europea, constata que cap universitat espanyola no està entre les 200 millors universitats del món en matèria de recerca.
Així ho asseveren els autors de l’informe, en el que es parteix del rànquing de la universitat Jiao Tong de Xangai, que avalua la qualitat de les universitats en matèria de recerca en funció de les cites de cada universitat a les principals revistes científic acadèmiques i del nombre de premis Nobel.
A partir del rànquing de la universitat de Xangai, el grup d’experts estableix una nova classificació: assigna un valor a cada universitat que és entre les 200 primeres per país o regió i divideixen la mitjana per la població. En aquesta llista, les universitats espanyoles només estan per sobre de les de Polònia, Txèquia, Grècia i Hongria.
Malgrat que això no és nou, sí que hi ha un element que els experts destaquen: “Estats Units està molt per sobre d’Europa si observem l’excel·lència, però si ens fixem en el nivell mig de recerca, les universitats europees no són tan desastre”, explica el catedràtic de l’UPF i exconseller Andreu Mas-Colell, un dels cinc experts que han elaborat aquest informe, en conversa amb La Vanguardia.
Tot i així, les universitats dels països del sud i est d’Europa, Espanya entre ells, estan a la cua de les del món desenvolupat. Al contrari, les de Suïssa, Suècia i el Regne Unit obtenen resultats molt positius. Altres, com les de Dinamarca, Finlàndia, Bèlgica i Holanda, apareixen entre les 200 i les 500 millors universitats.
Els autors de l’informe adverteixen que la qualitat de les universitats en matèria de recerca és “directament proporcional al potencial desenvolupament d’una economia basada en el coneixement” i observen que “la falta d’inversió en ensenyament superior i recerca la contribució de l’economia a la innovació i els beneficis d’aquesta a l’economia”, el qual repercuteix directament en el creixement econòmic.
Una raó econòmica i una altra d’organització expliquen, segons el parer dels experts, la diferència entre les universitats dels Estats Units i les europees: la baixa inversió europea en recerca i en ensenyament superior -l’UE dels 25 destina un 1,3% del PIB i els Estats Units un 3%-; i la mitjana de la despesa per estudiant universitari – als 25 països de l’UE va ser de 8.700 euros, mentre que als Estats Units va arribar als 36.500 euros.
I si els diners són importants, també ho és el mal sistema de govern, la falta d’autonomia i el pervers sistema d’incentius al professorat, sovint pervers, amb el que funcionen la majoria d’universitats europees.
Encara que adverteixen que no hi ha un únic model, els experts apunten unes línies d’actuació perquè la situació millori. Entre les seves propostes destaca la necessitat d’augmentar la inversió en universitats en un 1% del PIB al llarg de deu anys, finançament que no defineixen si hauria de ser públic o privat. Així mateix, els autors suggereixen que es reforci l’autonomia universitària en l’àmbit pressupostari, contractació de personal, remuneració, disseny de cursos i selecció d’estudiants, particularment quant a màsters, si es vol fer rendible la inversió.
One thought on “L’Informe Bruegel i la desastrosa situació de la universitat de l’Estat”