Enric I. Canela
Avui Lluís Foix ha escrit un article a La Vanguardia demanant el referèndum quan abans millor. Diu que perquè no s’introdueix el referèndum en el programa dels partits. Fa la seva anàlisi i diu que es faci que passi el que sigui i viurem tranquils una temporada. En Lluís Foix no considera necessari un període de set anys per preguntar als catalans com preferim articular el nostre futur institucional. Jo tampoc.
Jo crec que parlar del 2014 com ha fet en Carod-Rovira és un error, una fugida endavant per prendre la iniciativa en un moment polític delicat. Jo ja em vaig definir en aquest bloc el dia 22 d’agost, abans que en Carod-Rovira. Deia jo que el referèndum s’havia de fer el 2011 i, entre altres coses, que:
Ara venen eleccions generals a l’Estat espanyol. I és una necessitat i al meu entendre una obligació que els partits nacionalistes ho diguin clar en el seu programa i per això han de demanar el vot amb l’objectiu de celebrar un referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya. La societat catalana no pot admetre en silenci ni un dia més la supeditació a les lluites fratricides dels partits espanyols que només utilitzen Catalunya com una arma per als seus interessos.
Cap partit nacionalista català ha de votar la investidura ni donar suport a un candidat a la presidència de l’Estat espanyol que no accepti i es comprometi amb l’autodeterminació de Catalunya.
No hi ha cap raó per no incloure el referèndum en els programes electorals si s’hi creu, la resta no són més que brindis al sol. Aquell dia vaig dir el que calia fer. A rel dels comentaris rebuts a l’endemà en el bloc vaig insistir en la necessitat d’unir-nos tots. No podem anar més de bocamolls i anar dient que farem i deixarem de fer però no prendre les decisions necessàries que ens facin creïbles. Per a mi una de les pitjors coses que li pot passar a una persona, a una institució o a una organització és perdre la credibilitat. I pel camí que anem no quedarà ningú creïble. El resultat el desencant i l’abstenció.
No sé si Foix i jo tenim els mateixos sentiments o esperem el mateix. No coincidim en tot el que diu, no importa, em quedo amb la major, no cal esperar tant.
Res del 2014, farà 300 anys de la derrota, i què passa, El 2011 farà 297 que es divisible per 3. Una raó tant important com l’altra però amb un avantatja: tres anys abans.
Totalment d’acord, amb el comentari d’avui i el del 22 d’agost.
És així de clar i senzill.
Ara bé, hi ha avui, algun partit polític català amb els dirigents suficientment decents per actuar així? Algun dirigent s’ho creu? Hi ha algun polític disposat a defensar el que el poble reclama i mereix?
Pel que a mi fa, el desengany és total. Amb tots.
Necessitem foc nou, sang nova, els actuals, no tenen, ni volen tenir credibilitat. Tan sols els interessa ser on son, i seguir-hi estan.
En fi, seguirem esperant un gest a l’alçada de les circumstàncies… i seguirem treballant per a que hi sigui.
Endevant.
Caldrà seguir insistint. La veritat és que no veig massa gent demanant això. Cal plantejar-se objectius i posar-se a caminar. Els brindis al sol no ens porten a en lloc. Els aprtits acabaran movent-se si les bases els forcen a fer-ho. Jo estic per la feina, però encara som pocs.
M’apunto al 2011!
Tot i que ja emperdonaràs que no hi confii massa.
No per que sigui difícil ni impossible, només cal que CiU i ERC ho vulguin i comptin amb el suport de PNB i BNG per tal que, com dius tu, no investim cap president espanyol que no accepti la proposta.
Algú ha vist mai CiU, ERC etc posant junts els dallonses sobre la taula de Madrid?
No és tant confiar com treballar amb aquesta idea. Llençar-la i fer per tal que el missatge arribi. CDC i ERC estan condemnats a entendre’s si volem alguna cosa més que ser una colònia. UDC també, però ha de paír altres coses abans.