Enric I. Canela
Per casualitat he llegit el bloc d’Elisenda Paluzie, no el coneixia si bé segueixo el que diu a l’AVUI. A partir d’ara el tinc al reader.
L’article que he llegit i que podeu llegir aquí tracta del recent acord del govern català i el central sobre la quantitat que generosament ens donaran en compliment de l’Estatut.
Diu l’Elisenda: Segueixen sense considerar les infraestructures socials (instal·lacions sanitàries, educatives, culturals, habitatge social) i administratives (seus administratives, presons, comissaries, jutjats).
I acaba: I no oblidar que el moderat increment de la inversió estatal no reduirà gaire el dèficit fiscal, que ja està al voltant dels 20.000 milions anuals.
La conclusió que haríem de treure és que malgrat tot l’estat és gasiu amb Catalunya i que no ens en sortirem. Ni amb Estatut ni sense. Ara han millorat, venen eleccions i el recent caos de les infraestructures catalanes han encès els llums d’alerta. El govern espanyol ha reaccionat per electoralisme. N’estic convençut.
Caldrà plantejar que fem demà.
Tampoc cal ser tan pessimista. En primer lloc perquè no hi ha un criteri clar de què es considera infraestructura i què no. Ara s’ha donat un pas important, que ha estat considerar infraestructures no només allò que inverteixen dos ministeris (el de Foment i el de Medi Ambient).
Tens raó David. S’ha millorat però crec que no hem donat el pas endavant adequat. El meu raonament està basat en què la millora ve únicament derivada de la por del PSOE a perdre vots a Catalunya.
La discussió del que és o no és infraestructura és simplement no atrevir-se o no acceptar donar a Catalunya els diners que li corresponen. No és un debat tècnic, és un debat polític.