Enric I. Canela
Joan Arnera fa avui un comentari, clar, enraonat i contundent, com sempre sobre l’afer de la crea de fotografies. Em cita i posa de manifest una subtil discrepància amb el que jo vaig publicar fa uns dies en aquest bloc.
Comparteixo gairebé tot el que diu, però li he fet un comentari al seu bloc. A banda de dir-li que coincideixo amb el seu pensament, intento aclarir alguns aspectes. Li comento que:
Potser hi ha un punt en el que puc haver donat peu a una mala interpretació equivocada sobre el que penso. No crec que els que cremen fotografies siguin necessàriament uns arreplegats o similar. Segur que la gran majoria són patriotes amb bona fe. Amb tot, si que alguns dels comentaris que he rebut estan en aquesta línia. Tampoc no estic segur de si aquest tipus de manifestació és útil a la causa, avançar cap a la independència. Sovint dubto en les estratègies.
El que si deixo clar, penso, és que no comparteixo aquest tipus d’acció, però hi ha una cosa més. Em fa por qualsevol acció que ratlli amb la violència o que pugui ser aprofitada per aquells que són violents i que s’infiltren entre la gent de bona fe que només vol expressar, d’una manera que no comparteixo, però que no criminalitzo, un sentiment lícit que si comparteixo.
Sempre tinc present la Teoria de les Catàstrofes del conegut matemàtic francès René Thom. M’agraden els models matemàtics. Aquesta teoria és aplicable al comportament humà o animal, a fenòmens meteorològics, a moltes coses. La paraula catàstrofe té un sentit molt ampli, no significa desastre. Aplicat al nostre cas, podem dir que la conducta imprevisible de grans grups de persones en moments de tensió ha tingut sovint efectes indesitjats.
I deixant de banda consideracions personals sobre educació, respecte o altres aspectes subjectius, el meu raonament objectiu és que qualsevol acció en el que s’expressen sentiments primaris en grans grups pot tenir conseqüències imprevistes, especialment quan hi ha elements provocadors, enemics nostres, que busquen justament això.
La meva conclusió és que a banda d’expressar lícitament els sentiments patriòtics,cal prudència i estratègia a mig i llarg termini. Fermesa, claredat d’idees i prudència. Això no vol dir aturar-se. No cal confondre el plantejament que faig, em refereixo a Cau de Drac que escriu “Soc d’un país on la por se’n diu seny”. No és això. El valor ha d’anar acompanyat de seny.
Hola Enric, amb l’article he volgut ser intencionadament provocatiu perquè la veritat és que arriba un punt que acabes ben fart del pusil·lanisme que es vol imbuir a tot arreu.
Com podem estar d’acord, el que cal és sobretot fer feina, més que no abraonades…
Però, de totes maneres no es pot anar amb el cor a la mà, i sobretot pensant a on es vol arribar i davant de què estem. I em fa la impressió que sovint, per temor de les lleis a sobre nostra i la pressió social al voltant que s’hi genera, -apart de la dificultat inherent-, s’evita directament o indirecta afrontar-ho.
Ens llegim!
No critico pas el teu article que és bo i com bé dius provocatiu. Jo crec que si, que el seny català és sovint por, però el que vull dir és que cal més feina i menys focs d’artifici.
D’acord menys cor a la mà i més cap.