Universitat, molt soroll per no res

Enric I. Canela

M’he llegit el que s’ha publicat, al web del comissionat per a Universitats i Recerca i a la premsa, sobre el finançament de les universitats públiques catalanes.

Tinc una doble sensació. Per una banda la positiva, més diners per a la universitat, per l’altra la negativa, no veig que s’agafi correctament el toro per les banyes.

És cert que el que escric és fruit de la lectura dels documents públics, però també és cert que soc un ciutadà, que pago impostos, que vol saber del bon ús dels diners públics. I sent així no hauria de costar-me massa, especialment até el meu coneixement del tema, veure si es fan bé les coses o no.

Torno a insistir que potser si que es faran bé, però ara per ara no ho veig. La informació que es fa pública, bé a través dels mitjans, virtuals o escrits, bé documentalment lliurant-la a mans dels membres de l’Assemblea del Consell Interuniversitari de Catalunya, ha de ser entenedora i suficient.

La primera cosa que em sobta és que la informació donada al web del comissionat no conté informació que després si dóna la premsa. Malament perquè si el comissionat publica informació, aquesta no pot ser mai de menor contingut que la que té la premsa. Què provoca això? Doncs, lectures esbiaixades per interpretacions errònies. Un exemple, de la manca d’informació: la premsa dóna un distribució quadriennal que no dóna el web del comissionat. Tampoc el web del comissionat dóna la informació detallada sobre els objectius lingüístics que si dóna la premsa. Crec que és un error fer-ho així.

Un cop criticats els aspectes formals, passo a criticar els de fons. I aquesta crítica la faré basant-me en informació insuficient, però és la que tinc com a ciutadà interessat.. Algunes coses no m’agraden. I per què dic això? Per una raó molt simple. Tot i que el finançament complementari que es proposa per aquests quatre anys, 447,02 milions d’euros, és una quantitat significativa, no veig per en lloc que s’abordi la necessària modificació del model de finançament. La clau de volta està en disposar d’un model de finançament basat en referents i sobre aquests referents fer els contractes – programa de finançament bàsic. I ja s’afegiran després altres objectius.

No dic que no es vulgui fer així, no ho sé, però aquest hauria d’haver estat un missatge molt clar cap a les universitats i la societat en general.

Es digui el que es digui, el finançament de les universitats públiques catalanes segueix un model incrementalista que, en un determinat moment, es va voler corregir amb una fórmula, fórmula que amb variants se segueix aplicant. El problema és que la fórmula no va abordar en el seu moment la realitat de les universitats. Segurament per manca de recursos, però es van posar les bases per a un finançament just i equilibrat. I això encara s’arrossega, amb dues conseqüències. Una és la contínua reclamació d’algunes universitats de patir un finançament injust sense que hi hagi arguments objectius per dir si tenen o no raó. L’altra és el dèficit econòmic endèmic d’algunes universitats.

I el que tinc clar és que si estigués a les meves mans, no donaria ni un euro extra fins no haver acordat els costos referencials per a la docència a cada universitat. Sobre aquesta base si pactaria els objectius de millora. El tema és complex i m’allargaria massa, però ho deixo en un missatge final. Quan està disposada l’administració a pagar, en representació dels ciutadans, a cada universitat per formar un Químic? Això del químic només és un exemple, esclar. I matiso aquest missatge, cal tenir present que per circumstàncies diverses no té per que costar igual a la UB, a la UAB, a la URV o a la UdG, cap problema, es pot finançar diferent però s’ha de tenir la referència.

I s’ha de fer pel bé de la universitat. S’ha de dir molt clar, i s’ha d’acceptar per l’administració, que molts dèficits docents són la conseqüència d’un mal finançament de la recerca. La universitat atén les necessitats derivades d’una recerca de qualitat mal finançada i això va en detriment de la docència.

Les anàlisis, hi ha moltes, s’han de completar ara mateix, i aplicar les solucions, anar a l’arrel del problema. No es poden aplicar remeis pal·liatius i esperar a anar implantant les titulacions reformades. Quan més es trigui més gran serà el dany. Fins quant podrà el sistema universitari obtenir recursos sense una imatge de rigor i qualitat? La societat no voldrà pagar el que pot considerar una mala gestió. Mala gestió o no, la imatge no és bona. No ens podem permetre per més temps informes com el que la Sindicatura de Comptes va emetre aquest estiu (Informe 9/2007. Agregat de les Universitats Públiques de Catalunya. Exercicis 2004 i 2005, signat el 25 de juliol). Clar que mentre el Parlament de Catalunya faci el que fa fins ara amb els informes… Els grups parlamentaris només els fan servir per tirar-se’ls pel cap, però no per millorar les institucions. Quantes vegades han comparegut els rectors o presidents de consells socials per parlar de la universitat i de la recerca al Parlament. Ja es poden omplir la boca els governants i polítics en general de paraules com recerca, innovació, capital humà, discursos absolutament buits que no mereixen ni tan sols la consideració de les més altes institucions del país. Una autèntica pena.

És molt fàcil donar la culpa als que estan més a prop del dia a dia, però les responsabilitats, les grans responsabilitats, estan molt més amunt.