Enric I. Canela
Ahir feia uns comentaris en aquest bloc sobre la nova normativa lingüística de la UPF per la que el professorat haurà de fer la classe en la llengua que decideixi la universitat, departament o centre, i no podrà canviar-la encara que ho demani algun alumne. Avui Guillem a Racó Català ho comenta.
Deia ahir que m’agrada el model. És que això dónarà seguretat al professorat i als estudiants. És un greu problema que cada vegada que apareix algú que, amb raó o sense, demana la classe en espanyol, el submís professor canviï la llengua en detriment del drets dels que volen la classe en català. Un a vergonya.
Estic d’acord en la valoració, sobretot pel que fa a la seguretat que dóna al professor. M’he trobat sovint amb aquesta situació, i només he pogut recórrer a la fermesa personal per mantenir la classe en català. Trobo molt interessant que s’implanti un model que reforci la decisió del docent.
Toni,
Cal mantenir molta fermesa en aquest casos. Jo quan m’he trobat mantinc el català i els dic als estudiants que jo vocalitzo, que si tenen algun dubte que em preguntin.
Certament això ens facilitaria les coses.
Aquest model ja fa molts anys que s’aplicava a la Facultat d’Econòmiques de la UPF, on a més del català i el castellà podia donar-se la circumstància que la classe fos impartida en anglès. El sistema té un clar avantatge: quan un es matricula ja sap quina llengua es trobarà. O en altres paraules, ningú té excusa el primer dia per dir que no entén la llengua en la que s’imparteix la classe. Suposo que el fet que la iniciativa funcionés molt bé ha fet que s’estengui a tota la universitat.
David,
Ho ignoava. Si, així no hi ha equívoc.
David, a Economia i ADE de la UPF hi havia -i encara hi ha, crec- una línia sencera des de primer curs en anglès. Vull dir que no és que és pogués donar la circumstància, és que estava dissenyat així.
En sabeu molt més que jo. Cert que en Mas-Colell, artífex de tot allò, ho va dissenyar pensant en treballar moltes coses en anglès.