Enric I. Canela
Avui Francesc Xavier Hernèndez Cardona, que va ser director general de Recerca amb Carles Solà, va cessar amb ell, i ho va a tornar a ser durant un breu espai de temps amb Josep Huguet fins que molt aviat va dimitir per incompatibilitat manifesta, ha publicat a l’AVUI un dur article contra la política de recerca de la Generalitat. La publicació digital e-noticies ho recull. Toni em deia en aquest bloc que el comentés. Així ho faig.
Comparteixo amb l’articulista, catedràtic de la UB, que “els consellers Andreu Mas-Colell i Carles Solà la Generalitat va bastir un model de R+D+I propi per a Catalunya, vertebrat per centres de recerca de qualitat, a partir de fundacions i consorcis, i amb participació de les universitats”. Crec que Carles Solà no va fer una bona política universitària però si va impulsar amb força allò que havia endegat Mas-Colell.
Igualment crec que va ser un encert impulsar la feina gestora de l’AGAUR, crec, tanmateix que no es va fer tota la feina que calia amb ICREA, potser per manca de recursos, però crec que la convocatòria Junior no havia d’haver limitat la Senior. Aquí potser en manca suficient informació atès el lògic desfasament temporal entre contractes i convocatòries. Les xifres les podeu veure aquí. En tot cas Solà va continuar amb aquesta tasca.
Ja tinc diferències quan diu “s’havien de completar amb una llei de la ciència que donés congruència al sistema català de R+D+I, i que possibilités la creació d’una Agència Nacional de Recerca que, a l’estil del Max Plank alemany, coordinés els centres adherits.” On és la diferència? Hernàndez parla de dues coses la llei de la Ciència i la Agència. L’Agència és absolutament necessària i així ho he defensat sovint, sense entrar en el model, per gestionar tots els centres de recerca sense personalitat jurídica pròpia, encara que també ho podria fer l’AGAUR. Per la meva banda recolzament total a l’Agència. Amb tot la llei que es va posar sobre la taula més semblava un programa electoral que una llei, barrejava massa coses. Jo no li donava suport i demanava una llei específica per a l’Agència. Temps tindríem un cop disposéssim de l’Agència, tema que podia haver assolit un consens, de veure quina era la millor llei de la Ciència. Certament, els socis de govern no veien bé la llei i, un cop ERC va ser fora, va desaparèixer del mapa. I els que em coneixeu sabeu que aquesta posició meva no té res a veure amb cap sucursalisme.
En un altre ordre de coses, Hernàndez no fa referència al Consorci de Transferència de Tecnologia, va ser un error crear-lo. No ha servit per a res. No ara, ja aleshores. Només despeses
Cent per cent de raó amb la crítica a la desaparició del DURSI. En això m’he manifestat múltiples vegades amb claredat. Una cosa si ha unit als dos últims presidents de la Generalitat Maragall i Montilla, una manca absoluta de capacitat per entendre la necessitat de la universitat i la recerca per al país. No adonar-se’n que la seva gestió i complexitat en la Societat del Coneixement requereix un espai propi. Hernàndez fa una valoració interna de les seves causes i desenvolupament, ell sap més que jo com va anar. El que si que considero equivocat és posar en el mateix sac al conseller Huguet i la comissionada Blanca Palmada. Cadascú té les seves responsabilitats: On hi ha patró, no mana mariner. Jo tinc tots els dubtes del món sobre les possibilitats de la comissionada per aconseguir recursos. Ella no pot discutir i raonar amb Castells o Montilla. Cal estar en el mateix pla jeràrquic. Aquesta és una de les raons per les que anys endarrere demanàvem insistentment al president Pujol la creació d’un departament específic. No crec que ningú pugui creure que aquest miserable pressupost de recerca amb el que ens amenaça el govern sigui culpa de la comissionada.
Això no obstant, tota la raó en el que segueix, no hi ha projecte perquè no hi ha cap garantia de continuïtat. Cal un programa a un mínim de quatre anys amb els recursos garantits. Durant aquest darrer període s’ha accentuat, i s’accentuarà més, la presència de Madrid en els centres de decisió de la recerca catalana. Ens tornarem una mica més dependents de la metròpoli.
El Pacte… Ves a saber. Evidentment durant el primer any res. Crec que les persones que s’han posat per desenvolupar-lo són competents. Veurem després perquè un Pacte ha de portar projecte, diners, organització. Fets i no paraules. Qui ho va dir?
Com a conclusió dir que comparteixo molt del que diu, especialment les conclusions. Els últims dies hem vist la queixa dels directors dels instituts de recerca, hem vist la pobre resposta del govern. Hem vist l’aturada pressupostària. Molt més que una opinió. Són : Fets i no paraules. Qui ho va dir?
És evident que el DEiU passa per enormes dificultats. La principal, la credibilitat. Cal un cop de timó que forçosament ha de passar per la destitució d’alts càrrecs i la vinguda de persones més capaces. Si no, ja serà massa tard per redreçar la situació. Sap greu haver de dir que la situació és realment dramàtica.
Antoni,
El problema està en la pròpia presidència de la Generalitat. Cal creure de debò i, certament, els pressupostos, el que sembla que seran, no indiquen això. Els canvis al DIUE no servirien de res sense un canvi de prioritats.
Dit això el conjunt de polítiques del DIUE no estan adequadament enfocades. Mesclen aspectes de desenvolupament empresarial amb la recerca universitària sense saber ben bé de què va.
L’article del Xavier Henàndez és vergonyos si coneixes el personatge. Si analitzes totes les cites concretes que utilitza per atacar l’actual equip i el coneixes sabras que només parla de temes d’interés personal com acadèmic:
1) vergonyosa desestimació de projectes ja endegats en humanitats (parla d’un projecte d’institut de recerca en historia de catalunya que tindria molta tela saber com es va encarregar el projecte inicial)
2)l’ICAC de Tarragona (conflicte en el nomenament del Director entre un amic seu i la persona que va escollir el consell amb acord de la URV, tema que va motivar la seva dimissió quan el DIUE no li va donar suport)
3)Uzbekistan i Tunísia (subvencions donades per ell a dit i sense concurrencia per fer prospeccions arqueològiques, que dirieu si un altre DGR fes el mateix amb els de les seves disciplines afins)
I així un llarg etc. És lamentable no saber estar callat i voler sortir com heroi d’una gestió discreta i lamentable amb episodis com els comentats.
Cert que hi ha un problema de recursos i que l’expansió que es desitja del sistema de recerca s’haurà de desenvolupar a un ritme més lent. Cert, però aleshores de qui parlem, del DIUE o del Conseller de Catalunya, altrament dit Castells?
Ramon,
Conec a Xavier Hernàndez, però si que reconec no conèixer els projectes d’Humanitats dels que parles, cap del tres. Per a mi el problema greu actual és la osició de Castells – Montilla, tot i que penso que Castells té poc a dir actualment, ha perdut molt d epes.
Benvolgut Ramón: Els projectes de centres d’humanitats van sortir a concurs públic i els avaluadors d’una agència van decidir. Sàpigues que jo hem dedico al Patrimoni (a la UB) i et recordo que l’Institut del Patrimoni el vam fer a Girona (malgrat ésser la UB la més forta en aquest camp). Pel que fa a l’ICAC, la política de Recerca de la Generalitat l’ha de fer la Generalitat i no el Rector de la URV. El conseller Huguet va preferir prescindir del DGR i fer la rialleta als rectors… I ja ho veiem, se’l rifaran tota la legislatura (crec que va fer un error lamentable). A mi em va tocar dimitir. Ja se que això no s’entén en un país d’aferrats a la cadira. Però el meu compromís de lleialtat era amb la recerca i no amb el conseller. Pel que fa a les expedicions a l’exterior, van sortir de la convocatòria pública Excava. Vaig posar especial èmfasi en la presència en el nord d’Africa (seguint directrius Gencat). Les negociacions amb el govern tunisenc van ser molt dures. Volia una missió a Cartago (crec que Catalunya s’ha de comportar com un Estat i ha de buscar actuacions de prestigi). No va poder ser, però a canvi ens van oferir una ciutat númida sencera: Althiburos. Una oportunitat única. La continuïtat del finançament es va arranjar a partir d’un conveni amb la UB que el DIUE ha retirat (!). Pel que se la missió catalana ha assolit resultats importants. Als del turbant no els agrada tenir europeus vora la frontera algeriana, i pel que es veu als de la boina del DIUE tampoc. En aquest cas els de la boina han guanyat als del turbant: han liquidat la missió catalana. Tot el nostre esforç servirà per engreixar als francesos. I a l’Uzbekistan passa quelcom de similar. Tot plegat et puc assegurar que no tinc cap interès ni en l’Institut d’Història de Catalunya (que el DIUE es incapaç de crear), ni en l’ICAC (soc catedràtic de DCS i no d’Arqueologia), i quan vaig a Tunísia ho faig per compte propi … Resto a la teva disposició per si necessites alguna precisió. Pots localitzar fàcilment el meu correu a la UB. Ben cordialment.
F. Xavier Hernandez Cardona. Militant d’ERC núm. 501715 289.
Està bé la polèmica. Com sabeu els que em coneixeu, tots aquests convenis em cauen lluny, però si que puc certificar que els dos governs últims s’han dedicat a liquidar, coses que havien fet els anteriors. Solà va tancar una oficina a Xina, Huguet (1r govern) una altra a Casablanca, Maragall una a Roma, i veig que Huget (2n govern) ha tancat altres coses.
El país ha d’estar per sobre dels partits.
Això és una resposta entenedora i didàctica al” Ramon’s” comentari, que comprovo esta poc documentat , és difamador i esbiaixat. Gràcies ex DGR pel seu temps dedicat a generar la raonada resposta i, per la seva valentia en un moment en el que els politics aferrats a les cadires ni respiren ni expliquen res i no coneixen ni practiquen el verb dimitir.
Bé les precisions ja les poses al teu text i en tot cas per no iniciats, sense negar-les, hi afegeixo:
1)”Els projectes de centres d’humanitats van sortir a concurs públic i els avaluadors d’una agència van decidir”. Com saps la pràctica totalitat d’altres grups de recerca d’història han posat recurs i está als tribunals. No puc parlar del avaluadors de l’agència, només són rumors.
2)”La continuïtat del finançament es va arranjar a partir d’un conveni …” no parlava d’EXCAVA, és el conveni a dit el que no té precedent, o en pots exposar altres d’aquesta quantitat?
3)”ni en l’ICAC (soc catedràtic de DCS i no d’Arqueologia)”, parlava d’arees afins, en tot cas en 3) trobem el mateix que 2), i el director no el va decidir un rector, sinó que l’òrgan i pel procés que estava previst. Una altra cosa es que un cop restaurada la teva situació no hi estiguessis d’acord contra el criteri de tothom.
Cordialment,
Veig pels comentaris de Ramon i Rufus, així com per la resposta del Xavier que la cosa té morbo. Només em sap greu no poder afegir res.
M’alegra haver fet aquest article perquè permet la discussió i posar sobre la taula alguns dels problemes de la recerca.
Benvolgut Ramon:
Pel que fa al Centre d’Història de CAT, i que jo tingui notícia únicament va posar recurs un grup de la Universitat de Girona… D’altra banda està be que la gent vagi a tribunals si creu que te raó. A criteri meu el projecte guanyador de la UAB era molt interessant. Crec que els avaluadors ho van fer be. Altra cosa es que als mandarins no els agradés la decisió i la vulguin neutralitzar. A més, com saps, vam ser prou valents per organitzar un concurs d’idees per bastir centres, i això va estar bé. Estic segur que el DIUE no en farà cap de concurs. De fet no crec que faci cap centre més, ni tan sols els previstos, ni amb concurs, ni sense concurs, ni amb avaluadros, ni sense.
La decisió de perllongar dos dels projectes endegats en l’EXCAVA va ser una decisió política. La DGR, està per governar, i ha de prendre decisions de política científica en aquests afers i altres. Així els centres de Girona els vam decidir a dit, tot i la migrada potencialitat d’aquesta universitat en el camp de l’Aigua, el Patrimoni i la Realitat Virtual. Es que la Generalitat (que no es la Diputació de BCN) no pot decidir mantenir missions a l’estranger? Creus que no està justificada la presencia catalana en els dos casos esmentats? El que es una irresponsabilitat es malbaratar, a canvi de res, la feina feta. Nosaltres, per lleialtat institucional, vam mantenir tots i cadascun dels compromisos de recerca (la Xina és un altre tema) dels equips anteriors.
Pel que fa a la direcció de l’ICAC va haver un concurs internacional que va informar molt positivament un candidat (pots comprovar-ho a les actes). El consell de direcció (època del Pozo) no va respectar el suggeriment del jurat. De manera incongruent amb les bases del concurs es va escollir una candidata que no quadrava amb la demanda principal: competència en arqueometria. Això si, li van valorar la museologia (!). Nosaltres vam trobar un recurs fonamentat, una decisió incongruent i una praxis que s’allunyava de la nostra voluntat d’impulsar una orientació científica en tots els nostres centres de ciències socials. Jo no estava disposat a aguantar ni tupinades ni endogàmies. El conseller si que ho va fer i ja veiem el resultat: en aquest primer petardo va sortir corrent davant els rectors, i encara no ha parat… i pel que fa a l’ICAC ha acabat essent un centre desigual que no es tipifica per l’excel·lència (hom pot comprovar la migrada capacitat d’apalancament malgrat els recursos esmerçats).
Finalment reconèixer que, efectivament, jo i el meu equip vam tenir molts errors, però no soc jo qui està a la picota. No dubtis que la manca de projecte dels actuals responsables fa que, ni que sigui per contrast, la nostra gestió sigui enyorada. Penjar la responsabilitat de l’actual paràlisi als equips anteriors es una frivolitat.
Cordialment.
F. Xavier Hernàndez
El Xavier fa en aquest últim comentari algunes afirmnacions que clarament comparteixo.
El govern, en aquest cas es refereix a la DGR, està per governar, cosa que vol dir prioritzar, prendre decisións. Al govern sempre li respectaré els errors, els criticaré però sempre prefereixo a algú que faci coses, a vegades s’equivocarà, a aquell que no fa res.
L’última precisió, que va matitzant les exposicions.
1) Una personal: No soc de Girona, doncs veig que insisteixes molt en aquest punt.
2) L’altra proposta del Centre d’Historia tenia el suport de la majoria de grups de recerca d’Història de Cat, la guanyadora 1. El recurs l’ha presentat 1 grup, però que sàpiga té el suport de la resta.
3) EXCAVA, crec recordar, tenia una dotació de 1 M€ fins el 2008 (per tant no hi hem arribat no?). Si hi havia un projecte estratègic, que ara son les raons que alegues, només dic (des del primer comentari) que és un tema de transparencia. Prioritzar-lo davant dels altres, treure una convocatòria específica … no resoldre’l per la via personal.
En tot cas, a mi em sembla que les teves respostes han anat aclarint el tema, però també posen en evidencia el que em va motivar a fer el primer comentari, en tots els exemples que cites a l’AVUI com a grans desastres hi ha l’àmbit d’Historia, (bé t’hi dediques, no?), i en tot cas son punts on ja has vist que a mi no em sembli que t’hi vas lluïr.
Espero que sigui el meu darrer comentari.
Aquest Ramon tan ben informat de tot lo de recerca és el mateix que aquest?? No sabia que els directors generals feien política enviant posts anònims als blocs d’internet. Potser és que té poca feina, l’home (amb la que li està caient, segons diuen!)
Déu n’hi do quin debat.
Només en faltava llegir el comentari de Josep Casas. La veritat és que jo no sé qui és en Ramon i com que no soc del món de les humanitats no m’ho puc ni imaginar. Veig que penses que pot ser Ramon Moreno?
Benvolgut Ramon.
Jo tampoc soc de Girona. D’això del colobrot d’història ja em perdo, potser tu tens més informació… En tot cas la gràcia que tenen els centres de la Generalitat (basats en l’exel·lència) és que escapen al diktat dels mandarins universitaris. La gent pot treballar i alhora mantenir la llengua rugosa. Crec que és suïcida plantejar els centres com una extensió endogàmica del glacis dels mandarins. Els instituts no han de ser un apèndix de les universitats (tot i les col·laboracions) i repeteixo que el nostre model s’ha d’inspirar en el Max Plank i (potser) en el CNRS quant a personal investigador.
Sobre això que tant et preocupa de Tunísia i Uzbekistan, sàpigues que els tràmits en aquells països son lents i en recerca cal assegurar horitzons llargs. El cas de Tunisia estava clar per assegurar presència estratègica al nord d’Àfrica (sobre la qual tant s’omple la boca el conseller Huguet). L’Uzbekistan, també interessa, encara podríem assolir un paper destacat en aliança amb els francesos. També vam valorar la possibilitat de reforçar la presència a Síria, però, en aquell moment era massa arriscat, millor esperar un any o dos. Per descomptat també vam continuar donant suport al magnífic projecte d’Oxirrinc (Egipte) que veig que no l’anomenes. Haviem de conveniar amb algú més? amb quí?… Jo crec que aquests eren els projectes de major entitat i oportunitat. En qualsevol cas eren pocs diners (no recordo la quantitat final, potser tu tens les dades més fresques). Les expedicions arqueològiques no son massa costoses, formen la nostra gent, ajuden d’altres països y projecten imatge de Catalunya.
Pel que fa a la meva activitat pots consultar la web http://www.xavier-hernandez.com (en construcció). En el bloc trobaràs un article llarg (“La recerca a Catalunya, problemes i perspectives”) que potser et resultarà excitant. També pots mirar la web del grup (en construcció) http://www.didpatri.net. Qui sap si podràs detectar al “personatge” en alguna praxis tèrbola, prevaricació o tràfic d’influències.
Per acabar tampoc entenc el final del teu darrer escrit. El HC Solà em va encomanar que donèssim impuls a les ciències socials. Ho vaig intentar, però al capdavall les iniciatives que tant critiques han estat molt limitades. La nostra aportació més notable (en el Dragó Khan i en menys de dos anys) va ser falcar, impulsar o crear el Sincrotró, el BSC-Mare Nostrum, els centres de Nanotecnología, IRB, PRBB, Crusafont, Salut Internacional, Aigua, Patrimoni, Realitat Virtual, IPHES, Bioenginyeria, CMRB, IEEC, IMPPC, CREAL, etc. I et puc dir que el més enriquidor va ser la convivència, i fins i tot l’amistat, amb els responsables dels centres, persones de gran qualitat humana. Veure aquesta gent menystinguda per aquests rústecs del govern ha estat excessiu. Es per això que he volgut palesar (després de mesos de prudent silenci) que amb l’Huguet i la Palmada no comparteixo ni idees ni praxis. Del teu homònim, el Ramon Moreno, esperava una mica més però veig que no se’n surt. Llàstima.
Cordialment.
F. Xavier Hernàndez Cardona
La dura polèmica continua. Un apunt. El govern anterior amb el conseller Solà va mantenir l’impuls a la recerca que havia inciat Mas-Colell. Amb la pèrdua del DURSI la coses no van seguir així.
La situació actual, per mava de diners, ens posrta a la catàstrofe. No dicuteixo casos concrets siní una situació global.
Montilla no té aquesta prioritat a la seva agenda i confòn la recerca de nivell amb la innovació amb l’etiquetatge d’una llauna de sardines.
I això és dolent per Catalunya.
Penso que ja està tot dit, i agraeixo les intervencions del Xavier doncs també han matitzat la meva opinió amb la argumentació que has realitzat. El que he explicat, però, és el que m’han transmes alguns dels interessats, i finalment dir-te que ni soc ni desitjo ser DGR, qui voldria estar enmig de la pinsa Castells – Universitats i Centres de Recerca?. Quan no hi ha molla…
Penso que Ramon té raó quan agraeix les argumentycions del Xavier i crec que ells, malgrat la crítica agrairà les del Ramon ja que li han permès afegir més idees a la seva exposició incial.
No sé quantes persones interessades hauran llegit aquesta discussió, misteri, però confio que el debat hagi servit per conscienciar una mica més a tothom de quan difícil és governar a gust de tots i fer-ho bé. El món de la recerca és complex i a tots nosalres ens consta que no ens valorin, a vegades més del que en justícia mereixem. La vanitat noi deixa de ser el motor de la recerca.
El desconeixment del tema concret m’impedeix fer valoracions i ja sabeu que quan puc no me n’estic.
Doncs a reveure. Jo dono per tancat l’episodi. I agraeixo a l’Enric aquest bloc (que es de referència i que consulta tothom), i alerta que venen castanyes i moniatos.
Xavi Hernàndez.
Ha estat un polèmica clarificadora,al menys per a mi com a persona no iniciada en el tema, m’ha quedat clara l’actuació del EX DGR, la seva forma transparent, documentada i valenta d’exposar el tema m’ha convençut, i realment entenc que se enyorin les actuacions anteriors, quan Catalunya demostrava SENY i força. En comparació els comentaris d’en Ramon m’han deixat inquiet i amb la sospita (quasi realitat) de que és una persona molt “enterada” o propera al actual DGR ( del seu pessebre segur..), i el que és pitjor amb poca classe i molt esbiaixat, …. Ara vol tancar la polèmica que pel que sembla en aquests moments li resulta incòmoda . Deu ens agafi confessats!.. O amb la boca plena de panellets… alguns la tindran plena de castanyes ben grosses… durant molt de temps!!!!!
Per cert Enric et felicito pel teu blog.
Rufus
Gràcies Rufus.
Deixant de banda valoracions personals sobre actuacions que no puc valorar, i mirant el futur, el que cal ara és un canvi ràpid. Un desastre va ser la desaparició del DURSI i pagarem les conseqüències durant molt de temps. Xavier Hernàndez va treballar en un departament, ara no existeix i, per bons que siguin els actuals gestors, la situació no és comparable. És totalment impossible que Blanca Palamada pugui fer res sense un departament propi. Voldria recordar que el canvi es fa a Catalunya quan el president Pujol crea el DURSI. Mas-Colell de comissionat no va poder fer el mateix. No és igual discutir un pressupost de tu a tu que fer-ho per persona interposada, per molt que t’estimi.
Aquesta és l’única reflexió que hi puc fer.