Magdalena Álvarez i Martí l’Humà, qui és més culpable?

Enric I. Canela

Avui m’ha sorprès, bé no tant, el despropòsit que he sentit a Catalunya Informació. Es tractava d’unes declaracions de la ministra de Foment, l’admirada Magdalena Álvarez. La senyora parlava de la seva tan demanada dimissió.

Ha vingut a dir una cosa com aquesta, ho dic de memòria: No penso dimitir perquè això seria una covardia. Els que ho demanen ho fan perquè segur que és el que farien. El raonament era més o menys que els que demanen la seva dimissió segurament serien uns covards.

Realment és una forma de pensar ben estranya. Dimitir quan un ho fa tot malament és de covards. Segons ella la dimissió és un signe de covardia i assumir les responsabilitats és no dimitir.

O sigui el Parlament de Catalunya està ple de covards incapaços d’assumir la seva responsabilitat. L’últim que em faltava sentir d’aquesta senyora és que tots els que volem que dimiteixi d’una vegada som covards. Increïble.

Aquesta senyora no ha entès que quan un fracassa, no n’encerta ni una, el millor que pot fer és assumir la seva responsabilitat en el fracàs i marxar. O potser la seva missió és convertir Barcelona en una ruïna? Clar que la culpa és de tothom menys d’ella. Si em de trobar culpables, jo assenyalo alguns. El primer Martí l’Humà per no tenir fills legítims. Després trobarem als catalans que van signar el compromís de Casp. En aquell moment comença la nostra desgràcia.

Si us plau, tots som covards però que marxi d’una vegada. No sé si servirà d’alguna cosa, però com a mínim que se’n vagi a casa seva i si pot ser que se’n porti al virrei.