Els rànquings d’universitats i la qualitat de la universitat catalana

Enric I. Canela

Sovint he parlat en públic i he escrit sobre rànquings universitaris i de la situació de la universitat catalana i he dit que encara que la Universitat de Barcelona, 194 del rànquing del The Times Higher Education supplement (THES) 2007, sigui la primera de l’Estat això no em resultava prou satisfactori.

Fa dies que volia escriure sobre el tema, però ara tres raons m’han impulsat a fer-ho.

La primera és que fa pocs dies que s’ha publicat el rànquing 2007 de THES.

La segona és que el passat dijous, en l’acte de presentació de la Jornada-Debat ´07: La Recerca, la Innovació i la Col·laboració Universitat-Empresa vaig dir que tenim unes universitats amb grups de recerca i publicacions de qualitat contrastada, reconeguda internacionalment, així ho indiquen els diferents índex que ho mesuren. Per altra banda, veiem que en els rànquings internacionals, amb la validesa que se’ls vulgui donar, tenim una posició dolenta, no estem entre els millors. Ens podem consolar dient que estem entre els millors de l’Estat però no em serveix en un món global.

Aquestes paraules van provocar que el rector de la UPC Antoni Giró, que obria la Jornada amb mi, respongués que volia transmetre un clima d’optimisme, davant la meva opinió pessimista, i va defensar la universitat catalana amb algunes dades. Val a dir que sense massa optimisme, estic d’acord amb la seva valoració. L’avenç i la qualitat de la recerca de les nostres universitats és indiscutible, especialment en algunes àrees, i el salt endavant que ha fet la UPC en poc temps digne d’elogi.

La tercera raó és que a l’endemà, divendres, va tenir lloc l’acte de commemoració del 25è aniversari de la inauguració del primer dels edificis de la Facultat de Biologia a la Diagonal de Barcelona. Acte tot ell carregat d’emotivitat i molt ben organitzat. Tot va estar molt bé, però el que motiva aquest comentari és el parlament del rector de la UB, Màrius Rubiralta, segurament el millor que li he sentit en els molts anys que ens coneixem. Va defensar, convençut i amb sòlida argumentació, la qualitat de moltes de les coses que es fan a la UB, va parlar de rànquings; dels problemes de la UB per tirar endavant en el malaurat context en que es mou la universitat a l’Estat; del tradicional paper social que fa la UB en admetre, a causa del gran nombre de places que ofereix en molts centres, tots els alumnes, sense seleccionar els millors; el tenir diplomatures que, en no fer recerca, fan disminuir els coeficients que s’utilitzen per construir aquestes classificacions atès que en la majoria de països aquests estudis no són universitari. En conclusió, un sòlid raonament per contextualitzar la UB i dir que, en aquestes condicions, la UB era l’única que feia aparèixer alguna universitat de l’Estat en els rànquings internacionals. En el fons el rector de la UB transmetia l’esforç que està realitzant per col·locar a la UB en el mapa de les millors universitats, és cert, li reconec. Més encara, li dono absolutament tota la raó i res del que va dir no contradiu la meva opinió. A la sortida li vaig comentar al rector que tenia pendent analitzar aquest darrer rànquing i fer algun comentari al respecte. A causa de la Jornada-Debat ´07: La Recerca, la Innovació i la Col·laboració Universitat-Empresa no m’havia quedat gaire temps lliure. Aprofito aquest cap de setmana per fer-ho.

El rànquing THES 2007

En aquest rànquing les universitats que apareixen entre les 400 primeres:són: la Universitat de Barcelona (194), la Universitat Autònoma de Barcelona (258), la Universitat Autònoma de Madrid (306), la Universitat de Navarra (319), la Universitat Pompeu Fabra (339) i la Universitat de València (393). La Universitat de Navarra és privada. De les sis que hi apareixen, tres són catalanes, una madrilenya, una navarresa i una valenciana.

Aquest rànquing classifica les universitats (definicions i mètode a QStopuniversities) mitjançant sis índexs:

1.- Té un pes del 40% del total i correspon a l’opinió dels acadèmics consultats

2.- Té un pes del 10% del total i correspon a l’opinió que tenen els ocupadors públics i privats

3.- Té un pes del 20% i correspon a la ràtio personal docent a temps complet : estudiants a temps complet

4.- Té un pes del 20% del total i correspon a l’excel·lència en recerca. Mesura el nombre de cites que han rebut les publicacions fetes pels membres de la universitat dividit pel nombre de professors a temps complet

5.- Té un pes del 5% del total i correspon a l’atracció que té la universitat per als acadèmics d’altres països

6.- Té un pes del 5% del total i correspon a l’atracció que té la universitat per als estudiants d’altres països.

Atès que només he pogut veure les dades de les 200 primeres universitats, no puc analitzar més que la UB. La UB, com he dit, la UB surt en el lloc 194 amb 55,9 punts (la màxima puntuació és de 100 punts). Aquesta puntuació s’obté a partir de 69, 46, 22, 78, 17 i 36 punts del 1r, 2n, 3r, 4t, 5è i 6è indicador, respectivament.

Una anàlisi més detallada mostra que només amb el primer indicador, la valoració dels acadèmics, es col·locaria entre els llocs 97 i 102. El 4t indicador, el de l’excel·lència en recerca, la situaria entre els llocs 93 i 95, si no m’he descomptat en comptar a la taula. Pel que fa a aquesta última dada, cal tenir en compte el que diu Màrius Rubiralta, la UB té alguns centres amb molt poca recerca significativa. La Sapienza de Roma, en conjunt lleugerament millor situada, podria comparar-se i en aquest indicador està una mica per darrera, està més reconeguda però encara atrau menys. El problema apareix quan es miren indicadors sobre els que la universitat té poc control. Així per exemple, la UB s’ensorra quan es mira el tercer indicador, que mesura el personal docent i investigador en funció del nombre d’estudiants. Què pot fer la universitat per millorar? També s’ensorra en el 5è indicador, que mesura l’atracció que té per al personal acadèmic d’altres estats? Qui ha de voler venir amb les condicions de contractació que té la universitat espanyola? Pot fer alguna cosa la UB sobre tot això? Pel que fa a l’últim indicador, l’atracció que té per als estudiants estrangers, el lloc no és massa bo, potser en aquest darrer cas si que es poden fer coses. Tinc pocs dubtes de què una adequada feina del govern català, actuant com a paraigües de totes les universitats catalanes podria ajudar a fer més tractives les nostres universitats. De fet fa uns anys ho vàrem començar a fer, però per coses del sectarisme polític tota la feina la va esborrar a cop de decret i inactivitat el govern català al 2004. Però deixem això, amb més o menys intensitat, tot el que he dit pot ser aplicat a les universitats catalanes.

Una dada curiosa és que gràcies a l’esforç en recerca de la UB, Barcelona apareix al mapa britànic a l’àrea d’Espanya del Country Guides del prestigiós web de QStopuniversities. La referència no deixa de ser genial: From paella to sangria, fabulous fiestas to the decadent beauty of Barcelona’s Sagrada Familia, Spain is becoming recognized as a top-10 world destination for international students to study abroad.

Rànquing de Xangai

El rànquing de Xangai utilitza un mètode diferent per classificar les universitats, però també en aquest cas trobem a la Universitat de Barcelona situada en el primer lloc entre les universitats de l’Estat (entre els llocs 151 i 202, no diferencia entre aquests llocs). Després apareixen d’altres. Són la Universitat Autònoma de Madrid, la Universitat Complutense de Madrid i la Universitat de València (totes elles entre els llocs 203 i 304); i la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Politècnica de València (ambdues entre els llocs 305 i 402).

Aquest rànquing es calcula a partir de sis indicadors. Són:

1.- Té un pes del 10% del total i correspon a ex alumnes que han guanyat premis Nobel o Medalles Fields

2.- Té un pes del 20% del total i correspon a professors que han guanyat premis Nobel o Medalles Fields

3.- Té un pes del 20% del total i correspon a investigadors amb moltes cites en 21 camps del coneixement

4.- Té un pes del 20% del total i correspon a articles publicats en Nature i Science

5.- Té un pes del 20% del total i correspon al nombre d’articles que apareixen al Science Citation Index-expanded i al Social Science Citation Index

6.- Té un pes del 10% del total i correspon a l’eficiència acadèmica respecte a la mida. Aquest últim indicador de fet és la suma ponderada dels anteriors dividida pel nombre de professors de la universitat.

Continuant amb l’anàlisi de la UB és veu que té dos zeros dels dos primers indicadors, no té cap ex alumne ni cap professor amb el premi Nobel o la Medalla Fields i poc es pot fer de moment per millorar-ho. No sé si algun dia en Joan Massagué tindrà algun dia premi. Si anem als indicadors 3r, 4t i 5è que mesuren la recerca, la UB obté un 7,4, un 14,9 i un 47,5 que corresponen al lloc 326, al lloc 191 i al lloc 91, respectivament. Amb l’indicador 6 que pondera tot els anteriors i els corregeix pel nombre de professors està al lloc 159. O sigui quan es tracta d’investigadors amb moltes cites els resultats són relativament dolents, mentre que per quantitat de publicacions les coses són molt millors. A més, en aquest rànquing la UB és l’única que apareix entre les “Top 100 world universities” en algun camp, concretament en Medicina Cínica i Farmàcia. En aquest cas, amb un mètode de càlcul lleugerament diferent, està entre els llocs 76 i 108. En tot cas destaca la UB en el percentatge d’article publicats en les revistes que estan en el 20% més alt dels camps relacionats amb la biomedicina, on està aproximadament en el lloc 75. Està en el 85 quan es compten el nombre d’articles indexats en el Science Citation Index- Expanded en els camps de la biomedicina, i entre el 66 i el 96 quan es calcula el nombre d’investigadors molt citats en aquests camps.

Scimago

Un altres rànquing és el d’Scimago. Aquest rànquing analitza les universitats Iberoamericanes i a efectes d’aquest article no em serveix gaire, ja que el meu article té un interès de comparació mundial. En tot cas si indicar que en aquest la UB torna aparèixer en primer lloc i les universitats catalanes estan en bona posició. Amb tot si que voldria assenyalar que Scimago ha publicat un altre rànquing: La productividad ISI de las Universidades españolas (2000-2004). Aquest rànquing mesura el quocient entre el nombre de publicacions i el de professorat equivalent a temps complet. Les tres primeres són la Universitat de Navarra, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona, en aquest ordre i amb una productivitat molt similar. La diferència d’aquesta mesura amb la dels altres rànquings és que no matisa la qualitat de les publicacions.

Conclusió

No voldria tancar aquest article sense fer referència al l’Informe Bruegel al que ja m’havia referit en aquest bloc.

En aquest informe els autors adverteixen que la qualitat de les universitats en matèria de recerca és “directament proporcional al potencial desenvolupament d’una economia basada en el coneixement” i observen que “la falta d’inversió en ensenyament superior i recerca”, repercuteix directament en la manca de suficient creixement econòmic.

Hi ha una raó econòmica i una altra d’organització expliquen els autors. La diferència entre les universitats dels Estats Units i les europees: està en la baixa inversió europea en recerca i en ensenyament superior, l’UE dels 25 destina un 1,3% del PIB i els Estats Units un 3%; i també la mitjana de la despesa per estudiant universitari, ja que als 25 països de l’UE va ser de 8.700 euros com a mitjana, mentre que als Estats Units va arribar als 36.500 euros. Afegeixen els autors que si els diners són importants, també ho és el mal sistema de govern, la falta d’autonomia i el pervers sistema d’incentius al professorat amb el que funcionen la majoria d’universitats europees.

Això és absolutament aplicable, i amb més intensitat, a Catalunya. La ràtio entre professorat i estudiants depèn del finançament públic, la manca d’autonomia pressupostària no permet atreure professorat i investigadors.

Hi ha més coses a tenir en compte, però ara voldria finalitzar amb dues conclusions. La primera és que el Govern català ha de prendre consciència de l’autèntica qualitat de la recerca que es fa a les nostres universitats i que si no es va més enllà, les raons cal buscar-les en els recursos que es posen al seu abast, no acaben de creure en la universitat, i en el model organitzatiu, les lluites partidistes no permeten una posició unitària que obligui al govern central a canviar la seva política centralista i anquilosada. La segona conclusió és que el problema de la transferència de coneixement, la manca de relació entre la universitat i l’empresa no és un problema de les universitats, si més no la causa principal. Hi ha raons més profundes. L’administració s’ha mostrat incapaç de crear les condicions per tal que això sigui possible. A més de posar continus entrebancs, cau en greus errors. Mentre se segueixi confonent un centre tecnològic amb un parc científic, la recerca amb la innovació, etc. no avançarem. Tot això no exclou que les universitats haguem de fer més, organitzar-nos millor i retre comptes a la societat. Hi ha coses en les que si podem i hem de millorar, però l’article ja és prou llarg. M’agradaria que el que he escrit servis per obrir els ulls a alguns i encertar un debat que ens permetés situar-nos entre les societats que aposten pel coneixement com a font de riquesa i desenvolupament. També m’agradaria que d’una vegada per totes els successius governs deixessin de considerar la UB com una universitat de baixa qualitat i que les seves lícites apostes per millorar la universitat no vagin contra la UB. La recerca i la seva qualitat s’han de finançar específicament. No oblideu que he tingut diverses responsabilitats de govern a la UB, alguna en un lloc prou sensible com per saber que això ha estat així molts anys.