Enric I. Canela
El tema del dia està en l’educació, encara que no es tracta de la universitària, si és la que prepara als joves per entrar a la universitat. Ahir es va presentar l’informe L’estat de l’educació a Catalunya, editat per la Fundació Jaume Bofill i coordinat per Ferran Ferrer i Bernat Albaigés. La premsa ho recull àmpliament (AVUI, La Vanguardia, El Periódico i 2, El País digital).
El que es fa a les escoles públiques amb els estudiants d’ESO és una vergonya i poc més es pot afegir. Algú preguntava l’altre dia perquè Montilla porta els fills a l’escola privada, per la mateixa raó que portàvem a casa a les nostres filles, encara que una mica car, ja se sap com va això de la concertada, ho podíem pagar i no som rucs del tot. Montilla fa molt bé. I haig de dir que les meves filles ja no són unes nenes, és a dir, això fa molts anys que no va, s’ha complicat encara més amb la immigració, però el model català d’educació no és bo i no es poden els mitjans per resoldre-ho.
Qui deia que no lideràvem res a Catalunya, ja som líder en fracàs escolar de l’escola pública. La privada no va malament. Conclusió: Espanya a la cua d’Europa i Catalunya a la cua d’Espanya. Anem en caiguda lliure. La cultura de l’esforç no s’inculca. . Quin futur espera a Catalunya.
El tema és molt preocupant i requereix accions urgents. Catalunya està la cua d’Europa en despesa pública educativa, en això està una mica millor que Madrid, però en tot cas ells ho aprofiten millor. D’aquí uns dies l’informe PISA, no crec que sigui més demolidor. Temps tindrem d’analitzar-ho.
Fa dues dècades, una persona que anava a un institut públic en una població del cinturó de Barcelona podia acabar doctorant-se a Harvard (conec més d’un cas). Actualment és això possible? No només és que estem endarrerits, sinó que a més hem anat endarrere, com els crancs.
Aquí hi ha moltes variables que juguen en contra: molta immigració, un mercat laboral que implícitament prima no tenir formació en res a tenir-ne, una pedagogia tronada, uns mestres que sempre diuen estar estressats i cobrar poc, i uns pares que consideren l’escola un aparcament per a deixar-hi els fills mentre van a treballar. Solucionar aquest problema, per tant, requereix que tothom es posi les piles, començant per les administracions, però continuant també pels mestres, pels empresaris i acabant per les famílies.
David,
Cert el que dius. Jo tenia molts alumnes bons d’insttitus del cinturó, alguns bons investigadors avui. Ara no sé.
Immigració si. Pedagogia tronada si. Estressats suposo. Cobrar poc, relatiu, són els que cobren més d’Europa en relació al PIB segons dades de l’OCDE. Posaré dades.
La solució és comlicada i un problema d’anys. Algú ha de dir que no tots som iguals. No tots els nens tenen les mateixes capacitats. A banda de problemes d’igualtat d’oportunitats socials, cal evitar tallar les possibilitats dels que no tenen la sort d etenir una situació econòmica suficient.
Enric,
La referència dels mestres l’he posat irònicament. Com molt bé comentes, no cobren gens malament (mínim de 27.000 euros bruts anuals) per treballar 18 hores lectives a la setmana, i gaudir de més de dos mesos de vacances.
Et dono totalment la raó quan comentes que caldria començar a plantejar-se algunes qüestions, com per exemple separar l’alumnat en funció de la seva progressió. Ja sé que sona molt bé que tothom estigui a classe, però si continuem així l’ascensor social va camí d’aturar-se.
David,
Tinc el teu article per comentar. Està molt bé. La llista de qüestions impecable. L’ascensor social ha mort, si més no si no es fa l’esforç d’anar per la via de l’educació privada.