Enric I. Canela
David Rodríguez en Vida Quotidiana ha escrit “Educació: tan malament estem?, un article dedicat al fracàs educatiu català. Dins el seu article, que recomano, planteja un seguit de qüestions sobre els que voldria deixar la meva opinió.
1.- Calen tants centres universitats?
Aquest és un vell debat. Si és mira des del punt de vista purament formatiu, clarament no. Jo crec que haver creat universitats fora de Barcelona fou una bona idea per cohesionar el territori i desenvolupar les capitals catalanes. L’impuls que ha donat la universitat és notable. Discutible és si calia la UPF, la UAB i la UPC venen de lluny. La meva opinió és que s’havia d’haver fet l’aposta política a l’any 1990 de millorar la UB i la UAB, principalment la UB que en ciències econòmiques i jurídiques estava sobresaturada. No es va fer. Ara potser sobraran places, no ho sé,
2.- Cal que tothom que ho vulgui vagi a la universitat?
Tothom que vulgui sempre que tingui les condicions. El problema és que els condicions legals que ara es posen no demostren que es tinguin les condicions intel·lectuals necessàries. Motiva aquest article de comentari – resposta a David Rodríguez es desastre educatiu d’ESO. La universitat ho pateix.
3.- Cal que l’educació primària i secundària sigui comprensiva?
Jo crec que no. És imprescindible ensenyar a cadascú d’acord amb les seves capacitats. Aquí si que hi ha una decisió política de calat. Es creu que es construirà una societat més justa i més integrada. El que es genera així es més frustració en els que no poden seguir i es desaprofiten les capacitats dels més ben dotats.
4.- No seria millor separar els alumnes per classes atenen al seu rendiment educatiu?
Jo crec que si. S’evitaria el que he comentat abans.
5.- S’avalua el professorat? Existeix un sistema de promoció del professorat adequat?
No existeix cap mena d’avaluació seriosa. No existeixen incentius, però tampoc el càstig. S’arriba a un sostre que poc depèn de les capacitats. No és un problema del professorat de primària i secundària, ens afecta a tots. La funció pública, en general, no funciona a l’Estat, i a Catalunya no s’ha sabut crear un sistema diferent.
6.- Tan cansats i mal pagats estan els nostres mestres? (18 hores lectives per setmana, més de dos mesos de vacances i una retribució bruta anual mínima de 27.000 euros)
No estan mal pagats, si més no comparativament amb l’OCDE. Són dels més ben pagats en funció del poder adquisitiu. No estic dient si és poc o molt, simplement faig una comparació amb altres països amb un rendiment molt diferent. El que si crec és que fan una de les feines més transcendents per al país i no tenen el reconeixement social adequat. Les condicions en les que han de treballar són nefastes. No tenen cap defensa davant alumnes conflictius, han d’atendre classes amb alumnes de famílies desestructurades sense els mitjans adients, alguns amb ares violents. Tot això amb un model comprensiu. Meravellós.
7.- Cal que tothom treballi a jornada completa de 9 a 2 i de 4 a 7?
No sé. Suposo que no, però no crec que sigui un problema.
8.- Té sentit que a una empresa li sigui el mateix contractar un professional que no una persona que no té la més mínima idea del seu lloc de treball?
Evidentment no. Però tenim un sistema en el que la formació prèvia no es valora gens.
9.- Té sentit que un llicenciat treballant en una feina del seu àmbit cobri gairebé el mateix que una persona sense estudis o ofici?
Tornem al mateix punt. A la universitat un laboral encarregat de portar paquets està per sobre del que cobra un mestre i molt més per sobre del que cobra un investigador. No cal ni dir que està fatal.
10.- Té sentit que durant una dècada de bonança econòmica haguem basat la nostra economia en feines que no requereixen de cap tipus de qualificació, intentant competir en allò que mai serem competitius?
És l’error més gran que es pot fer. No s’han creat les condicions adients. L’administració no ha estimulat la demanda dels sectors que aporten més valor afegit i ha anat sempre fora a cercar els productes. Aquí s’ha estimulat la construcció i el turisme i gens l’economia del coneixement. Qualsevol analista mínimament intel·ligent sap que el millor que es pot fer amb empreses que basen la seva activitat en la mà d’obra poc qualificada, el que cal fer és ensenyar-les a ben morir en moments de bonança econòmica alhora que s’intenta reconvertir el personal o es promou que l’absorbeixin empreses que tenen àmbits que les fan competitives encara que una part es basi en mà d’obra poc qualificada. El capital risc durant els últims anys, ha corregut riscos només comparables amb invertir en El Corte Inglés. El capital risc ha de tenir paciència i no en té. Durant anys invertir en la construcció donava uns beneficis ràpids i alts mentre que invertir en spin offs demana uns pocs anys per arribar al punt mort i començar a obtenir beneficis.
Conclusió: El tema no són els professors, segur que poden millorar. El país i no només els polítics, ha basat la seva forma de vida en valors equivocats. La reflexió que s’ha de fer és profunda. En aquesta línia recomano la lectura del lúcid article Millor impossible que ahir va publicar Xavier Roig a l’AVUI. Coincideixo totalment amb ell i sempre serà millor l’original. Roig comenta l’informe How the world’s best performing schools systems come out on top publicat al setembre de 2007 i al que dedica un article The Economist del passat 18 d’octubre. Diu Roig “Com que detecto que la nostra premsa no en parla, ni en parlarà, els en faré un breu resum”. Dues coses només, la primera és que intentarem que la premsa en parli donant-li difusió, la segona que llegint a Roig és poden treure algunes conclusions prou interessants: és un bon aperitiu contextualitzat.
Hola Enric,
Gràcies per fer-te ressò de la meva entrada. Per si de cas jo també hi he afegit un enllaç des de la pròpia entrada.
Gràcies també per refrescar-me la memòria amb l’article de The Economist. De fet, part del meu raonament es basava en la lectura que havia fet setmanes enrere d’aquest article.
De tota manera, a més de la millora de la capacitació dels mestres o de dotar de més recursos a les escoles, jo també posaria èmfasi a solucionar disfuncions de l’estat del benestar que duen a molta gent a concebre l’escola com una guarderia on deixar els nens quan es va a treballar. La racionalització dels horaris laborals, el foment del teletreball, o una major dotació de ludoteques poden ajudar a separar el que és ensenyament del que és un lloc per esbargir-se o passar l’estona fins que els teus pares pleguen de treballar.
Enric,
doncs dir això davant de segons genera que et començen a dir que ets una liberal-salvatge i elitista, i que incentivar la competitivitat entre les diferents univeristats és un sacrilegi.
Venga va! Si volem basar-nos en l’igualitarime atroç, amb mi que no hi comptin. Crec que molta de la gent que estem a la univesritat som prescidibles. Hem d’acabar com a Cubta? tots els taxistes llicenciats en medicina? No gràcies. Per aquest motiu prefereixo que els meus pares -si en el meu cas particular fos prescindible a la universitat- inverteixin els diners de la carrera, lloguer, etc en una altra cosa.
Salutacions!
De l’article de’n David Rodríguez trobo a faltar una referència a la responsabilitat dels pares en aquest fracàs escolar. No crec que sigui imputable exclussivament al sistema.
L’educació dels fills és responsabilitat, sobre tot, dels pares. Encara que exiteixi un Departament -excessivament paternalista- d’Educació, la responsabilitat només la té pel que fa a l’ensenyament. Cosa ben diferent, encara que sembli mentida.
David i Dessmond
L’article original sobre el que treballa The Economist és molt potent, curt encara que pesant, 33 Mb. David tens raó amb el tema dels pares, de fet Dessmond fa referència en el seu comentari. No ho esmentes, jo no ho comento. El problema és la concepció social global. Habitages cars, males condicions per a la concilació familiar, escoles – aparcament, etc. El problema de l’educació no el soluciona el departament d’educació per molt que vulgui, ara bé pot fer moltes coses. Per endreçar això cal una generació sencera.
Un gran problema és que molts mestres joves són ja el resultat d’un sistema educatiu deteriorat. I els que ara són estudiants.
Lídia,
Et diuen que no estàs a favor de la democratització, etc. Igualitarisme és igual a mediocritat. Les coses s’han de dir clares. Sempre amb ambigüitats, un desastre.
La competitivitat és la base del sistema. No sé si a l’època d’Adam i Eva la cosa era diferent, però la competitivitat forma part de la natura i podem fer la natura més amable, però no la canviarem. Allà on passava una riera, un dia o un altre hi tornarà, no posis una casa. Els animals i les plantes lluiten pel territori i els mascles per les famelles. L’home no serà diferent. Cal mirar que fan els animals i tenim la visió del que som. Després d’aquest rotllo alguna cosa més. Suposo, segur, pel que puc deduir que en el teu cas els diners estan ben invertits.
Jo estic a favor de què tothom que tingui condicions estudiï fins assolir com a mínim la llicenciatura (ara serà grau) i que després faci més coses. Tota la vida. Ara si no val per als estudis una bona FP el farà feliç. Ara bé cal canviar percepcions socials.
Benvolgut Enric,
gràcies per la entrada i per guiar-nos cap al article de Xavier Roig a l’AVUI. Coincideixo que s’hauria de valorar més socialment la labor dels mestres i protejir-los més. Es cert que no es tot culpa dels mestres, per aiò, i que podem trigar una generació sencera en capgirar la situació. Raó de més per començar-hi ja!
Hola Iñaki,
Un dels èxits dels finesos és aquest. Hi ha uns excel·lents treballs de Javier Melgarejo, director del Col·legi Claret que pots llegir aquí:
http://www.fcampalans.cat/archivos/revista/12_11.pdf
És curt. Melgarejo va fe runa tesi a Finlàndia sobre educació i aporta un conjunt de conclusions que no es poden menystenir.
Caldria començar ara mateix, com dius. Ja vaig fer fa temps alguna proposta al respectem, però tenim el país que tenim.
Bon dia, Enric i resta…
– el meu pare (ACS) va ser mestre, i director d’escola, i sindicalista a favor d’un ensenyament públic de qualitat. La meva mare també ha estat mestra, fins a jubilar-se anticipadament. Dels 4 als 16 anys vaig viure en el que es coneixia com a “pisos dels mestres”. Ho vaig viure en primera persona… un dia es va perdre el respecte pels mestres. Els pares no ajudaven, el sistema no ajudava, el dogmatisme pedagògic no ajudava… i aquí, per a mi, va començar tot. Cal recuperar l’autoritat a l’aula, que els pares estiguin al seu lloc, i que als nens se’ls transmeti el sentit de l’estudi, el treball… i les conseqüències (responsabilitat). Vam passar dels pares que venien a parlar amb els mestres per animar-los a que fessin el què calgués amb el seu fill per tal que aprengués, als pares que només venien a exigir responsabilitats als mestres per coses absurdes, quan no a pegar-los o amenaçar-los.
– Universitats: la competitivitat és bona. La cooperació també. Crec que la creació de la UPF és una decisió encertadíssima del govern de CiU, valenta, i que ha generat grans beneficis al conjunt del sistema. La millora del nostre sistema universitari passa per afavorir la diversificació de models buscant alhora la seva complementarietat, especialment en recerca.
Hola Elies,
Començo pel final. El resultat de la UPF ha estat bo. Totalment d’acord, però perquè no es va fer res per millorar les altres. Havia una lluita política, que ve de lluny, entre el Govern i la UB. La UB representava, per a mi erròniament, un esquerra anti-Govern. No era cert, la UB era la suma de moltes coses, com ara, i si es va anar posant contra va ser pel menysteniment governamental. Si l’aposta per la UB, i la UAB, s’hagués fet seriosament, no hauria calgut fer la UPF. Ara bé, si la decisió va ser valenta i el resultat bo, molt bo, la UPF és una bona universitat. Però va mancar ètica en algunes coses. Amb tot, podria escriure moltes coses sobre el tema, massa llarg i a més posaria noms que no vull posar en públic.
Pel que fa als mestres no puc afegir-hi més, tens tota la raó, ho saps i jo també opino igual.
Qui arregla això ara?
Records
Enric
ok, Enric, no discutirem aquí de tot això i menys en el tema concret, etc. Però deixa’m que et critiqui un punt de la teva resposta, que potser només és de redactat. Dius que el resultat de la UPF és bo “perquè no es va fer res per millorar les altres”. De cap manera. La UPF va tenir la sort de poder començar de zero, amb gent molt visionària que sabien perfectament de quins mals patien les universitats d’on provenien (p.ex. el Dr. Argullol) o perquè arribaven (Dr. Mas Colell) i podien edificar un projecte ambiciós, sense els condicionants de les altres. Sincerament, i acabo sense ànim de polemitzar (vaig estudiar a la UB i en el seu moment vaig ser representant dels estudiants des de la Junta de Facultat fins al Consell Social)… de vegades cal crear estructures noves. De vegades, també, per més recursos que destinem a una institució no “cundeixen”… La sort, o l’encert, és que l’aposta per crear la UPF va funcionar, i jo crec que ha estat un revulsiu interessant per a tot el sistema. Creant-se de nou, també hauria pogut ser un desastre, i de fet he avaluat centres nous que són un absolut desastre.
PS: sobretot, Enric, no vull polemitzar en cap cas. Conec la teva absoluta dedicació a la universitat i les moltes responsabilitats que has tingut a la UB, i el que has lluitat i lluites no només per ella, sinó amb visió de conjunt i de país. De manera que no és només que no vulgui polemitzar, és que no puc.
Hola de nou,
Un parell de comentaris sobre aquest fèrtil debat que s’ha encetat:
1.- Tema responsabilitat dels pares: el vaig tractar (i de fet ja li he comentat al Dessmond quan va fer el mateix comentari al meu bloc), però ho vaig voler fer des d’un punt de vista més global. És cert que hi ha casos de pares que es desentenen de l’educació dels seus fills. Malauradament, però, són molts més els pares que voldrien dedicar molt més temps a l’educació dels seus fills, però no ho poden fer per manca de temps. I aquí és on hauríem de treballar. Molts cops la manca de temps és el producte d’uns horaris irracionals, d’un model de vida que t’obliga a la suburbanització, i d’un model d’habitatge que obliga al treball de pares i mares a jornada completa. Si això li sumem unes infraestructures precàries (tema àmpliament parlant en aquests blocs), tenim tots els ingredients per assegurar la desestructuració familiar i la manca de scohesió social (el que Putnam anomenaria manca de capital social).
2.- Sobre els mestres/professors: crec que hi ha d’haver una valorització a vàries bandes. Per una banda, caldria generar un sistema d’incentius que premiés als professors que fan bé de manera continuada la seva feina. També caldria dotar-los d’autoritat a l’aula. No pot ser que un professor tingui les mans completament lligades per l’extensió de la “cultura del NO”. Finalment, també caldria fer veure als professors que estem al segle XXI i que algunes coses han passat a la història. Per exemple, donar hora per a reunions amb els pares a les 3 de la tarda és irreal quan la immensa majoria treballen, i potser ho fan a una vintena de quilòmetres d’on està situada l’escola.
3.- Sobre la UPF. Segons el meu esbiaixat parer (adverteixo que he estudiat a la UPF i que hi he mantingut una estreta relació durant anys), estic en la línia del que comenta l’Elies: molts cops interessa començar de 0 per estalviar-te haver de batallar ad infinitum amb vicis agafats de fa dècades. És més, personalment penso que la UPF ha agafat més vicis dels que li pertocarien com a universitat partida de 0. A més, tampoc cal recordar-ho, va fer en el seu moment una excel·lent tasca de benchmarking i generant competència entre les universitats, fet que ha estat beneficiós per a totes les universitats. Estaria per exemple la UB al mateix nivell que està ara si s’hagués optat pel pla de reforçar la UB en comptes de crear una universitat nova a Barcelona? Personalment, crec que no.
Molt d’acord amb tu, David, tant en el punt 1, com 2 i 3.
I aprofito el teu comentari per matisar una mica el meu anterior: la majoria dels pares estan -i molt!- preocupats per l’educació dels seus fills. El problema s’ha generat quan amb tanta tonteria psicopedagògica, tanta pedagogia activa, tanta protecció al nen, tan preocupats perquè no tinguin traumes, tan abocats a un concepte de guarderia infantil… ens hem fet un lio! I si a sobre hi afegim la desprotecció dels mestres, l’absoluta indefensió davant els pares energumènics… doncs al final passem del lio al problema. Perquè si no pateix per res el mestre no es fica en cap problema… per a què complicar-se la vida? Laissez faire…
Com pot estar motivat un professor a l’aula si el nivell el marquen els ganduls, si no es pot controlar els gamberros, si no s’inculca des de ben petits que les coses tenen conseqüències… i a sobre quan un dia reprenen una criatura l’endemà es presenta fet un energumen aquell pare que el mestre no havia vist mai abans, ni li ha fet cap cas quan ha intentat fer-li arribar que el nen no fot res, per muntar-li el numeret a la porta de l’escola, davant tots els pares i companys??
Dissortadament, o donem autoritat i protegim i emparem als mestres, o continuarà passant el que passa, que ningú demana comptes pel que els nens fan o desfan o aprenen o deixen d’aprendre… però ai làs! el dia que “la caguis” (permeteu-me la vulgaritat) amb qualsevol collonada d’aquestes… ja et pots preparar.
Resultat, una mica com allò que diuen de Franco “vostè faci com jo, no es fiqui en política”. Doncs els pobres mestres igual, si no vols tenir problemes, no pateixis gaire, no t’hi matis, que et muntaran un pollastre, i preocupant-te pels nens acabaràs només aconseguiràs disgustos i malsdecap.
Tenim molts bons mestres, que a més és una carrera extraordinàriament vocacional, però els fiquem a l’aula lligats de mans, de peus i emmordassats.
Elies,
Disculpes, és un error de redactat com bé perceps. La UPF és bona per se. El que volia dir és que si s’hagués fet el que calia no hagués calgut. Un cop feta, la feina va ser (i és) excel·lent. L’Argulllol i el Mas-Colell ho van fer molt bé i van deixar la cosa molt ben endreçada. Conec l’origen, com es va gestar i algunes intimitats del tema. Em sap greu haver dit el que no volia. Jo apostava per un model tipus Universitat de Califòrnia. I sense polèmica perquè estic d’acord. La UB en molts aspectes era i és una desgràcia que pateixo.
Que més voldria que tota la UB funcionés bé, però com saps, no defenso especialment la UB, intento ser equànime.
Gràcies per permetre’m aclarir un tema en el que no he estat brillant.
David i Elies,
Gràcies per les vostres encertades aportacions. En sabeu més que jo del tema, però si vull reblar dos temes. El de la responsabilitat. No hi ha exigència de resultats. I l’altre aspecte és el de la psicopedagogia i tot això. La pedagogia estudia l’aprenentatge, els models, però no dóna aptituds, menys actituds. Jo crec que ensenyar és com pintar, un pot aprendre a pintar, però no a ser pintor. El desastrós model d’accés a les carreres porta a la degradació. Per què cal fer una prova especial per fer Belles Arts i no per altres coses? Ser mestre és la feina més important. Les errades amb els infants són les més greus. Un mal professor a la universitat no destrossa una persona, un mal mestre si.
I respecte al que diu David sobre la UPF i la UB. D’acord també, matisaré més. Jo apostava per una universitat única a Catalunya amb un model com el de Califòrnia i un canvi més profund de model. Naturalment no sé que hagués passat. Ara bé, si no canviava res i només es potenciava la UB, un desastre. Era necessari un canvi en la política universitària. Evidentment em vaig quedar sol, com m’ha passat sovint, en l’intent de millora global. Sobre la UPF: el que li pot passar és que es converteixi en una universitat com les altres, que perdi molt. Per què? Els vasos comunicants. Els convenis del personal d’administració i serveis són els mateixos, la selecció del professorat, etc. aquest país, com hem vist parlant d’educació, tendeix a eliminar diferències, a enrasar per sota.
Altre cop gràcies per fer aquest debat.