Enric I. Canela
No podia ser altrament l’educació és motiu d’articles a tots els diaris. Faig un article molt llarg, però la informació és enorme i algunes de les coses que s’han dit val la pena llegir-les. Jo crec que la definició del problema és molt clara i les solucions també. La coincidència és gran, deixant de banda algunes bajanades inevitables. El gran problema, amb majúscula, a vèncer és com fer-ho. Aquí és on cal un gran pacte social.
Començo per un editorial d’El Periódico, que titula Orelles de burro, en el que després de descriure i lamentar la situació de l’educació a Catalunya i a l’Estat, diu que publica avui a la seva primera pàgina les cares de tots els ministres d’Educació des de la mort de Franco i de tots els consellers del ram, acompanyats de les orelles de burro que abans simbolitzaven el suspens.
Però passo a alguns articles més analítics de la situació actual.
La Vanguardia publica avui Com escalar a PISA. Diu l’article que els especialistes associen els notables registres dels castellanoleonensos a la despesa continuada en educació que ha realitzat el govern autonòmic i la particular homogeneïtat sociocultural del seu alumnat. Malgrat tot, per aconseguir l’èxit resulta imprescindible treballar amb estudiantes que desitgin aprendre i estiguin disposats a esforçar-se. Castilla i Lleó atén un percentatge d’alumnat estranger (6%) inferior al de la mitjana (8,4%) i molt lluny de Catalunya i Madrid, que en el curs passat ja havien superat l’11%. La Junta destaca la seva decisió fa uns anys d’emprar el marge autonòmic sobre la conformació del currículum per a donar més hores a l’ensenyament de llengua, matemàtiques, idiomes estrangers i ciències.
Mercè Beltran a La Vanguardia parla amb César Coll, catedràtic de Psicologia de la UB i Xavier Besalú, professor de didàctica i organització escolar del Departament de Pedagogia de la Facultat d’Educació de la UDG . Destaquen aquest experts alguns requeriments per obtenir bons resultats:
1.- Compromís. L’educació no funciona al marge de la societat, i si la societat és eficient el sistema educatiu també ho és. A Catalunya s’ha fet un Pacti Nacional per a la Educació, però no un Pacte Social que defineixi objectius que es perllonguin en el temps i drets i deures de tots els agents que participen en el sistema, començant per l’Administració.
2.- Gestió política. A tots els països en els quals el sistema funciona la gestió es fa des de l’administració més pròxima als administrats, i això aquí mai no s’ha vist bé per part de l’Administració.
3.- Menyspreu del coneixement. A cap país es menysprea el coneixement tècnic en educació com al nostre. Aquí ens movem per modes quant als continguts. Cal valorar el coneixement en l’escola i fora d’ella.
4.- Recursos. Durant anys s’ha invertit molt poc en educació. Existeix un problema de recursos i de bona gestió d’aquests. El 2,2% del PIB que es dedica a l’educació es considera insuficient. És indiscutible que en els últims anys ha augmentat la inversió, el que és més discutible és si s’ha posat on hauria d’haver posat. A manera d’exemple citen l’engegada de la 6a hora en primària, que ha requerit una inversió enorme “i probablement no era una prioritat.
5.- Formació del professorat. Tant la de mestre – infantil i primària-, com la del professor de secundària és molt millorable. No es qüestiona el nivell de coneixement dels docents, sí la seva capacitat per a educar, que és altra cosa. També es troben a faltar més pràctiques durant l’etapa formativa. Quant a la formació permanent es qüestiona el ús i abús de la formació gratuïta que ofereix el Departament perquè no es té en compte la repercussió que té en la pràctica docent.
6.- Sindicats i altres moviments. Han d’aixecar les seves mires i analitzar quines coses poden fer perquè l’educació sigui més eficaç i justa.
Fa poc, el dia 23 a La Vanguardia, Mercè Beltran parlava amb experts de l’àmbit educatiu – professors, sindicats, associacions de pares, representants de l’escola concertada i del món empresarial. Coincidien en la necessitat de què el sistema s’estabilitzi i que no es vegi sotmès als vaivens polítics és una demanda generalitzada de tots els sectors socials i reclamen un consens en un assumpte tan vital com l’educació.
Indica el diari algunes opinions:
1.- Inversions. Cal invertir més en educació. Els experts consideren que cal arribar a el 3,9% del PIB (Catalunya està al 2,1%). Durant anys els recursos que es van destinar a educació van ser mínims.
2.- Primària. Les baixes taxes de repetidors en 6è de primària contrasten amb les de l’alumnat que repeteix en 4t d’ESO. Això emmascara un fracàs encobert que més tard repercuteix en la secundària i es tradueix en abandó prematur dels estudis. “Hi ha una falta de coordinació entre primària i secundària. A primària hi ha molt poca exigència, però el principal problema és que els pares són els primers que no accepten que el seu fill repeteixi en aquest cicle.
3.- Sistema productiu. El teixit social i productiu és el que absorbeix als que deixen els estudis. Aquesta és la clau del problema. Alerten del risc que comporta un model productiu que s’alimenta d’una mà d’obra barata i poc formada, que es nodreix de la immigració i, en gran mesura, de elevadíssim fracàs escolar.
4.- Professors. Alguna cosa fan malament els professors. Hi ha pocs que s’impliquen en els projectes de centre i, al final, qui paga els plats trencats és l’alumne. L’excés de corporativisme, entre sindicats i professors, provoca un debat que mira més els aspectes laborals que els continguts. Hi ha grans professionals, sens dubte, però hi ha un grup important que, acollint-se als seus drets, no ajuda que el sistema millori. Cal nous perfils no lligats al funcionariat com s’apunta a la nova llei catalana d’Educació.
5.- Famílies. La implicació de les famílies és bàsica. Cal buscar sistemes per formar a les famílies, de manera que aquestes aprenguin a coresponsabilitzar-se de l’educació dels seus fills i a establir majors vincles i complicitat amb els centres educatius.
6.- Propostes. La llei d’Educació es veuen com un bon punt de partida per donar un gir a la situació.
Montilla el dia abans havia assegurat que el Govern assumeix el seu paper proposant aquesta llei, però va advertir que per a afrontar el repte d’impulsar l’educació es precisa el compromís de tota la societat i dels pares. Exigeix menys corporativisme, més finançament, una carrera docent que avui és manifestament millorable, una autoritat en els centres millorable i tenir més clar que primària i secundària no estan tan separades la uneixi de l’altra”. Montilla responia així un discurs anterior del catedràtic d’Economia de la UB Jordi Nadal, en el qual va reclamar la necessitat que el treball se sustenti en uns coneixements que l’actual sistema educatiu no facilita als alumnes.
Justament avui El Periódico recull el citat discurs de Jordi Nadal que, entre altres coses diu: En l’època postindustrial, que és la d’avui, els objectius de la terciarització i la globalització, inesquivables, primen aquelles activitats econòmiques basades en el coneixement i la informació. Els sistemes educatius s’han d’orientar a afavorir la nova economia. El del nostre país simula fer-ho, bo i mantenint les rèmores del sistema tradicional. Els resultats són patètics. A conseqüència d’un ensenyament primari poc exigent i poc exigit, una majoria dels escolars d’onze i dotze anys s’incorporen a l’ensenyament secundari obligatori (ESO) sense saber llegir (llegir inclou comprendre el que es llegeix) i escriure, ni dominar sovint les regles més elementals de l’aritmètica. Mantenint obert aquest flanc, que massa professors de secundària no volen (només faltaria!) o no saben cobrir, els adolescents de quinze o disset anys acaben l’ESO o el batxillerat sense haver adquirit aquell esperit crític i aquella capacitat de reflexió que són, o haurien de ser, exigibles, no solament per entrar a la universitat, sinó simplement per anar pel món. Coneixedora de la situació, la universitat imposa als batxillers candidats unes proves d’accés, en prevenció de mals majors. Les proves són d’allò més fàcils; farien riure a un candidat francès o italià, per no parlar d’un d’alemany. Tot i això, el nombre dels reprovats sobrepassa llargament els càlculs menys optimistes. El discurs segueix i recomano la seva lectura, però vaig a les línies finals. Referint-se al que està succeint diu: A l’interior del sistema, tothom ho veu, ningú diu res. La rutina més vergonyant s’ha apoderat del sistema educatiu català (i espanyol). Per sortir del pas, els responsables públics i privats (els de l’escola concertada) addueixen la gasiveria del Pressupost. És el subterfugi més còmode per continuar amagant el cap sota l’ala. De diners, no n’hi ha, ni n’hi haurà mai prou. Però el verdader problema del nostre sistema educatiu, en situació de caiguda lliure, és de claudicació, de “passotisme”. El remei? Un examen impietós de consciència i, a partir d’aquí, un canvi radical d’objectius, de plantejaments, de mètodes, d’exigència i, per damunt de tot, d’actitud.
Visca la lucidesa del Professor Nadal.
També va ser el dia 23 que a La Vanguardia Joan Estruch, catedràtic de Llengua i Literatura de l’institut Balmes, deia que la societat catalana ha de reaccionar col·lectivament o en cas contrari això no serà sostenible, perquè, encara que els efectes encara no es veuen, estem al final d’un cicle econòmic que absorbeix el fracàs escolar perquè necessita mà d’obra no qualificada, però aquesta situació no durarà eternament.
També La Vanguardia diu avui que el mercat laboral no ajuda. Així, un recent estudi de la Fundació CYD (Coneixement i Desenvolupament) sobre el mercat laboral a Espanya posa de relleu el desajustament que existeix entre les ofertes i les demandes, ja que entorn del 70% dels llocs de treball que s’ofereixen requereixen un nivell educatiu bàsic o mig i el 15% cap nivell formatiu, però el 50% dels aspirants tenen un nivell d’estudis superior.
Anant a altres aspectes, El Periódico publica un article sobre el model finès. Explica que la selecció del professorat és la clau de l’èxit. Fa referència a Javier Melgarejo, al que ja he citat en algun comentari i al que fa temps que segueixo. L’article és interessant, però pot ser ho és més llegir a Melgarejo.
També La Gaceta de los Negocios parla de Finlàndia, res de nou a part d’unes declaracions del responsable d’educació del PP i de la UGT. Naturalment la culpa és dels altres. El que si que destaco és el que diu ressaltat al començament: Finlàndia manté la mateixa llei fa 30 anys. Probablement allà a Madrid, quan el govern de l’Estat canviï de mans en faran una altra. Tronaran a discutir si es fa Educació per a la ciutadania o Religió aplicada. Aquest és el gran tema.
També El Periódico publica una carta: L’elecció de professors no evitarà el fracàs escolar de Rosa Mari Gràcia Fumanal. Una mestra que es queixa de com van les coses i de com les fan els polítics. Jo no sé si té raó en les coses que diu, però està cremada.
Xavier Bosch, director de l’AVUI, introdueix un matís a tot el debat: PISA: sempre hi ha un pitjor. Bosch amb les dades a la mà diu que Catalunya està millor, per sobre d’Espanya, els Estats Units o Itàlia. Diu: Qui no es consola és perquè no vol. Ni els nostres joves són tan rucs, ni el sistema educatiu és un desastre tan absolut. Prou de masoquisme. A part dels coneixements, cal injectar també una mica d’autoestima als joves i als professors perquè anar a classe cada matí no sigui un suplici ni es tingui la sensació de pèrdua de temps. Una mica d’optimisme, per favor. Estic en total desacord amb Xavier Bosch. El que Bosch no té present és que hi ha una cosa que es diu tendència i que anem cada vegada pitjor i les condicions de contorn no fan pensar que això estigui canviant. Això és molt greu.
Mentre tot això passa i es vol fer una llei, surten al carrer a protestar els sindicats de mestres. Així diu VilaWeb: Els mestres plantaran cara a la nova llei d’educació que prepara el departament d’Ernest Maragall, ja que entenen que les propostes «privatitzen» l’ensenyament. Quan encara no fa ni quinze dies que el conseller va presentar les bases de la llei, els sindicats USTEC-STEs, CCOO, UGT, Aspep i CGT han convocat conjuntament per demà davant del departament una concentració de professors contra la reforma. «És el primer pas per expressar el nostre rebuig», segons Rosa Cañadell, de la USTEC-STEs. Ara resulta que volen privatitzar l’ensenyament, quina bestiesa. Jo no conec la llei, només declaracions, però com diu VilaWeb, a partir d’un Power Point no es pot organitzar una vaga. Jo començo a estar fart de què a cada cosa que fa el govern es parli de privatització. I justament ho diuen després de veure unes dades de les que es dedueix que el sector privat, on mestres i professorat cobren menys, tenen molts millors resultats. O si més no és el que pot deduir de les dades el públic.
David de la Heras al seu bloc Reflexions del món i de l’educació, que em sembla que hi toca bastant, no el conec però em sembla ben informat, fa un article, l’últim d’una sèrie on reflexiona sobre l’educació i la llei d’educació, que titula Montilla, TV3, Informe PISA 2006. Diu al final del seu article: En el sistema educatiu actual, hi ha 3 normatives que s’estan aplicant arreu de l’estat. És a dir, hi ha escoles que encara estan aplicant la LOGSE, d’altres que aplicant la LOCE i d’altre la LOE. Alhora se li ha de dir al Sr President que Catalunya baixa en formació en tècnica respecte a les altres comunitats. Per tant crec que hem de començar a fer un realisme de la situació actual de l’escola i observar Alemanya que en veure els problemes que tenien respecte l’informe PISA tota la societat es va posar a revisar el seu model educatiu. Prou electoralisme i intentem aconseguir el consens. Aquí sembla que no, la primera cosa que cal fer és una vaga no sigui que es privatitzi alguna cosa.
Manel Ramon / opinió pública, pensament privat ens recomana escoltar a Emili Teixidor que ha dedicat la contraportada als Matins de Catalunya Ràdio d’avui a parlar sobre educació i els informes que ens diuen que som a la cua europea en quan a resultats. Ho he escoltat, fantàstic, hi coincideixo. Gràcies Manel Ramon per recomanar-ho.
ABC per la seva banda relata els resultats. El que si sorprèn però és la declaració del MEC. Diu el diari: El Ministeri d’Educació va destacar ahir en un comunicat que Espanya obté un resultat «positiu, però millorable» i va criticar amb duresa la filtració i publicació parcial de l’informe a mitjans de comunicació.
Més m’han interessat els comentaris fets per alguns dels portaveus sindicals que es van manifestar pel tema de la Llei d’Educació catalana i que es poden llegir a l’ABC. Una de les “perles” és que els resultats de l’Informe PISA estan orientats al mercat. Una altra portaveu diu que es clar, aquesta anàlisi no s’ajusta als currículums que es fan a Catalunya. He mirat les preguntes i la veritat és que si no s’ensenya això, què ensenyen, a jugar a patacons i a cavall fort? El mateix ABC diu que el sector educatiu de Catalunya relativitza les dades de PISA i demana noves fórmules per a avaluar el sistema i que els sindicats advoquen per un indicador «independent» menys orientat al mercat que l’informe europeu i lamenten que PISA present els resultats «com una lliga de futbol». Certament després de llegir tot això penso que a Catalunya tenim un problema i ben gros. Per sort no tothom és igual, Ricard Jiménez Eroles al seu bloc Des de les golfes escriu un article que titula Llei de l’educació a Catalunya: Ideològicament distant però molt necessària. Només el títol lloa al seu autor. Aquesta és la posició assenyada i que ens convé a tots.
L’AVUI per la seva banda ens dóna una primícia, encara que esperada. Diu que Els alumnes catalans s’allunyen també en Matemàtiques i Llengua de la mitjana de l’OCDE, però que Catalunya supera en 16 punts Espanya en comprensió lectora, segons el PISA (es veu que es va excloure als nois i noies d’Olot que no saben castellà). No sé d’on a tret aquestes dades l’AVUI, però no les he vist a cap lloc més,
Mentre escrivia això he escoltat, de fons, TV3, el govern es dedica a fer ximpleries, com ara reduir la velocitat d’accés a Barcelona a 80 km/h mentre Catalunya afronta greus problemes.