Enric I. Canela
Miguel Candel director del departament del Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura, de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i membre del Consell Editorial de Sin Permiso, ha publicat al periòdic digital Sin Permiso un article que titula Universidad: Bolonia siglo XI – Bolonia siglo XXI. Descanse en paz. M’he permès extreure i traduir una part d’aquest article, així com ressaltar algunes frases i afegir un comentari al final.
Diu Candel:
Sota el pretext formal d’assolir la convergència i harmonització de titulacions en el cridat Espai Europeu d’Educació Superior (noteu el buscat paral·lelisme amb l’Espai Econòmic Europeu, síntesi de l’antiga EFTA i la UE), successius conciliàbuls de presumptes “experts” en educació, bé abrigallats per representants de la “societat civil” (llegiu, de la gran empresa), han arribat a la conclusió que l’augment constant de titulats superiors, en la seva majoria ja no procedents, per a més inri, de la elit social, crea una pressió insostenible sobre el mercat laboral. En efecte, la dissonància creixent entre títols obtinguts i ocupacions ofertes genera, d’una banda, en els estudiants una frustració que pot acabar deslegitimant els mecanismes que descansa l’actual divisió del treball; i produeix, d’altra banda, entre els empresaris una progressiva resistència a finançar amb els seus impostos la formació de quadres que ja no necessiten. Solució: mancant poder frenar bruscament l’accés a la universitat (el que tampoc es descarta a mitjà termini), es devaluen les titulacions actuals pel senzill expedient de posar més alt el llistó professional que fins a ara se situava en el nivell de la llicenciatura: qui vulgui accedir a aquells llocs actualment a l’abast dels llicenciats haurà de, una vegada obtingut un títol anodinament denominat “grau”, cursar un mínim d’altres 60 crèdits en un nou cicle de postgrau que donarà dret al títol que a Amèrica Llatina es coneix com “mestratge” o “magister” i que a Espanya, sense ningú ja que sàpiga llatí, per a sacsejar-nos el justificat complex de catets i demostrar que sabem anglès, vam cridar pomposament “màster”.
Però això solament no basta: d’entrada, el preu dels crèdits de postgrau quadruplica, de mitjana, el dels crèdits de grau. A més, els postgraus seran “avaluats” periòdicament per comissions alienes a la universitat com a tal, avaluació que tindrà en compte, entre altres factors, el nivell de matriculació (ai dels postgraus minoritaris!), l’obtenció o no de finançament privat i la “transferència” dels seus resultats a l’esfera productiva (és a dir, a les empreses).
Tot això, last but not least, assaonat amb indigestes dosi d’innovació “docent” (llegiu: ús profús d’eines audiovisuals per a tot –fins i tot per a explicar la Metafísica d’Aristòtil–, preferiblement mitjançant “presentacions” realitzades amb una coneguda aplicació d’una coneguda empresa nord-americana amb seu en Seattle i propietat d’un conegut tauró de la indústria informàtica que es fa cridar afectuosament Bill). Amén, és clar, de la introducció en l’ensenyament universitari de la insofrible parafernàlia metodològica ja imposada pels talibans de la teoria pedagògica (en general, aliens a la seva pràctica) en els nivells inferiors de l’ensenyament. Metodologia que consisteix, bàsicament, que professors i alumnes, a força d’exhaustives programacions, avaluacions i autoavaluacions, hagin de dedicar més temps i esforç a explicar com ensenyen i estudien que a ensenyar i estudiar.
Seria d’agrair que els interessos que hi ha darrere de la faramalla tecnocràtica de “Bolonya XXI” es manifestessin d’una vegada sense embuts i, en lloc de sepultar-nos sota tones de paperassa i tones de verborrea pedagògica, ens diguessin alguna cosa tan simple i clar com: “Sobreu més de la meitat, nois. El capital no us necessita ja. Busqueu-vos la vida en altre costat”. El president Sarkozy s’acosta bastant a aquest ideal de sinceritat. Però encara li sobren per a això uns quants informes tècnics. Sembla que la hipocresia, a més de tribut “que paga el vici a la virtut”, segueix sent eina necessària de tota forma de domini.
Una bon reflexió del Prof. Candel, a la que tinc algunes coincidències i objeccions.
No hi coincideixo amb que la reforma de Bolonya sigui la conseqüència de què “experts” en educació, bé abrigallats per representants de la “societat civil” (llegiu, de la gran empresa), han arribat a la conclusió que l’augment constant de titulats superiors, en la seva majoria ja no procedents, per a més inri, de la elit social, crea una pressió insostenible sobre el mercat laboral. Crec més aviat que calia un sistema europeu comú i s’ha optat pel model britànic. L’error, al meu parer, ha estat no copiar directament el sistema anglosaxó. Poc han influït les empreses en tot això.
Tampoc no coincideixo del tot en l’afirmació de què es devaluen les titulacions actuals pel senzill expedient de posar més alt el llistó professional que fins a ara se situava en el nivell de la llicenciatura. Crec més aviat que intenten escurçar, a Espanya no es fa, la durada de les titulacions i evitar la sobretitulació. No ho veig com una devaluació sinó com una adaptació. El sistema de Bolonya pretenia un sistema de tres anys i després màsters de dos. Cinc anys, raonable: Adaptació. Espanya pren una decisió equivocada, no Bolonya.
Pel que fa al cost del postgrau, em referiré a Catalunya. Diu el DECRET 151/2007, de 10 de juliol, pel qual es fixen els preus dels serveis acadèmics a les universitats públiques de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya per al curs 2007-2008 a
Punt 3.1 de l’Annex: Preus per crèdit: distribuïts en els nivells que, segons la tipologia del programa, determinin els consells socials de les universitats, o per l’òrgan que tingui atribuïda aquesta funció en el cas de la Universitat Oberta de Catalunya: entre 15,36 euros i 28,67 euro, i al Punt 1 diu que als estudis amb grau d’experimentalitat 1 el preu per crèdit serà de10,05 euros i als estudis amb grau d’experimentalitat 4 el preu per crèdit serà de 14,60 euros. Entremig, amb preus de 10,34 i 14,23 estan els graus d’experimentalitat 2 i 3. Com es pot veure de cap manera és cert que el preu del Postgrau quadrupliqui el del Grau. El que si hi ha, en tot cas, és una manca de política financera per part de la Generalitat atès que aquests preus són insuficients i no venen compensats a les universitats per part del govern català. No defenso ara cap posició sobre preus de les matrícules, simplement dic que l’afirmació sobre els preus és falsa. Bolonya no ha provocat cap canvi significatiu.
Quan a la seva afirmació: Metodologia que consisteix, bàsicament, que professors i alumnes, a força d’exhaustives programacions, avaluacions i autoavaluacions, hagin de dedicar més temps i esforç a explicar com ensenyen i estudien que a ensenyar i estudiar. No puc estar més d’acord. Una cosa és la qualitat i altra és això. Una religió o, millor, una secta. No hi crec que en absolut, tot i que si crec necessària l’avaluació ben feta dels docents i el seguiment continu dels estudiants.
No sé com valorar l’al·legat final: “Sobreu més de la meitat, nois. El capital no us necessita ja. Busqueu-vos la vida en altre costat”. Jo crec que no és això, però cert que Espanya, no a Europa, manquen titulats de Formació Professional i d’acord amb aquesta proporció hi ha massa estudiants universitaris. Crec també que el menysteniment ancestral de la Formació Professional a l’Estat ens ha portat a on som. Estudiants poc dotats per a la universitat s’aboquen a fer carreres de les que poc fruit trauran.
Moltes gràcies per les precisions, que en alguns casos corregeixen defectes de la meva exposició.
Segueixo pensant, però, que al procés de Bolonya s’hi barrejen, com gairebé sempre en la política a la què estem acostumats, bones raons amb raons inconfessables. De fet, el procés de Bolonya va tenir una primera fase “tècnica” que responia a les bones raons que esmenta n’Enric (armonització de titulacions a l’UE). Però aviat es va passar a una segona fase dominada pels governs dels Estats membres, que són els que, a poc que es miri, responen preferentment als interessos econòmics dominants. En el cas concret d’Espanya s’ha optat per una via intermitja: d’una banda, no es redueix massa la durada de la llicenciatura (no en anys, però sí en crèdits i en “valor de mercat”: 240 crèdits en comptes dels 300 actuals; per arribar als 300, que són el mínim que es considera necessari per accedir a les categories professionals de nivell A, cal afegir 60 de postgrau); d’altra banda, però, l’exigència de dedicació més intensa i contínua de l’alumnat, fruit de l’avaluació continuada, no es facilita en absolut, ara per ara, ni amb un augment substancial del nombre i l’import de les beques, ni amb una dràstica reducció del nombre d’alumnes per grup, sense la qual l’avaluació continuada és una quimera. Només els extremadament aptes (intel·lectualment o econòmica) podran sobreviure en aquest context.
En el cas concret de la UB, que és el que conec directament, per un dèfict de finançament crònic es parteix de la base que el cost de la reforma ha de ser “zero”. I en quant al preu dels crèdits, la llei dirà el que digui, però sé positivament que a Filosofia, que no és precisament una carrera que necessiti “grans equips” científic-tècnics, el preu del crèdit de llicenciatura actual és de 6 euros i escaig, i el del crèdit de màster (un dels quals coordino) és de 24 euros i escaig; ratio: 1 a 4.
Té raó n’Enric quan posa de manifest les incoherències en l’aplicació de Bolonya, en no armonitzar realment els estudis universitaris entre països. Doncs bé, és justament això el que em du a afirmar que els veritables objectius de la reforma no són merament tècnics, sinó socio-polítics. I, al meu parer, no en la direcció d’eixamplar el nivell general de coneixement (malgrat formulacions grandiloqüents com ara que la nostra societat és la “societat del coneixement”), sinó justament en el sentit contrari. Cert que a Espanya la formació professional ha estat sempre subvalorada i sembla que qui no té un títol universitari no és res (tot i que cal dir que l’únic encert de la reforma educativa que va introduir l’ESO ha estat precisament la dignificació dels cicles formatius superiors de l’FP, que absorbeixen un nombre creixent d’alumnes). Però d’altra banda és un plantejament clarament antisocial el que només veu la formació superior en funció de les necessitats econòmiques immediates, tot perdent de vista les necessitats de creixement personal dels individus. A més, el propi sistema s’equivoca contra els seus interessos en actuar amb aquesta estretor de mires: com demostra el funcionament espontani de la natura, calen excedents d’input per tal d’optimitzar qualsevol ouput. És més fàcil fecundar un òvul amb milers d’espermatozoides que amb tres o quatre. Anàlogament, és més fàcil que surti un Einstein entre 1.000 estudiants de física que no pas entre 10. Però si els lectors m’ho permeten, i donat que no és aquest sistema econòmic que tenim el que jo defenso, voldria donar per no escrites les dues frases darreres. Perquè crec que cal aplicar en política una aguda màxima militar atribuida a Napoleó: “Mai no interrompis el teu enemic quan estigui cometent un error”.
Miguel,
Després de llegir el que dius, malgrat les meves, diem, precisions, veig que estem força a prop. De fet la primera cosa que vull dir és que m’ha agradat molt la teva resposta, m’ha fet il•lusió que hagis escrit i expressat la teva opinió. No sé si som molts els que realment ens interessa que les coses millorin i que alhora, encara que sigui amb algun escrit, intentem, modestament, que alguna cosa canviï.
Estic totalment d’acord amb el que dius respecte a que en el procés de Bolonya hi ha molta política i més economia. La raó de Bolonya és competir amb els EUA. La universitat humboldtiana no és competitiva tot i que dóna una formació, per a mi, més completa des del punt de vista humà.
Dit això el que ha fet Espanya, com sempre, és una barreja mal feta, un cocktail impresentable. Amb tot no està gens clar que calgui fer el postgrau per accedir al nivell A. Jo penso que no caldrà. Això ho haurem de veure en un futur no massa llunyà. Jo crec que a començament de la propera legislatura s’esvairan molts dubtes.
Evidentment el canvi és literalment impossible si no hi ha beques. De fet m’he trencat les banyes, allà on he pogut, demanant que això canviï. Sense això, com bé dius, només els econòmicament més rics sobreviuran dignament. Ara, en contra del que diu el MEC (i la LOU a instàncies d’ells), no es podrà compaginar estudi i feina. A mi em sembla bé, com passa al món civilitzat, però calen ajuts públics.
La UB passa per una crisis econòmica profunda. La vaig anunciar el curs 1997-1998, amb tant d’èxit que em van insultar i em volien treure del mig, la moguda va ser forta. Em van titllar d’economicista, d’enemic de la docència i de no sé quantes coses més. Simplement per dir clar el que era evident, que sense un canvi en el finançament ens abocàvem a la ruïna i que no es podia gastar més del que s’ingressava. Vaig resistir i, malgrat estar sol, no va haver dèficit. Després al 2002 – 2003 els genis de l’economia a la UB van provocar un dèficit històric, 43 milions d’euros segons la Sindicatura de Comptes (dades públiques) del que no es podrà sortir sense un a injecció de diners per part del govern. Ho he dit sempre molt clar, només em mancava dir-ho cridant, però a la gent li agrada viure en l’error, què hi farem. Ja poden fer els plans de viabilitat que vulguin, manquen diners. No és el lloc ara, però tinc les xifres ben clares i les solucions també.
Naturalment en aquest context no hi ha reforma possible sense un model de finançament diferent. La recerca s’ha de finançar com a recerca, específicament, amb model, però específicament.
On no et dono la raó és en el preu del crèdit. Filosofia és de grup 1 i paga 10,05 euros per crèdit, a banda les taxes. Això ho diu el decret i no es pot canviar, pregunta a secretaria, cap dubte, he estat anys portant les finances de la UB i sé de la impossibilitat de fer cap canvi. El de postgrau han d’estar entre 15,36 euros i 28,67 euros. No sé quan es cobra a Filosofia, segurament ho saps millor que jo i serà 24 euros. Altra cosa és el doctorat que sempre ha estat més car. Justament una queixa de les universitats era que amb el postgrau es perdien diner respecte al doctorat.
El que si vull dir que el cost dels ensenyaments amb laboratori és més alt, però molt més ho és pels salaris que pels laboratoris. M’explico, si els ensenyaments reformats s’impartissin amb seminaris i tutories d’interacció directa entre professorat i estudiants, les diferències de cost serien menors. El que val són les hores que es paguen. El cost de les pràctiques, un cop els laboratoris “existeixen”, en material és la xocolata del lloro.
Res a dir que contradigui el teu comentari següent. Jo crec però que molta gent ha treballat per millorar a través de Bolonya, malgrat alguns interessos econòmics. No crec que tots els que han intervingut pensin en clau socioeconòmica. No sé, vull pensar que no. Això no contradiu el fet que aquí s’estigui pensant amb els peus.
I de la FP, que hem de dir. Un desastre d’àmbit estatal. I a Catalunya, una vegada més, no s’ha fet l’aposta que calia. Massa anys de considerar que la FP era pels pobres i inútils. Als països que funcionen la FP és important.