Ara he acabat d’escoltar i veure a Joaquim Prats catedràtic de la UB i destacat membre del departament de Didàctica de les Ciències Socials. És president del Consell Superior d’Avaluació i havia estat secretari d’Universitats i Recerca durant l’última part del govern Maragall i un dels experts participants en l’informe PISA.
Prats ha analitzat la situació educativa a Catalunya i l’ha posat en context dins l’informe PISA 2006.
L’anàlisi ha estat excel·lent. Prats ha posat de manifest les dificultats que pateix el professorat, la situació social a Catalunya, l’avenç en els darrers anys i la necessitat d’autonomia per als centres. Considera impossible dirigir-los des del departament d’Ensenyament. Ha demanat o ha dit que no està bé desmoralitzar al professorat que fa un gran esforç, que treballa en condicions difícils. Que cal que tinguin suport. Cert, li dono la raó tot i que calen incentius i càstigs. No tothom compleix.
Té molta raó Joaquim Prats en la majoria de les coses que ha dit. Em resulta impossible reproduir el que ha dit, però em quedo amb la sensació que si ell tingués més responsabilitat, les coses podrien anar millor.
Ell no vol parlar de fracàs, no li agrada perquè el salt que s’ha fet en els darrers anys ha estat immens. Amb això no li vull donar tota la raó. Crec que Catalunya podia haver fet més tot i reconèixer el gran salt quant a la democratització de l’ensenyament. Jo crec que el model educatiu no funciona prou bé. Jo tinc la sensació d’un cert fracàs i que cal donar un cop de timó.