Enric I. Canela
Cèsar Coll, catedràtic de Psicologia Evolutiva i de l’Educació (UB) publica a El Periódico un article que titula Lluny de les aspiracions socials. El diari encapçala: La capacitat del sistema per promoure l’excel·lència està estancada o empitjora, igual que la capacitat per generar equitat.
Em quedo amb aquest paràgraf. Denuncia un tema clau que enfosqueix el nostre sistema educatiu.
La diferència més destacable que apareix quan es compara el nostre sistema educatiu amb altres de més eficients és de naturalesa ideològica. I no m’estic referint a les idees pedagògiques, psicopedagògiques o didàctiques, sinó a l’articulació entre el sistema educatiu i el conjunt de la societat i al compromís d’aquesta amb l’assoliment dels objectius educatius. Els països més eficients són al mateix temps aquells en què el funcionament del sistema educatiu no és vist com una responsabilitat exclusiva de centres i dels professionals de l’educació, sinó com una responsabilitat compartida que exigeix la col·laboració de tot el teixit social.
Són països en els quals les polítiques educatives tenen una orientació netament intersectorial i no es limiten a legislar i actuar cap a l’interior dels sistemes educatius, sinó que incideixen també en altres àmbits (familiar, cultural, sanitat, benestar social…). Són països en els quals els centres educatius apareixen com a nodes destacats d’una espessa xarxa d’institucions de naturalesa diversa (biblioteques, centres culturals, centres d’assistència sanitària, etc.) que els recolzen i en què es recolzen.
Doncs em sembla un comentari molt encertat. No ens podem fixar en Finlàndia perquè per arribar a ser com ells hauríem de canviar profundament la nostra societat. I això és impossible a mitjà termini.
És un problema molt complex. Potser el primer que s’hauria de fer és dedicar més recursos a l’educació. La dels pares, també.
Marc,
Cèsar Coll en sap. Paga la pena llegir que diu. Mentre no s’ataqui directament el model social no farem res.
Deia sempre en Josep M. Bricall que Espanya és un país que dorm poc. Vol dir que amb els horaris que tenim és imossible res.
Com es poden ocupar les famílies dels fills amb aquests horaris infernals? Jo crec que aquest hauria de ser el primer pas. Evitar per totes coses tard, evitar sopars de feina. A les cinc tothom a casa.
A l’universitat mateix, classes a les vuit del vespre. Beques i tothom al matí