Article traduït de Jesús M. González-Barahóna publicat a El Público de l’11 de desembre de 2007
Una patent és un monopoli sobre l’explotació d’una tecnologia. Amb ella, s’espera incentivar el seu desenvolupament comercial, en permetre que l’amo de la patent pugui operar sense competència. Però, com tot monopoli, també existeixen efectes perversos: es limita la llibertat de producció i innovació general, ja que per oferir serveis o fabricar productes que la usin, cal obtenir permís. Fins i tot si s’han desenvolupat de forma completament independent. I fins i tot si fins es desconeixia la pròpia existencia de la pròpia patent. Durant 20 anys.
Se sol dir que aquest esquema ajuda al desenvolupament de la societat cientificotecnològica que tenim avui dia, fins al punt que alguns indicadors relacionen la quantitat d’innovació amb el nombre de patents. No obstant això, també es coneixen els seus efectes perversos en molts camps.
Per exemple, l’ús de patents per bloquejar la competència i retardar el desenvolupament de tecnologies noves. O l’alentiment de la innovació en camps amb desenvolupament incremental (quan un nou producte depèn de desenes, centenars o fins i tot milers de petites innovacions anteriors). O l’aparició de taurons de les patents, que en lloc d’innovar es dediquen a comprar patents amb les quals atacar a empreses que tenen èxit, demanant-los grans quantitats de diners sota l’amenaça d’entaular llargs processos judicials que tenen un incert final.
La innovació és una activitat de la qual depèn cada vegada més la bona salut de qualsevol societat. A hores d’ara, no podem permetre’ns aquests efectes perversos sense almenys reflexionar sobre si mereixen la pena.
Comentari: Una reflexió interessant que cal tenir en compte. En molts camps té poc sentit la patent i tanmateix s’innova. L’alimentació és un exemple.