L’any nacionalista va acabar en l’estadi de Sant Mamés amb una exhibició de separatisme reivindicatiu, en el seu vessant esportiu, amb el partit que va enfrontar a les seleccions de Catalunya i Euskal Herria. Prèviament, els nacionalistes bascos havien escalfat l’ambient en els carrers de Bilbao amb una manifestació encapçalada amb el lema de l’esdeveniment nacional-esportiu: «Una nació, una selecció». També va haver acte polític solemne en la gespa del venerable camp bilbaí amb representants dels governs basc, gallec i català -amb el infalible Carod-Rovira al capdavant-, que van subscriure un acord per fomentar les seleccions «nacionals» i els esports «autòctons» de les seves respectives comunitats. Curiosament, no sembla que l’obstinació sobiranista a arribar a l’objectiu de l’homologació internacional de les seleccions «nacionals» passada per etapes intermèdies més modestes, com la d’organitzar lligues de futbol limitades als equips dels territoris autonòmics, com succeeix a Gran Bretanya, aquest mirall en el qual es miren els abertzales del futbol. Potser sigui perquè el cost final pogués no ser tan del grat de patrocinadors, aficions i clubs -sobretot els quals ara disputen la primera divisió nacional-, però, sens dubte, seria molt més coherent amb l’Estat confederal que propugnen els promotors d’aquesta iniciativa.
En tot cas, l’estratègia de radicalitzar els ànims a través de l’esport i, especialment, del futbol, no és nova: els totalitarismes i els nacionalismes de totes les èpoques -per exemple, el nazi- ho han fet, perquè la crispació esportiva és una manera visceral d’agrupar sentiments i crear adversaris, una mica essencial per al manteniment de la tensió separatista. Els nacionalismes basc i català han insistit en el reconeixement oficial de seleccions «nacionals», però, en aquesta ocasió, aprofitant tant el moviment expansiu creat per l’estatut de Catalunya com la debilitat de respostes del Govern central, han donat major contingut polític a les seves pretensions. El de menys per a ells potser sigui aconseguir realment que existeixin tals seleccions amb credencials internacionals, ja que els estatuts de les organitzacions esportives no solen permetre experiments secessionistes. L’important torna a ser l’agitació de greuges i la reivindicació victimista, encara que sigui incongruent -per què no demanen una lliga basca o una catalana?- i la exacerbació dels sectors més radicals. Per això, el dissabte en Sant Mamés, el futbol era l’escenari per donar suport als presos d’ETA, per llançar consignes separatistes, per cremar banderes espanyoles i perquè els socis triats, acaronats i mantinguts per Rodríguez Zapatero -actuals, com el BNG i ERC, i potencials, com el PNB- deixin clar que Espanya no és el seu projecte. I això que aquesta anava a ser la legislatura del apaivagament nacionalista.
Mira que som dolents, eh? En canvi, ells l’esport no l’utilitzen. No hi ha cap país del món que utilitzi l’esport. Només els pèrfids nacionalistes.
Avui he llegit un article molt semblant a ‘Libertad Digital’. El mateix de sempre. Maten dos ocells d’un tret: deixen anar la bilis contra els catalans, els bascos i els gallecs que no combreguem amb la seva idea d’estat nació, i aprofiten l’ocasió per carregar contra el Zapatero, que això és del que es tracta en el fons.
Bon any!
Són així. Però mira justament avui comento que demà farà un mes de la mani i els nostres polítics no ens han entès. Sembla que només els de l’ABC sàpiguen que el nostre enemic és Espanya.
Salut i bones sorpreses per el 2008.
Marc i Joliu,
Són així, també El Mundo ha fet un pamflet similar. Sempre fan el mateix. Són més nacionalistes que nosaltres. Carles Muñoz Espinalt, què en pau descansi, ja ho deia.
Bon any i a veure si hi ha sorpreses positives.
Enric