Enric I. Canela
Avui he comentat en aquest bloc una publicació de l’Eurostat sobre el doctorat on es tractava el tema de la necessitat de doctors i llocs de treball per a ells. També fa poc dies vaig publicar una altre: Opinions de la CRUE sobre la recerca que va merèixer alguns comentaris. En aquesta última entrada discutia l’opinió de la sectorial de la CRUE sobre la figura de l’investigador, no docent, a les universitat. Coincidíem amb Miquel Duran que va publicar un interessant article sobre aquest punt, defensava un triple perfil, com a mínim del professorat universitari.
Fa uns dies vaig llegir un article de John Gills al The Times Higher Education Supplement titulat Lecturers with PhDs ‘overqualified’ for job. L’article comenta un treball d’ Stephen Court, senior research officer de la University and College Union, que diu que la pressió exercida per l’avaluació de la recerca Research Assesment Exercice (RAE) fa que hi hagi personal dedicat a la recerca i que es contractin professors només docents.
Es pregunta Court si els doctors que han invertit pel cap baix tres anys en la recerca no estan sobrequalificats per fer només de docents. En deu anys el nombre de contractes per fer només classes ha passat de 12.000 a 40.000, representa ja una quarta part de tots els docents.
Realment és un gran risc. Jo no voldria que això passes aquí, seria dolent per a la universitat. La universitat no pot queda dividida en una acadèmia que dóna títols i uns centres de recerca, seria matar-la. Potser estic equivocat.
Jo francament no m’imagino gaire una universitat amb docents que no facin recerca. Realment podem parlar d’universitat? O és que hi ha diferents tipus d’universitats?
Tothom que fa docència hauria de fer recerca. I tothom que fa recerca hauria de fer docència. En quin grau, i de quin tipus, és un altre tema. I la definició de docència i de recerca pot ser ben ampla.
Idealment jo m’aliniaria amb el comentari d’en Miquel Duran: ningú que no faci recerca, en major o menor grau, pot ser un docent universitari. Aquest ha estat el tret distintiu de les universitats enfront de les acadèmies.
Ara bé, mirant una realitat en què un docent universitari ha d’impartir un programa exhaustiu i detallat que li ve imposat des del ministeri i que li deixa ben poc marge de maniobra… cal que investigadors de reconegut prestigi perdin el temps fent una tasca que algú amb els cursos de doctorat i una mica d’experiència docent pot cobrir perfectament?
Interessant dilema…
Miquel i David,
A mi se’m posen els cabells de punta només de pensar-ho. David, un docent no té perquè impartir un programa imposat pel ministeri. Nosaltres decidim els nostres programes, més encara amb els nous plans d’estudi. A mi no m’han imposat mai res del que haig d’explicar a la vida. El que ha de fer un docent és complir els objectius que imposa la universitat. Llibertat total per explicar com cregui millor, posr els exemples que cregui, però els objectius han de venir marcats pel pla d’estudis.
Certament hi ha disciplines en les que, tal com es fan les coses, es malbaraten recursos, però són figues d’un altre paner. Això ho hauríem de canviar.
La distribució del temps d’un professor no ha de ser la mateixa per a tothom. De fet, un professor és (en el context actual) un assalariat de la docència, un empresari de la r+d+i i exactament no ho sé pel que fa a gestió/divulgació/altres tasques. Hi he de pensar més, però es podria treballar en posar cada professor al mapa terciari que vaig esmentar a http://cenug.onyar.net/diari/edunomia/arxius/2007/diagrama-ternari-de-les-funcions-del-professor-universitari.html
Miquel,
Clarament és així. Hi ha gent bona amb docència i recerca, però que no se sap moure en el món de la transferència, fa bon divilgació. Altres són bons gestors i menys recercaires, etc.
El tema és que ningú a la universitat hauria de ser zero docència i zero recerca.