Enric I. Canela
Aquest matí llegia a l’AVUI un article del seu director adjunt, Toni Cruanyes, es titula Carod i la ‘diplomàcia catalana’.
Fa més de quatre anys, el tripartit 1 va cometre la gran estupidesa d’anar tancant les diferents delegacions, es diguessin com es diguessin, que Catalunya tenia a l’exterior: els tancaments de les seus a Roma i Casablanca són exemples paradigmàtics de la política catalana d’aleshores, que es basava en intentar posar contents als espanyols amb actes de submissió a les ambaixades espanyoles i en entretenir-nos amb espectacles com el de la corona d’espines, al mateix temps que eliminaven tot vestigi del que havia fet CiU
Ara les coses són diferents, la política que està duent a terme el conseller de la vicepresidència, prèvia a la creació de la vicepresidència del Govern on hi haurà una viceconselleria específica d’exteriors, és diferent de la d’aleshores. Carod-Rovira té l’objectiu clar de la internacionalització si hem de fer cas de les seves actuacions. Això està bé.
Com diu Toni Cruanyes al final del seu editorial: En aquest sentit, Carod-Rovira no ha fet més que adaptar a l’actual context la mateixa política exterior de Pujol. Només amb una presència internacional sense intermediaris pot donar-se a conèixer Catalunya tal com és. És clar que algunes forces polítiques no creuen necessari actuar a l’estranger més enllà de les ambaixades espanyoles, i per això se’ls posen els pèls de punta en veure les imatges de Carod-Rovira a Escòcia parlant de referèndums. Però millor que s’hi vagin acostumant. Fa temps que la política exterior no és una matèria de consens ni a Espanya ni a Catalunya.
En aquesta política no hem de cedir un mil·límetre. Apareixeran enemics. Cal defensar-la tots a una, sense partidismes. És la mateixa política, amb matisos i un altre moment polític. Amb el govern espanyol “amic”,és clar la que portava CiU i la que porta Carod-Rovira.
Hola, Enric. Certament, la política exterior ha de ser una cosa que prioritzi els interessos col·lectius i nacionals per sobre de les sigles polítiques, com passa a la majoria de països seriosos d’aquest món, on la política exterior és una defensa d’interessos conjunts. Diplomàcia en estat pur.
El problema no sé si és una certa incompatibilitat d’aquests polítiques de projecció nacional exterior de Catalunya de Carod amb les polítiques del PSC. Perquè, la qüestió és, quan de temps trigaria en desmuntar-se aquesta política exterior si en comptes de tripartit, Catalunya tingués un bipartit PSC-ICV com el de Barcelona?
En fi, dubtes i preocupacions al marge, el que queda clar és que és bo teixir una política exterior catalana. Si tenim el tercer cos consular del planeta a la nostra capital, això ens ho hem de creure. I, a més a més, ha de ser una política coherent i sense errors (com la bandera espanyola d’en Carod al cotxe oficial del seu viatge a l’Índia… política exterior catalana o espanyola?). Ens hi juguem molt com a nació que aspira a ser lliure, és la nostra imatge davant la resta del món.
Salutacions!
Diego,
Crec que Carod-Rovira està fent bé ara aquesta política. No em va agradar el tema de la bandera espanyola, però en tot cas el viatge va ser positiu. Si la bandera va ser un mal necessari que es va corregint bé, altrament…
El que cal es evitar que el PSC interfereixi.
Aconseguir la independència passa per tenir moltes complicitats exteriors. No hi a més. Per això ens cal una política unitària entre tots els que creuen en Catalunya com a nació independent de l’espanyola.
Els independentites han d’oblidar les seves diferències personals i anar junts al Gran Projecte Nacional.
Em de ser a totes les xarxes socials. Et convido a entrar a Facebook.