Enric I. Canela
La capacitat de fer el ridícul d’alguns diaris és extraordinària. El dijous El Periódico publicava un article, de gran modernitat per cert, sobre el Global Competitiveness Report 2007-2008 del World Economic Forum. De gran modernitat perquè va aparèixer el 31 d’octubre i vaig publicar en aquest bloc un article el 4 de novembre.
Rídicul perquè El Periódico diu que Espanya és un dels països més competitius del món, ja que se situa en el lloc número 29 d’una llista de 131 analitzats. Quan un mira la llista de països i veu els resultats amb detall se n’adona que la situació és deplorable. Espanya és una economia que vol estar entre les millors. Es troba darrera del països amb els que hem de competir i, a sobre, quan un llegeix l’European competitivity report 2007 sobre el que vaig parlar el dia 5 de novembre en aquest bloc veu que la productivitat espanyola està a la cua dels països, tret de Portugal i Grècia, de la UE15 respecte al PIB per hora treballada. Tanmateix, si es mira l’evolució de la productivitat el darrer any, es veu que Grècia creix molt més que Espanya, que només té darrera Itàlia i Portugal.
Com poden dir aquests periodistes que Espanya és un dels països més competitius del món? Cal adonar-se’n que no es poden fer segons quines comparacions. El problema és que persones amb poca informació sobre aquest temes llegeixen aquestes coses i després es generen opinions equivocades.
El nivell de periodisme econòmic d’aquest país és força lamentable, principalment perquè no és una secció prioritària per a la majoria de diaris. Si a això li uneixes el fet de què prima el ser periodista a saber economia, tens el resultat que acabes d’esmentar.
David,
ës que té delicte. Una notícia antiga i donada a l’inrevès. És clar que espanya està millor que Hondures, però si mires Dinamarca… Lamentable i patètic.
Llàstima que no hagis tingut més temps avui.
Jo he treballat set anys en diversos mitjans i et puc assegurar que el problema és que hi ha molts periodistes que escriuren bajanades perquè no saben de què parlen o només busquen el titular fàcil, sense aprofundir res. N’hi ha molts que tenen per lema: No deixis que la realitat t’espatlli un bon titular.
Marc,
Aquesta no la sabia: No deixis que la realitat t’espatlli un bon titular.
Jo si coneixia la poca capacitat dels periodistes per tractar temes de l’àmbit universitari, més encara de ciència, però d’economia pensava que he havia més categoria.
A veure, normalment La Vanguardia, El País, Expansión, i d’altres, quan fan un article es documenten. En el cas que tractem, es deuen haver documentat a la Guia del Ocio.
Es l’estratègia pro ZP, per fer veure que Espacna rutlla.
No cal donar-lis més voltes.
Manel,
En aquest cas la notícia està tan mal feta que fins i tot això m’stranya. Clar que El periódico no es caracteritza per documentar res.
Enric, un exemple més que he trobat gràcies a un enllaç del bloc del Manel:
“Què en vaig treure jo de tot plegat? La sensació que els periodistes alemanys no tenen la qualitat que m’imaginava”, va dir Quim Monzó parlant de la seva experiència de la Fira Frankfurt.
(Font: Vilaweb)
La situació en general és desesperant. A molts periodistes no els calen ‘ordres’ perquè ja saben per a qui treballen.
En molts casos, les notícies que provenen de les agències és donen per bones sense contrastar res. O els comunicats de premsa, que tot sovint surten publicats sense que se’n canviï res.
Etc.
I la culpa no és solament dels periodistes, sinó també del desprestigi general d’aquesta professió, ja que hi ha peridostes que cobren autèntiques misèries i tenen horaris molt dolents. Molts societat de la informació, pwerò a l’hora de la veritat l’únic que ha augmentat és el volum, no pas la qualitat de la teca.
Uf! Aquest tema dóna per molt. Vivim en l’era de la desinformació!!!
Marc,
Si. La informació és molt deficient. A mi m’agrada, sempre que escric alguna cosa, anar a la font. Tinc poca confiança. El google està ple de definicions serioses equivocades perquè s’ha copìat una errada. La còpia de l’errada és norma. A vegades és difícil, però el cas que ha motivat el meu escrit és de ximples més que d’alytra cosa.