Savador Cardús llegeix la cartilla als sindicats de mestres

Enric I. Canela

Magnífic article de Salvador Cardús. El color és meu.

Sindicats contra mestres

Salvador Cardús i Ros

Traduït de La Vanguardia

Resulta una cruel paradoxa que un sistema escolar que hauria de ser exemple de la màxima racionalitat i reflexió crítica viva tan atrapat en prejudicis ideològics que li impedeixen comprendre la societat a la qual ha de servir. Els grans principis que possiblement eren adequats per a la Catalunya dels anys setanta, a cavall de l’últim franquisme i de les ingenuïtats de la transició a la democràcia, s’han convertit en un pesat llast per actuar amb eficàcia davant els reptes dels nous temps. No és cert, com es diu, que els canvis permanents hagin estat el problema: ho és que les diferents normes mai no hagin modificat el que seria fonamental que canviés i que segueix aquí, intocable: aquests antics principis convertits avui en prejudicis que es mantenen contra tota evidència.

Però no són només les antigues ideologies el que frena els bons propòsits, sinó els tòpics provadament falsos. Per exemple, que la qualitat de l’escola es garanteix amb més pressuposats, o amb menys alumnes en l’aula, o discutint quantes hores ha de donar-se de cada matèria, o creient que el debat principal està entre si escola pública o privada. El recent informe McKinsey, Com els millors sistemes escolars del món han aconseguit arribar dalt, prova que els tres pilars fonamentals per a aconseguir una bona escola són la qualitat dels seus mestres, el seu posterior desenvolupament professional i la capacitat del sistema per detectar de manera precoç als alumnes amb dificultats i atendre’ls des del primer moment. Però l’anàlisi racional i científica de l’informe McKinsey parteix de l’observació crítica de la realitat i no dels prejudicis des dels quals per aquí jutgem, ja sigui per a condemnar-lo o salvar-lo, el nostre sistema educatiu.

Un exemple vivíssim de fins a quin punt certs principis suposadament progressistes s’han convertit en un fre al canvi ho tenim en la reacció que ha merescut la raonable proposta del Departament d´Educació per provar altre model d’incorporació per als alumnes nouvinguts de països amb llengües i sistemes escolars molt distints als nostres. Educació simplement ha suggerit una prova en dues ciutats especialment afectades per l’impacte de la matrícula viva – incorporació permanent d’alumnes al llarg del curs- i que, com qualsevol mestre o mestra saben, altera greument el funcionament regular de l’aula. El que s’intenta és solucionar un seriós problema aplicant una fórmula eficaç usada en altres països. No es tracta de crear aules segregades, sinó tot el contrari: es parteix del reconeixement de la realitat segregada en la qual objectivament es troben els nens i nenes acabats d’arribar i sense capacitat per a entendre el que ocorre en les aules en les quals ara són matriculats. No és camuflant la realitat i carregant el pes del problema sobre les esquenes dels mestres i de la resta dels alumnes que s’evita la segregació. És el sistema actual el que sovint segrega al nouvingut, creant rebuig en els pares i, en conseqüència, xenofòbia. Però, com cabia esperar, ja han saltat al uníson tot aquest món que viu de principis intocables amb els quals, incapaços de resoldre els problemes, es feliciten de saber dissimular-los.

Són també els prejudicis ideològics els quals expliquen la precipitada reacció dels sindicats de l’ensenyament al convocar una vaga per al 14 de febrer per protestar per les línies bàsiques de la nova llei d’Educació que el departament ha donat a conèixer. Els propis sindicats han afirmat que es tracta d’una vaga ideològica i no reivindicativa. I, en part, és cert: és la defensa d’aquesta ideologia que duu anys impedint que el sistema educatiu sigui capaç de llegir la realitat objectiva i d’oferir solucions. Segons la lògica d’aquests sindicats, la ideologia els basta per a indicar amb nitidesa com han de ser les coses – els mètodes pedagògics, els pressupostos educatius, els nens i les nenes, la societat en general-, i si la realitat – i els resultats- els contradiu, doncs pitjor per a la realitat.

Darrere de la defensa fèrria d’aquesta ideologia – ara poc més que un munt de prejudicis oxidats- també està la defensa corporativa de certes rutines professionals que han deixat de ser privilegis per a convertir-se en veritables cel·les en les quals se senten capturats punts mestres i mestres. Per aquesta raó, m’atreveixo a pronosticar un gran fracàs de la mobilització convocada pels sindicats. Els sindicats de mestres no només tindran en contra a les famílies i al conjunt dels mitjans de comunicació, tots ells molt sensibles a la vista d’algunes dades que avaluen el sistema educatiu català, sinó que les hi veuran amb els propis mestres i mestres. Dubto molt que el conjunt d’ensenyants es deixi dur per una ideologia que cada matí els posa de cara a la paret. Que es deixin guiar per uns principis que no els ajuden a resoldre els conflictes, sinó que els creen més dificultats. És inimaginable que a hores d’ara els mestres i mestres no vulguin obrir-se a la racionalitat i la flexibilitat que exigeixen els nous temps i per als quals prepara la nova llei d’Educació. La paciència de mestres i mestres s’acaba. Ja l’estan acabant amb la rigidesa burocràtica d’una administració fins a ara incapaç de transmetre criteris bàsics, i ara l’acabaran amb el ranci anquilosament ideològic dels seus sindicats.