Enric I. Canela
He rebut El Calbot del dimecres que envia la Fundació Catalunya Oberta. Diu així:
El director del Servei Català de Trànsit, Pérez Moya, vol estrènyer els carrils d’algunes carreteres perquè els conductors vagin més a poc a poc. Vol reduir la seguretat per fer-nos reduir la velocitat. Brillant idea. Si posés claus a les carreteres o les tornés a convertir en camins de carro encara correríem menys. Pérez Moya confon mitjans i objectius, com si la seva prioritat no fos la seguretat de les persones sinó les paranoies ecologistes. Que no hi ha una llei? No són majors d’edat els conductors? Doncs que deixi estar els carrils i es gasti els quartos en radars. Encara que els Estats Units siguin líders en l’ús d’aquests ginys, ha de saber que no contaminen.
És evident que el nivell intel·lectual de Catalunya està pujant a un ritme extraordinari. Toni Calpes, segons e-notícies, ha fet conya sobre la llumenera de Pérez Moya. Aquest home sortirà a l’antologia del disbarat.
Això comença a recordar la primera llei fonamental recollida a “ALLEGRO MA NON TROPPO”…
No sé per què he recordat que quan era jovenet, allà pels 60’s, a un governador civil de Barcelona (o peix gros similar) se li va acudir que els cotxes s’havien de parar als semàfors quan la llum canviava a taronja, no a vermella. Ja us podeu imaginar els semàfors plens de municipals vigilant i posant multes. Però almenys aquest acudit no posava en perill a ningú.
Anna,
He pensat el mateix que tu, transmissió virtual de pensament. Havia pensat en dos llibres que m’encanten aquest de Cipolla i El elogio del imbècil de Pino Aprile.
Salvador,
Recordo la cosa. Aquests de trànsit són genials, tenen aquest Pérez Moya i després el que hi havia abans, provenia del govern de CiU i el van ascendir. Rafael Olmos que cada temporada de vacances ens feia un seminari que semblava com si Mr Bean parlés. Normalment feia explicacions com: si plou, el terra està mullat. Ara ja és Director General de Policia.
Gràcies Enric per l’apunt al llibre d’en Pino Aprile. No el coneixia, però prometo llegir-lo.
Anna,
Té la seva gràcia. S’inicia amb unes convereses amb Konrad Lorentz i després, pobre, va morir i segueix amb un amic seu filòsof. ÉS una visió, humorística en part, sobre com està funcionant la selecció negativa. No és llar, en algun moment em sobren coses, però dóna per reflexionar. El vaig llegir fa anys.