Enric I. Canela
Sembla que tant parlar que unir universitat i empresa seria fantàstic per a fomentar la seva relació, ni una sola dada indica que això hagi millorat res. Clar que a banda de parlar no s’ha fet absolutament res. Així ho diuen els rectors en aquesta entrevista. Una virtut si que té aquest Govern, ha aconseguit que tots els rectors vagin a una. Un mèrit. Ara el que caldria é sreflexionar i veure si d’una vegada es deixen de fer experiments i aposten per la universitat com fa els països civilitzats.
La connexió amb l’empresa funciona
Article de Mercè Beltran i Josep Corbella traduït de La Vanguardia del 4 de febrer de 2008
Un comentari bastant estès en alguns cercles empresarials és que la universitat i l’empresa viuen en mons
distints. Els rectors consideren tòpica aquesta afirmació, encara que se’ls recorda que el propi conseller Josep Huguet ha parlat de la necessitat d’acostar ambdós àmbits. Referent a això, els responsables de les universitats públiques recorden: “Ara que està en la mateixa conselleria, no hem vist una millora política significativa per a acostar la universitat i l’empresa” (Giró, UPC). Després d’aquesta afirmació, el rector Ferrer (UAB), postil·la: “També es parla que la universitat és una fàbrica de desocupats, i això no està sustentat en dades reals”.
Rubiralta (UB) reconeix que fa temps que es demana a la universitat i a l’empresa “que treballem junts. A Catalunya les universitats han demostrat històricament aquesta relació. Tot el món té molt clar que tenim un bon impacte en la creació d’empreses amb base tecnològica, però perquè això tingui efecte en el PIB ha d’existir massa crítica, hem de generar un elevat nombre d’aquestes empreses. Fa quatre dies, el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) va presentar un model d’indicadors que provocaven, en alguns casos, una certa sorpresa. Cal utilitzar indicadors correctes, de productivitat, de creació de valor econòmic, però encara estem parlant de nombre de patents, quan això està superat, hem de parlar de la seva comercialització”.
Els rectors estan a l’espera “que se’ns proposi quins indicadors normalitzats s’han d’utilitzar i quins objectius hem d’arribar a en canvi dels diners que sol·licitem per acomplir les noves funcions. Cada universitat que acompleix els seus objectius ha d’obtenir el corresponent finançament, però el més important és que hagi un finançament addicional associat als indicadors col·lectius, de tot el sistema universitari, perquè així s’incentivin els resultats de la cooperació. Una universitat pot anar bé i acomplir els seus objectius, pera això no significa que el sistema vagi bé. És millor incentivar la consecució dels objectius resultants de la cooperació”. Moreso i Ferrer afegeixen altre element a aquesta reflexió: “Una funció important de la universitat és generar ciutadans amb capacitat crítica, que facin la nostra democràcia més robusta. L’aportació que la universitat fa al coneixement no s’estudia i això també és creixement. L’impacte de la universitat en la societat discorre per molts camins, no només per la seva relació amb l’empresa. També conta el veterinari que obre una clínica a Castelldefels o el dentista que munta una consulta a Cornellà. Es tracta és de saber si posem a la universitat en el centre del país o no”.